La florida i la puixança actual de les editorials valencianes, tot i els problemes i insuficiències que arrosseguen, és vertaderament espectacular si la considerem en termes històrics. Cap a començament dels anys 70 -no fa tant, vist en perspectiva- la situació era més aviat dramàtica. Sí, el 1962 s’havia publicat Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster a Edicions 62, l’origen de tants replantejaments. El mateix any, Fuster també havia publicat Poetes, moriscos i capellans a l’Editorial L’Estel, a València. El 1970 havia aparegut un llibre important i sense precedents, Estructura econòmica del País Valencià, també a l’Estel, finançat (però sospite que poc: el paper, per exemple, era de la pitjor qualitat) pel banquer Joaquim Reig i sota la direcció tècnica d’un jove economista, Ernest Lluch. Hi participava un bon grapat d’autors i darrere del projecte havien estat Joan Fuster, Vicent Ventura i Adolf Pizcueta (al “Comité de Redacció” figuraven aquests noms i a més Emili Giralt i J.J. Pérez Benlloch). El 1968 es va fundar una editorial amb aires de modernitat, Tres i Quatre, com a projecció de la llibreria del mateix nom, impulsada per Eliseu Climent i Rosa Raga. També havia començat l’editorial Garbí, de la mà de Tomàs Llorens, Alfons Cucó i Valerià Miralles, que publicà un seguit de volums -amb cobertes sovint de l’Equip Crònica- molt interessants i de gran valor formatiu.
Tot era llavors incipient. No hi havia realment estructura editorial. Durant molt de temps, la realitat va ser molt dura. Els anys 30 havien estat esperançadors, però la desfeta fou tan traumàtica que costà dècades no ja superar-la, sinó fins i tot matisar-la.
Una cultura sense llibres, un país sense editorials, vet ací la situació ombrívola amb què es trobaven les generacions ascendents nascudes als anys 40 i 50. Afegiu-hi el retard econòmic relatiu, l’esgotament d’un model basat en l’agricultura exportadora, el conservadorisme social, una Església integrista, la dictadura inclement i persistent, amb una retòrica insuportable -que evocava tothora la “barbàrie” dels rojos- i una repressió cruel i sistemàtica, amb tortures i presó... Afegiu-hi una cultura oficial estantissa, caduca, ridícula en els àmbits acadèmics i para-acadèmics, que contrastava fortament amb la modernitat europea. La tria estava clara. L’antifranquisme esdevingué un esclat desbordant a partir del 1968. Però l’agonia duraria encara una dècada i la transició, com és sabut, no va ser un passeig en barca.
Mentre s’intentava fer la revolució o derrocar la dictadura, amb èxit escàs, la ruptura cultural i l’ànsia de fer País va agafar una embranzida sorprenent. Un estat d’ànim, una voluntat d’intervenció, que es va reflectir de seguida en les iniciatives culturals i, específicament, en el camp editorial. La renovació estètica i de continguts, de temàtiques, de línies editorials, era un imperatiu. Es va viure una actualització accelerada. La consigna era d’estirp rimbaudiana: “Il faut être abolument moderne”. Es podia veure a les cobertes dels llibres, els títols i els projectes editorials. Cal dir que l’anacronisme no afectava tan sols les estructures del règim, sinó també als romanents resistencialistes. Una editorial com Sicània, del patrici benemèrit Nicolau Primitiu, havia esgotat feia ja molt de temps el seu cicle. Torre o Lletres Valencianes eren un vague record. L’Estel, animada per Pizcueta i Sanchis Guarner, era desigual, interessant sovint, però massa decantada, a partir d’un moment, cap a l’etnografia i el costumisme que tant li agradava a don Manuel.
Eliseu Climent trencà motlles amb la col·lecció “La Unitat”, encetada amb aquell memorable Alacant, 30.000 pieds noirs d’Antoni Seva, que abordava el retorn a Alacant de molts antics emigrants -o els seus descendents-, esdevinguts francesos, que havien hagut de fugir de l’Algèria independent. Garbí, per la seua banda, els trencà encara més. Al costat de llibres d’història o d’humanitats en general, amb autors com Sebastià Garcia Martínez, Lluís V. Aracil, Joan Lacomba o Amparo Álvarez, va publicar traduccions tan insòlites -en la València d’aleshores- com Llenguatge, veritat i lògica, d’Alfred J. Ayer, o Per Marx, de Louis Althusser, realitzades per Josep Lluís Blasco. Valerià Miralles encara volia anar més lluny i es va entestar a traduir un volum aleshores molt recomanat, Tècniques sexuals modernes, de Robert Street. El projecte no es va dur a terme.
Però com apuntava més amunt, no hi havia en realitat estructura editorial. Amb el temps només Tres i Quatre va seguir una trajectòria prolongada, bé que sempre com a empresa familiar. En aquells primers setanta vaig voler fer un article, segurament amb la idea de publicar-lo a Gorg (l’innocent butlletí bibliogràfic que acabà prohibint l’autoritat governativa) sobre les editorials valencianes i vaig entrevistar-me amb alguns dels seus promotors. Amb Climent, amb l’home de confiança que hi havia a Sicània, amb algú de L’Estel, potser amb algú altre. Vaig haver d’abandonar la idea. No hi havia realment matèria. Tot era fluid, gasós, sense bases fermes. Ningú aportava dades. Iniciatives precàries per a una cultura precària. Sense estructures d’empresa. El contrast amb el món editorial de Barcelona era excessiu. Una mica depriment, però això és el que hi havia.
I tanmateix es feien moltes coses. Es posaven les bases de la cultura moderna del País Valencià. Encetava el seu camí una editorial com Tres i Quatre, que ha persistit fins avui amb un catàleg d’una vàlua extraordinària, tot i que té pendent el rellançament i la consolidació definitiva com a empresa editorial. Garbí, per exemple (que hagué d’emparar-se en l’editorial Lavínia de Barcelona per a publicar, perquè no li donaven registre editorial) recuperà La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, el 1967, un llibre imprescindible. També, el 1968, publicà un volum de Teatre d’Escalante amb la instructiva introducció d’Aracil. L’Estel publicà el 1972 El País Valencià i els altres, d’Emili G. Nadal, tota una descoberta. I Tres i Quatre no tindria ja aturador, amb títols com La Renaixença al País Valencià, de Sanchis Guarner, el 1968; Conflicte lingüístic valencià, de Rafael L. Ninyoles, el 1969; Taronja i caos econòmic, de Lluís Font de Mora, el 1971; Defensa de l’idioma, de Vicent Pitarch, el 1972; o País perplex, de Josep V. Marqués, el 1974, entre molts altres.
Per què ha costat tant aconseguir estructures sòlides en el camp editorial? Probablement per la feblesa del desenvolupament social general i la precarietat del terciari a casa nostra. Pel baix nivell cultural. Per la síndrome provinciana. Per la mentalitat de sucursal. Per les rèmores d’una societat autosatisfeta amb estructures que no connectaven amb la societat industrial moderna que imperava a Europa. Quan es diu que al País Valencià la industrialització és molt primerenca i que Fuster no tenia raó en aquest punt, perquè remarcava la primacia del component agrari fins ben entrat el segle XX, crec que es comet un greu error. Societat àgrafa, tradicional, poc moderna, amb indústria però no industrial, fins ben entrat el segle XX.
La inexistència d’un teixit editorial en castellà en seria també una explicació plausible i complementària. Per què no hi havia tampoc editorials en castellà? Abans de la guerra n’hi hagué: Sempere, Prometeo, però Blasco Ibáñez (un editor considerable) acabà desplaçant el negoci a Madrid. Aguilar, el gran editor, era valencià d’origen, però triomfà a la capital del Manzanares. Castalia, la dels clàssics castellans, una editorial important, nasqué a València, al si de la família Soler, però es traslladà a Madrid. Només l’editorial Pre-textos ha fet una feina sòlida i ha romàs a València. Però es va fundar el 1977 i es va desenvolupar sobretot a partir dels anys 80. Les petites editorials en castellà fundades al caliu de la transició com Fernando Torres, la nova Prometeo o Almudín, desaparegueren sense deixar rastre.
A partir de 1982, amb el govern socialista de Joan Lerma a la Generalitat, i amb l’entrada real de la democràcia a les institucions, el panorama va canviar radicalment. Com és lògic, la societat valenciana havia canviat de soca-rel. Ara sí que havia esdevingut una societat industrial immersa en un procés de canvi i de modernització accelerat. La iniciativa pública i les institucions foren un agent actiu -començant per l’aprovació de la LUEV i la introducció de la llengua a l’escola- i el seguit de generacions que havia covat l’esperança del canvi democràtic i de la construcció d’un País propi tingueren via lliure per desenvolupar idees i projectes. És clar que amb les limitacions del cas, algunes esperables, altres no tant. També hi hagué molta auto-limitació, errades o limitacions personals i de grup. Què hi farem! Així i tot, als anys 80 i 90 les coses començaren a canviar de manera radical, també en el camp editorial.
Però aquesta és ja una altra història, que mereix un altre capítol.
0