Els llibres desapareguts

És un fet comprovat. Els llibres, de vegades, desapareixen. No hi ha manera de trobar-los. ¿Qui no ha fet l’experiència de regirar la seua biblioteca amb ànsia mirant de trobar justament aquell llibre que ara necessita i que sap del cert que té? El qual, veges per on, no apareix per cap banda... Estàs segur que el tens, que deu estar més o menys en tal o tal secció o prestatge, i no res. Els llibres tenen una habilitat especial per a camuflar-se, amagar-se, desaparèixer.... Sembla que aquesta situació -que genera dosis de frustració- no és tan rara o tan excepcional. En un llibre que pondera tot d’aspectes relacionats amb l’ordre i el desordre de les biblioteques particulars, L’insolenza e l’audacia. Sul disordine dei nostri libri (traduït al castellà com El desorden de los libros, Fórcola, 2021), l’autor, Massimo Gatta -bibliotecari erudit, especialista en bibliografia i bibliofília- cita unes paraules del poeta T. S. Eliot: “Tinc un cúmul de llibres tan variats, tan refractaris a qualsevol intent d’ordre, que quan vull consultar un que sé que tinc, no puc trobar-lo, i em veig obligat a demanar-lo en préstec a la London Library.” Passa sovint, certament, això de perdre de vista un llibre, d’extraviar-lo enmig de la selva bibliòfila casolana, però no em negareu que el cas d’Eliot sembla bastant extrem, com de teatre de l’absurd. Amb una certa ironia, Massimo Gatta rebla el clau amollant tota una apologia del desordre més o menys anàrquic, perquè el temps dedicat a aconseguir un ordre rigorós i obsessiu no deixa de ser temps furtat a la lectura.

Ara bé, hi ha una altra mena de “desaparicions” de llibres. Com ara una de molt sensible a la qual voldria referir-me, i que té a veure amb la liquidació de col·leccions, amb la descatalogació de títols, amb l’extinció de segells editorials. Posem per cas -i és un cas que conec bé-, l’evaporació dels divuit títols publicats entre 1997 i 2006 a la col·lecció “Arguments” de Tàndem edicions, de València. Una col·lecció que volia omplir molts buits, renovar l’assaig en català i ser expressió d’un cert programa intel·lectual. I que fou possible gràcies a la generositat i la visió de l’estimada editora Rosa Serrano, amb la qual vaig col·laborar en gran harmonia.

Aquesta col·lecció continuava d’alguna manera una d’anterior, “Sagitari” (edicions Germania), a la qual em referiré probablement en un altre moment. El 1997 s’encetava doncs el camí d’“Arguments”  amb un títol que tingué un cert ressò: Nacionalisme, d’Isaiah Berlin, un text clau on el gran filòsof liberal (jueu britànic, oriünd de Letònia) oferia una visió més matisada -enraonada- d’un fenomen polític i cultural sovint estigmatitzat de manera tan sumària com espúria. Després vingueren El feminisme com a crítica, de la filòsofa Neus Campillo, i Mare Esapnya. Aproximació al nacionalisme espanyol, del sociòleg Rafael L. Ninyoles, un clàssic recuperat. Ja estava marcat el camí i l’orientació d’aquesta sèrie de llibres amb cobertes de color crema, que va dissenyar el malaguanyat Paco Bascuñán. Vull dir, assagisme “de producció pròpia”, amb títols d’Enric Sòria, Gustau Muñoz, Josep Sorribes, Joan Garí, Dominic Keown, Vicent Salvador, Adolf Beltran, Alfons Cucó, Pau Viciano, Maria Josep Cuenca i Francesc Torralba. I traduccions ben triades: a més d’Isaiah Berlin, Alain Touraine, Axel Honneth, Seyla Benhabib.

Tàndem era una editorial molt activa i comptava amb un equip eficaç -totes dones- i una directora que es sabia moure. Va fer moltes coses. Entre altres, va organitzar uns premis literaris anuals a Castelló, amb el suport de les institucions -ajuntament i diputació, llavors en mans del PP-, de la Fundació Bancaixa i de la UJI. Inclogueren en dues edicions el Premi d’assaig “Llorer” (un arbre simbòlic del liberalisme castellonenc), que guanyaren l’historiador Pau Viciano i el filòsof Francesc Torralba amb els assaigs Des de temps immemorial i Les identitats vulnerables respectivament, que passaren a formar part de la col·lecció. Dos llibres al meu entendre molt considerables, de qualitat, sobre les mitologies fixades en el passat i sobre les identitats subalternes i amenaçades.

El ventall temàtic era ampli. Crítica literària i de les propostes editorials, interpretacions de la cultura i la societat contemporània, teoria crítica, feminisme, poetes i poesia, cultura i política, una visió gens complaent però propositiva de la ciutat de València, Blasco Ibáñez com un avançat a les noves formes de la cultura de masses, anàlisi crítica de la història, consideracions sobre el País Valencià durant el període zaplanista... En el fons, tractava d’esbossar el que podria o hauria de ser un assaig català a l’alçada del temps, contemporani, més enllà dels temes més freqüentats, i inveterats, la llengua i la problemàtica nacional, però sense defugir-los ni de bon tros.

Dos llibres d’aquesta col·lecció tingueren un ressò especial: Roig i blau. La transició democràtica valenciana, de l’enyorat Alfons Cucó, recapitulació rigorosa i esclaridora -molt interessant, detallada i instructiva- d’aquells anys decisius, i El valencià, és una llengua diferent?, de la filòloga de la Universitat de València Maria Josep Cuenca, una explicació pedagògica i definitiva de la unitat de la llengua catalana, de la qual el valencià, amb la seua personalitat pròpia, és part integrant. Ha tingut diverses reedicions.

Arribà un moment, però, que enmig d’una situació generalitzada de crisi -recordeu: la Gran Recessió- el projecte de Tàndem edicions ensopegà amb límits insuperables i hagué de plegar. La solució fou la venda de l’editorial a Edicions Bromera, que va triar els títols que mantenia i els que descatalogava, cosa que vol dir destruir estocs. A Bromera li interessaven sobretot els llibres infantils i juvenils i els àlbums il·lustrats, una especialitat de Tàndem. De la col·lecció “Arguments” crec que només se’n salvaren tres títols, els d’Alfons Cucó i Maria Josep Cuenca i un llibre meu, Herència d’una època. El primer que hi havia publicat, Intervencions, entre cultura i política, fou dels que passaren a millor vida.

Per això parlava més amunt de llibres “desapareguts”, perquè aquella solució tan traumàtica, però potser l’única possible ateses les circumstàncies, comportà la desaparició -dels magatzems, de les llibreries, de la disponibilitat i fins i tot de la memòria- d’un conjunt de títols valuosos, que ja no arribarien a les noves generacions de lectors. Una sensació de pèrdua... Però així és la vida, podríem dir, editorial i no editorial.

“Arguments” fou una bona experiència editorial. Un plaer poder editar en condicions llibres que un rere l’altre construïen, junt amb altres, l’edifici de l’assaig contemporani en la nostra llengua. Una visió pròpia, una temptativa d’aprehensió discursiva de la realitat, de la qual n’eren exemples títols memorables com Incitacions d’Enric Sòria, La ciutat desitjada de Josep Sorribes, Un cristall habitat de Joan Garí, Poesia, ciutat oberta de Vicent Salvador, Els temps moderns d’Adolf Beltran, Polifonia de la subversió de Dominic Keown o Identitats vulnerables de Francesc Torralba, entre altres. Acompanyats per Desintegració d’Axel Honneth o Diversitat cultual, igualtat democràtica, de Seyla Benhabib, a més dels volums d’Isaiah Berlin (Nacionalisme) i Alain Touraine (Carta a Lionel Jospin. Idees per a l’esquerra).

No es pot perdre de vista el context polític. El 1995 havia accedit al poder, a les institucions, a la Generalitat, el PP de Zaplana, que col·locà González Lizondo en la presidència de les Corts Valencianes. Començava una època d’ignomínia, incultura, corrupció, balafiament i persecució. També de resistència cultural i política sense treva ni descans... Si fa no fa, com ara mateix.

De tota manera, les “desaparicions” no sempre son totals i absolutes, irreversibles. A les biblioteques que tenim a casa, els llibres, a la fi, acaben apareixent, sobretot quan menys ho esperaves, quan buscaves una altra cosa. En el cas de la col·lecció “Arguments” -amb tants títols d’interès, encara vigents- supose que hi ha maneres de trobar-los. Incitacions, d’Enric Sòria, a més, tingué una nova vida a la col·lecció “Assaig” de PUV. Roig i blau, d’Alfons Cucó, és una referència ineludible en els estudis sobre la transició valenciana. El llibre de Maria Josep Cuenca, encara es veu a les llibreries. I sempre hi ha el recurs al mercat secundari, a les llibreries de vell, que han creat plataformes bastant eficaces. Qui fa una cerca seriosa, qui s’ho proposa de debò, generalment trobarà el que volia. 

És un fet comprovat. Els llibres, de vegades, desapareixen. No hi ha manera de trobar-los. ¿Qui no ha fet l’experiència de regirar la seua biblioteca amb ànsia mirant de trobar justament aquell llibre que ara necessita i que sap del cert que té? El qual, veges per on, no apareix per cap banda... Estàs segur que el tens, que deu estar més o menys en tal o tal secció o prestatge, i no res. Els llibres tenen una habilitat especial per a camuflar-se, amagar-se, desaparèixer.... Sembla que aquesta situació -que genera dosis de frustració- no és tan rara o tan excepcional. En un llibre que pondera tot d’aspectes relacionats amb l’ordre i el desordre de les biblioteques particulars, L’insolenza e l’audacia. Sul disordine dei nostri libri (traduït al castellà com El desorden de los libros, Fórcola, 2021), l’autor, Massimo Gatta -bibliotecari erudit, especialista en bibliografia i bibliofília- cita unes paraules del poeta T. S. Eliot: “Tinc un cúmul de llibres tan variats, tan refractaris a qualsevol intent d’ordre, que quan vull consultar un que sé que tinc, no puc trobar-lo, i em veig obligat a demanar-lo en préstec a la London Library.” Passa sovint, certament, això de perdre de vista un llibre, d’extraviar-lo enmig de la selva bibliòfila casolana, però no em negareu que el cas d’Eliot sembla bastant extrem, com de teatre de l’absurd. Amb una certa ironia, Massimo Gatta rebla el clau amollant tota una apologia del desordre més o menys anàrquic, perquè el temps dedicat a aconseguir un ordre rigorós i obsessiu no deixa de ser temps furtat a la lectura.

Ara bé, hi ha una altra mena de “desaparicions” de llibres. Com ara una de molt sensible a la qual voldria referir-me, i que té a veure amb la liquidació de col·leccions, amb la descatalogació de títols, amb l’extinció de segells editorials. Posem per cas -i és un cas que conec bé-, l’evaporació dels divuit títols publicats entre 1997 i 2006 a la col·lecció “Arguments” de Tàndem edicions, de València. Una col·lecció que volia omplir molts buits, renovar l’assaig en català i ser expressió d’un cert programa intel·lectual. I que fou possible gràcies a la generositat i la visió de l’estimada editora Rosa Serrano, amb la qual vaig col·laborar en gran harmonia.