Fonts Històriques: una col·lecció que marca època

No convé exagerar amb els adjectius. Sempre és arriscat, té el perill de l’excés, i de vegades és contraproduent, perquè lluny del que es proposava, devalua el que vol exalçar. La veritat despullada sovint és més eficaç. Però hi ha ocasions en què els adjectius i els superlatius s’agombolen i demanen pas. És així en moments molt justificats, i no cal ser gasius quan pertoca.

¿I quin moment més justificat que el comentari sobre la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, que va camí dels 100 números publicats i de la qual em sembla que no s’ha donat constància pública com seria de justícia? Una col·lecció històrica, fabulosa, plena de troballes, centrada en l’edició de textos de tota mena del passat valencià: cròniques, dietaris, compilacions, documents, actes, lletres, registres... En la llengua pròpia i històrica del País, que per si alguns no ho sabien és el valencià, o català. En aquesta llengua indestriable de la identitat dels valencians estan escrits els documents que poblen els arxius locals i nacionals propis o referents a la història valenciana, incloent l’Arxiu del Regne i l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fins al segle XVIII aquesta fou la llengua oficial i la llengua de tota mena d’escrits, textos, transaccions i registres d’activitats, escriptures, correspondència, contractes, dietaris, lleis i ordenances.

L’assoliment que representa aquesta col·lecció de Fonts Històriques és literalment astorador. L’haurien de tindre tota sencera en un moble ad hoc al Palau de la Generalitat de València, en lloc ben visible i destacat, com a testimoni, exemple i inspiració. Hauria de ser tinguda en compte, exalçada i vindicada. No serà així, ara com ara. Ens governen individus -en algun cas veritables malfactors- aliens a la llengua, la cultura i la història del País que usdefruiten. Un mal que, com que tractem d’història, caldrà constatar que té arrels en el passat. Ve de lluny: d’Almansa (1707), o encara abans, i d’un ressorgiment insuficient i dubitatiu, amb retrocessos greus, com el que ara ens toca viure.

Fonts Històriques Valencianes l’edita  Publicacions de la Universitat de València (PUV), i la seua creació i continuïtat es deu a la Universitat de València, aquesta institució cabdal, fonamental, que ens dignifica com a societat. Alguns títols compten amb la col·laboració d’altres institucions, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), ajuntaments o altres universitats, com la d’Alacant o la Jaume I de Castelló. La dirigeixen els historiadors i professors de la UV Antoni Furió i Enric Guinot. El disseny de la col·lecció, sobri i elegant, es deu a Josep Palàcios. Cal destacar la feina que ha fet al llarg del temps una gran professional, la maquetadora, Inmaculada Mesa, meticulosa i impecable. I tot l’equip editorial del PUV. També és remarcable el fet que tots els títols es troben disponibles en format PDF a la web de PUV, fent accessible així al públic i els estudiosos d’arreu un fons documental tan rellevant.

Un dels darrers volums de la col·lecció -aparegut aquests dies- és Lletres missives de la ciutat de València, I. Lletres al rei (1315-1400), a cura de José Tébar. L’autor explica que es va endinsar en els fons de l’Arxiu Municipal de València i que un dia “van caure a les meues mans els registres de la correspondència que el Consell de València havia enviat a nombrosíssimes persones, tant del regne com d’altres parts de la Corona d’Aragó i fins i tot més enllà. Unes lletres missives que van captar la meua atenció per la prolixitat de dades i per les històries que narraven, capaces de fer submergir-se aquell que les llegeix en el món de la València medieval..”. En aquest volum, doncs, publica, transcrites, editades, anotades, una mostra exhaustiva de la correspondència tramesa pels jurats de la ciutat de València als reis de la Corona catalanoaragonesa des del 1315 fins al 1400.

Té un gran interès, car s’hi mostren “les preocupacions i pensaments de l’elit ciutadana, el patriciat urbà” davant multitud de problemes de la gestió de govern de la ciutat i el seu context, tant regnícola com exterior. S’hi plasma, doncs, tot un retaule de la política i la vida quotidiana, els conflictes (entre bàndols, per exemple), les amenaces (la pirateria), amb derivades de gran interès en el terreny literari i filològic. En la Introducció de l’autor s’expliquen, a més, molts aspectes apassionants i s’assenyalen també els esforços anteriors o paral·lels d’atenció a aquesta mena de documentació duts a terme per estudiosos i investigadors Carmelina Sánchez Cutillas, Agustín Rubio Vela, Vicent Baydal i altres de més joves, que encara hi treballen. Els arxius, tot un món per descobrir, si s’hi apliquen les eines de recerca més afinades i actuals.

Un altre volum molt recent d’aquesta col·lecció i alhora històric ,i molt esperat, és l’edició del Llibre dels feits o Crònica de Jaume I a cura d’Antoni Ferrando i de Vicent Josep Escartí. Compta amb dos estudis introductoris: “El Llibre dels feits del rei en Jaume. La versió canònica de la crònica jaumina”, d’Antoni Ferrando, i “El Llibre dels feits: de l’entorn reial a la difusió digital”, de Vicent Josep Escartí. Diria que són dos fruits assaonats de l’erudició filològica més ambiciosa que ha donat aquest País nostre. Un doll d’informació i referències que situen el manuscrit -la Crònica de Jaume I- en el seu temps i que passen revista a les edicions anteriors, a la recepció, a la significació d’un text fundacional, en el qual, com és ben sabut, ocupa un lloc molt destacat la conquesta dels territoris sarraïns que passarien a ser el regne de València.

La Crònica és un text de vegades sorprenent i sempre llegidor, De lectura obligatòria per a valencians conscients. Hi desfilen els conflictes del rei amb els nobles aragonesos, la crònica de la conquesta, la concepció política que tenia el rei Jaume I, la mentalitat de l’època, algunes dites i afirmacions que han passat a la història: un material, una font històrica de primera importància, que cal saber llegit amb atenció i interpretar com cal. Tot i que és un text diàfan i que es pot llegir sense problemes avui mateix, en el català que va dur amb el seu bagatge i població el fundador del regne de València, honorat tothora pels valencians. Una vegada, al monestir de Poblet, el monjo que feia les explicacions ens va dir: “I ara voldreu saber on reposa el rei Jaume I... Els valencians sempre pregunteu pel sepulcre on jau el rei conqueridor!” Un sepulcre i unes despulles, per cert, que varen fer molts tombs, des de la mort del rei a Alzira, el 1276, en funció dels avatars de la història, incloent els saqueigs o el destí del monestir arran de la Desamortització al segle XIX. Durant un temps van raure a l’ajuntament de Tarragona. 

Finalment comptem amb edicions dignes, íntegres, filològicament solvents, ben presentades, amerades de la millor erudició per a un País que sovint s’oblida de si mateix. Però ací tenim aquest monument històric per a recordar-nos d’on venim i qui som.