Joan Fuster: els llibres del centenari

El 2022 fou l’any del centenari del naixement de Joan Fuster i Ortells (1922-1992) i es va poder celebrar encara amb una certa normalitat institucional. Hi participaren una multitud d’agents socials i culturals, així com les institucions de l’àrea de llengua catalana, és a dir, governs, diputacions, ajuntaments, consells insulars, universitats, l’AVL, l’IEC, i tot tipus d’entitats i associacions, així com moltíssima gent de tota mena que s’estima la personalitat, l’exemple i el llegat de Fuster. No sé què hauria passat si per atzars biogràfics el centenari s’hagués escaigut enguany o el 2024... Son les incerteses que provoca un fenomen estrany i vergonyós -patològic, a estones- que afecta la dreta valenciana (i balear).

És normal i saludable, per descomptat, l’alternança pacífica, els canvis de govern reglats d’acord amb normes acceptades per totes les forces polítiques representatives. Ja no és tan normal posar en risc la llengua pròpia, la llengua històrica de tot un poble, marginar-la dels espais públics que li corresponen o fins i tot qüestionar-ne la normativa consolidada o l’estàndard assumit. O bé llançar interdiccions (fàtues) contra escriptors i creadors, discriminar-los en raó de les seues idees. Pura irresponsabilitat, una mostra de des-civilització, que ens esperona a la mobilització.

Arran de les celebracions i actes diversos -simposis, conferències, exposicions, etc.- del Centenari, es varen publicar, el mateix 2022 i una mica el 2023, un fum -un gavadal- de llibres sobre Fuster. També monogràfics de revistes. Miraré de donar compte de tots els que he pogut aplegar. Potser se me n’haurà escapat algun, més enllà de les antologies de textos, edicions, traduccions o reedicions que deixaré de costat conscientment, per no fer una llista massa llarga. Tot i les possibles omissions, per les quals vull demanar disculpes d’antuvi, la relació comentada sumàriament que trobareu tot seguit em sembla bastant exhaustiva. 

Començaré pel darrer títol aparegut, que és Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc, estudi, edició i notes de Mireia Ferrando (PUV, 2023). Nascuda el 1994, Mireia Ferrando Simón pertany a la darrera fornada formada en Filologia Catalana a la Universitat de València, tan prometedora. Ací aporta un estudi rigorós dels textos de Joan Fuster sobre el Tirant lo Blanc, on mostra l’interès i la penetració de les seues consideracions sobre la gran novel·la de Joanot Martorell. Fuster va fer estudis rellevants sobre el Tirant, així com sobre Ausiàs March, Vicent Ferrer, Jaume Roig o Isabel de Villena, i va contribuir a acostar a la contemporaneïtat una tradició que alguns volien polsosa i arnada. Doncs, no. Mireia Ferrando n’explica fil per randa les raons, els elements bàsics de la visió fusteriana -en termes d’història cultural, erudició i voluntat de recuperació, en el marc d’una estratègia ben pensada- i la recepció que ha tingut al llarg dels anys. L’edició dels textos de Fuster sobre el Tirant -periodístics, erudits, laterals o procedents de l’epistolari- és molt útil, i alhora il·lustrativa tant del seu quefer com de l’interès actual dels seus plantejaments.

Realment, l’acumulació de llibres sobre Joan Fuster publicats el 2022 i el 2023 (fins i tot una mica abans) és aclaparadora. (I ve a sumar-se a la ja considerable Biblioteca Fusteriana, que ocupa molts prestatges). Ara em fa la impressió que potser és massa arriscat donar-ne compte en un article d’aquestes característiques. Per això seré tan sintètic com podré. Només voldria informar, ara. I traure alguna conclusió: ¿com és que un autor en una llengua minoritària o d’un país marginal, en una regió menystinguda i malalta d’auto-odi, té encara aquesta ressonància acadèmica, cívica, cultural i social? Aquest és vertaderament el gran tema. I d’entrada vull deixar clara una cosa: és del tot normal, per l’entitat del personatge. Una cultura que s’interessa per un autor fonamental i l’honora, és una cultura viva.

Mireu el que fan les cultures veïnes (a tot Europa) amb els seus autors de referència: edicions, commemoracions, estudis, llibres, replantejaments... Cada generació s’acara de nou amb els personatges cabdals de la seua cultura. Això té més sentit encara en el cas de Fuster, en la mesura que els seues temes i problemes ens interpel·len. I de quina manera! Em fan una certa al·lèrgia les manifestacions de reticència o embafament, comentaris del tipus “se n’ha fet un gra massa” o “no s’ha dit res de nou” que amb prou feines amaguen manies o misèries tan personals com intransferibles. De vegades també incomoditat davant un autor i una obra que no deixa indiferents, que projecta una ombra allargada i que és encara un revulsiu i un desafiament en diversos terrenys. Deixant això de banda, què atrau tant de Fuster? ¿La densitat i la riquesa d’una obra extensa i reeixida, la coherència personal, el compromís sense concessions ni defeccions, la proposta cultural i política, l’antidogmatisme, la gràcia i el ritme dels seus textos? Potser alguna cosa més, sobre la qual només podem especular. Personatge demonitzat pel secor ultra, és per a l’opinió il·lustrada en sentit ampli un símbol del millor que tenim. En algun cas, també, la devoció esdevé compensació.

Una aportació sens dubte molt destacada de l’Any Fuster ha estat la biografia que han escrit Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, Joan Fuster. D’un temps d’un país, 1922-1992 (Institució Alfons el Magnànim, 2022). Son 500 pàgines, amb il·lustracions. Una exposició completa dels trets bàsics de la vida i obra de Fuster., dividida en dues grans parts: 1922-1961 i 1962-1992), un llindar marcat per la publicació de Nosaltres els valencians i El País Valenciano. Independentment d’altres consideracions, un volum sòlid, sense precedents, destinat a perdurar. Restituir els fets és clau de cara a entendre un pensament i una trajectòria, tan dilatada i complexa com la de Fuster. Aquest llibre es centra més en els aspectes externs -orígens, trajectòria, vicissituds, incidències, obres, relacions-, reportats amb gran detall, que en el procés intel·lectual de l’assagista de Sueca. Pérez Moragón i Salvador Ortells, que foren comissaris de l’Any Fuster al País Valencià, com Enric Sòria a Catalunya, ja havien publicat abans un emotiu Joan Fuster i Sueca (Espai Joan Fuster-Edicions 96, 2021), un retrat de l’escriptor -orígens, família, obra, relacions, vida quotidiana- en el seu espai més immediat: Sueca, metàfora del País, l’arrelament del qual no va voler abdicar mai.

Alguns llibres singulars del centenari que cal esmentar serien Joan Fuster i el pensament nacional (Afers, 2021), amb pròleg de Ferran Archilés, en el qual l’historiador Antoni Rico s’endinsa en l’influx polític de Fuster durant el franquisme i la transició, a través de les manifestacions, textos o actuacions de moltes persones i forces polítics de l’àmbit plural, progressista i d’esquerres en general, en el qual va influir Fuster. Aquest mateix autor es deté en la relació de Fuster amb Alacant i el sud valencià, aportant informacions i observacions de gran interès, a Alacant queda molt lluny! Joan Fuster i el Sud del País Valencià (Llibres de Frontera, 2022), amb pròleg de Manuel Alcaraz, on enumera relacions i reporta visions fusterianes sobre Alacant. En un to més directe o testimonial, Salvador Vendrell evoca l’entorn més proper de l’assagista en A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca (Onada, 2022). Hi aporta anècdotes, però deixa anar també alguna categoria. Una aproximació personal a l’assagista i les seues idees -amb la inserció de textos de diversa procedència- és Fuster instantani (Tres i Quatre, 2022) de Josep Ballester, un llibre de bon llegir.

Dos reculls dels textos -articles, estudis, intervencions- dels autors respectius sobre l’obra i la significació de Joan Fuster -publicats ací i allà, revisats i actualitzats- són el d’Enric Sòria I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment (Afers, 2023) -que em sembla un llibre no tan sols útil i ben escrit, sinó fonamental- i el que jo mateix vaig preparar, Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster (Afers, 2023). Un llibre que també cal esmentar és Ara, Joan Fuster. Una proposta per als Països Catalans, a cura d’Aure Silvestre i Irene Mira-Navarro (Edicions Tanyada, 2022). Vol ser una reivindicació del Fuster de Països Catalans, en tots els àmbits, i presenta visions generacionals joves, com les editores (nascudes el 1977 i el 1992 respectivament). Hi escriuen Aure Silvestre, Maria Isona, Queralt Badia, Josep V. Frechina, Carles Miret, Borja Garcia i Pau Viciano, i inclou així mateix una llarga entrevista a Jaume Pérez Montaner. Més enllà de la reivindicació, textos ben pastats, sobre llengua i societat, el paper de la cultura segons Fuster, el concepte d’història, les classes socials o la posteritat de Fuster (de la crítica a la commemoració).

El centenari ha estat també fecund en l’apartat de congressos i simposis. La Universitat de València va promoure un important ‘Simposi Internacional Joan Fuster’ del qual se’n va derivar el volum Una posteritat de paper (PUV, 2022), a cura de Ferran Carbó, Antoni Furió i Tobies Grimaltos. Estructurat en tres apartats -Des de la filologia, Des de la història i Des de la filosofia- aquest volum recull ponències substancials -una aproximació seriosa al pensament fusteria- a càrrec d’autors com ara Veronica Orazi, Carme Gregori, Roger Fredelin, Salvador Ortells, Jordi Julià, Daniel P. Grau, Pere Rosselló, Joan Ramon Resina, Pedro Ruiz Torres, Ramon Villares, Teresa Muñoz Lloret, Josep M. Fradera, Ferran Archilés, Joan Vergés, Sergi Rosell i Oriol Ponsatí-Murlà. Un planter excel·lent.

Un llibre, igualment, fonamental em sembla que és Joan Fuster. Figura d’un segle (Edicions de la Universitat de Barcelona, Col·lecció Figura, 2022), edició d’Antoni Martí Monterde i Àlex Matas Pons, fruit del ‘Simposi Joan Fuster’ organitzat pel Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu, celebrat al MUHBA. Les aportacions són variades quant a contingut i intenció, com és lògic, però el conjunt aporta materials altament plausibles de cara a l’elaboració pendent de la biografia intel·lectual completa de Fuster, que -a la manera de les grans biografies anglosaxones- hauria de reconstruir el món de relacions i d’idees una època, la inserció activa, dialèctica, del personatge i el seu pensament en moviment: Fuster començà a escriure en temps d’existencialisme, fou receptiu al surrealisme, va rebre la influència del marxisme, estigué molt atent als nous paradigmes de la història social, i encara atengué l’estructuralisme, la desconstrucció i la postmodernitat. Tot això entraria en l’equació. En aquest volum col·laboren Xavier Aliaga, Josep Ballester, Enric Bou, Jan Brugueras, Núria Cadenes, Valèria Gaillard, Ferran Garcia-Oliver, Òscar Jané, Àlex Matas, Toni Mollà, Gustau Muñoz, Ester Pino i Estivill, Xavier Pla, Marina Porras, Enric Pujol, Jesús Revelles, Antoni Rico, Bernat Ruiz Domènech, Jordi Sebastià i Francesc Viadel. Molts temes: del Fuster traductor (Valèria Gaillard) a una hipotètica crisi religiosa de Fuster, la simetria Fuster/Barthes, el paral·lelisme  Fuster/Ferrater, la relació Fuster/Pla, la influència a les Illes...

Degut també a l’impuls infatigable d’Antoni Martí Monterde -factor actiu de l’Any Fuster a Barcelona en la vessant acadèmica- és el volum a cura d’ell mateix i de Josep Lluís Martín i Berbois, Joan Fuster: Història i memòria (Generalitat de Catalunya, 2023), derivat de les jornades organitzades pel Memorial Democràtic l’octubre del 2022, amb aportacions d’Enric Sòria, Marina Porras, Neus Penalba, Joan Safont, Jan Brugueras, Enric Pujol, Josep Lluís Martín i Berbois, Antoni Martí Monterde, Bernat Padró, Lourdes Toledo i Antoni Furió. Hi trobem textos d’interès sobre qüestions visitades sovint -Fuster i la política, la historiografia, l’esperit de contradicció, el fals cosmopolitisme-, sobre aspectes concrets -les col·laboracions amb publicacions de l’exili, la participació en la Gran Enciclopèdia Catalana o la revista Verbo-, però també indagacions menys ateses, com ara sobre Fuster i l’amor, sobre Fuster i el feminisme o sobre la relació entre Joan Fuster i Gabriel Ferrater.

El rovell dels “estudis fusterians” es troba des de fa anys a les publicacions de la Càtedra Joan Fuster, que edita PUV. Una sèrie imprescindible que s’acosta a la trentena de volums que estudien tot d’aspectes de l’obra fusteriana. En el marc del centenari s’hi han publicat, el mateix 2022, alguns més, dels quals vull deixar constància: Joan Fuster i Serra d’Or. Els articles seriats (1968-1984) de J. Àngel Cano Mateu i La nació literària de Joan Fuster, de Vicent Simbor Roig. El primer volum és resultat de la tesi doctoral de l’autor, el segon fruit madur d’una llarga trajectòria de dedicació fusteriana.

La revista L’Espill, per la seua banda, fundada per Joan Fuster el 1979 (que encetà una segona època el 1999, editada per la Universitat de València), fou matinera. El 2021 dedicà el seu número 67 a Joan Fuster, Cent anys, amb articles de Xavier Pla, Antoni Furió, Gustau Muñoz, Joan Ramon Resina, Toni Mollà, Enric Iborra, Francesc Viadel, Salvador Vendrell, Teresa Muñoz Lloret, Ernest Belenguer, Ferran Archilés, Pau Viciano, Antoni Rico, Josep L. Gómez Mompart, Jan Brugueras, Joan F. Mira i Martí Domínguez. Inclou també una enquesta a cura de Juli Capilla sobre “Quina lectura de Fuster al segle XXI?”, amb respostes de tretze autors i estudiosos: Xavier Antich, Enric Balaguer, Enric Bou, Margarida Castellano, Antoni Defez, Anna Esteve, Maria Àngels Francès, Tobies Grimaltos, Pere Antoni Pons, Joan Ramon Resina, Mercè Rius, Quim Torra i Joan Manuel Tresserras. Val a dir que en l’esperit d’aquest monogràfic hi pesava molt la pregunta de l’enquesta: la vigència -intel·lectual, teòrica, literària, política, moral- de Joan Fuster al segle XXI. Joan Fuster era molt segle XX, ara som en un altre temps, però el seu llegat, perdura?

La Revista Valenciana de Filologia (que dirigeix Vicent J. Escartí i edita la Institució Alfons el Magnànim) dedicà el dossier del seu número 6 (2022) a “Joan Fuster i la filologia”, amb articles extensos i aprofundits d’Enric Balaguer, J. Àngel Cano Mateu, Mireia Ferrando, Antoni Furió, Robert March i Adrià Martí-Badia. Els temes? La Literatura catalana contemporània, un Fuster lector apassionat; la relació amb els correctors de Serra d’Or; les lectures fusterianes del Tirant; la relació de Fuster amb la IAM i la IVEI (que fou intensa, certament); la relació amb Max Cahner; el projecte d’història social de la llengua catalana...

També la Revista de Catalunya dedicà -al seu número 321, març de 2023- un dossier a “Tornem a Joan Fuster” amb articles d’Enric Sòria, Xavier Serra i Vicent Partal. L’editorial, a càrrec de la directora d’aquesta revista centenària (fou fundada el 1924), Lluïsa Julià, també es centra en el nostre autor: “Joan Fuster, el diàleg obert”.

Joan Fuster és “l’assagista i intel·lectual valencià més rellevant de l’època contemporània i un dels principals escriptors en llengua catalana”, es pot llegir a la Introducció de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València al volum Una posteritat de paper. És una afirmació bastant enraonada, segons paràmetres cultes i civilitzats. Qualsevol intel·lectual o professor europeu que s’interessés per la qüestió hi convindria. Llàstima que això no trobaria consens en el si de la dreta social i política valenciana, que encara viu mentalment al temps de les cavernes. Durant l’Any Fuster van callar, ara duen a terme una revenja vergonyant. Hi ha progrés moral i social de la humanitat? El pensador anglès John Gray diu que no, que de cap manera. Hi ha progrés material, científic, però no moral o cultural. Jo no n’estic tan convençut com ell, però si per ventura -una hipòtesi poc versemblant- John Gray s’interessava pel cas valencià, amb personatges com els que pul·lulen i manen a hores d’ara, es refermaria sens dubte en el seu diagnòstic ombrívol. No hi ha progrés moral. 

'Post scriptum'

Com apuntava més amunt, tot i la relativa exhaustivitat, hi haurà inevitablement algun buit, alguna obra que se m’haurà escapat, en la relació i comentari de les obres del centenari de Fuster. Una omissió imperdonable, tanmateix, que vull esmenar ara és el llibre de Gabriel Ensenyat Fuster i els mallorquins, que fou Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig 2021 i que va publicar l’editorial Tres i Quatre el 2022. Un llibre molt remarcable d’un estudiós -filòleg i historiador- competent, que repassa “el debat identitari a la Mallorca tardofranquista” i explica amb detall l’impacte de l’obra i les idees de Joan Fuster en els intel·lectuals i activistes de Mallorca, que fou substancial. Ens permet endinsar-nos en els debats culturals i polítics de l’illa, sovint poc coneguts a la resta de l’àmbit lingüístic, i també fer un exercici comparatístic útil. Conèixer i entendre realitats paral·leles, amb les quals hi ha tants punts de contacte, però també diferències, és un exercici altament profitós.

El 2022 fou l’any del centenari del naixement de Joan Fuster i Ortells (1922-1992) i es va poder celebrar encara amb una certa normalitat institucional. Hi participaren una multitud d’agents socials i culturals, així com les institucions de l’àrea de llengua catalana, és a dir, governs, diputacions, ajuntaments, consells insulars, universitats, l’AVL, l’IEC, i tot tipus d’entitats i associacions, així com moltíssima gent de tota mena que s’estima la personalitat, l’exemple i el llegat de Fuster. No sé què hauria passat si per atzars biogràfics el centenari s’hagués escaigut enguany o el 2024... Son les incerteses que provoca un fenomen estrany i vergonyós -patològic, a estones- que afecta la dreta valenciana (i balear).

És normal i saludable, per descomptat, l’alternança pacífica, els canvis de govern reglats d’acord amb normes acceptades per totes les forces polítiques representatives. Ja no és tan normal posar en risc la llengua pròpia, la llengua històrica de tot un poble, marginar-la dels espais públics que li corresponen o fins i tot qüestionar-ne la normativa consolidada o l’estàndard assumit. O bé llançar interdiccions (fàtues) contra escriptors i creadors, discriminar-los en raó de les seues idees. Pura irresponsabilitat, una mostra de des-civilització, que ens esperona a la mobilització.