Les generacions i el pas del temps

No podem “creure” en les generacions, el mètode o l’argument que va esbombar -però no inventar- el filòsof madrileny José Ortega y Gasset a través de plataformes tan poderoses com la Revista de Occidente, revista i editorial. No, el que mou el món i la història són altres components com ara la lluita de classes, les pugnes entre estats, els moviments nacionalistes, les oscil·lacions de les entitats col·lectives -o les civilitzacions- ascendents o decadents, els modes de producció, la relació amb el medi natural, els canvis climàtics, i potser l’aspiració mil·lenària de la humanitat a la llibertat i la justícia... O una barreja de tot plegat. Una barreja inextricable, sense sentit o amb sentit incert, que quan es tracta de reduir a contraposicions sumàries, com les d’un Arnold Toynbee -tan apreciat per Ortega-, fa tota la impressió que no l’encerta. Que fa curt, que la complexitat del procés històric s’esmuny. Siga com vulga, reduir una cosa tan complexa a l’ascens i descens de les civilitzacions i les religions que les modelen o a les lluites generacionals sembla més aviat poc escaient.

I tanmateix la “qüestió” generacional sempre sura en tot d’aspectes de la vida. És una experiència immediata, intuïtiva i viscuda, més enllà de teories. Les generacions tenen la seua lògica: experiències compartides, relacions i amistats, un horitzó compartit d’expectatives. Els grups generacionals existeixen, responen a una dinàmica, a un estat d’esperit, fins i tot a una estètica pròpia, per damunt d’altres consideracions. Han viscut el temps exaltant dels inicis i les descobertes, quant tot semblava possible i, després, el xoc amb la realitat, la maduresa que tot ho sospesa, i la davallada per etapes, que pot dur a una lucidesa impertèrrita o a un escepticisme nihilista i anorreador.

El pas del temps és inexorable. No sabem “què és” el temps, però sí que en coneixem els efectes. Te n’adones de manera abrupta quan de colp i volta et trobes amb gent que feia molt que no veies i reconeixes de seguida la davallada increïble, els estralls del temps, el canvi irreversible. Una experiència pertorbadora.

Tan pertorbadora com les notícies directes o indirectes sobre el seguit de gent amiga de la generació anterior. En conec més de set o vuit, o deu, de la generació del 1940. Jo soc d’una generació posterior, la dels anys 50. Els nostres antecessors -que pateixen els inconvenients de l’edat- prefiguren el que ens espera. Uns més que altres, certament, però tots acusen el desgast del temps. Tanmateix, no cal patir. Tot arriba i tot té la seua lògica. L’important és una altra cosa, molt intangible. Perquè les coses inexorables no es discuteixen. Simplement, passen. S’han d’assumir i mirar que no ens duguen més del compte pel pedregar.

Aquestes qüestions donen per a molta conversa i molta meditació. De fet, la literatura del tipus “de senectute” té una llarga història. Des de Ciceró, posem per cas, i encara  abans, fins a qui vulgueu. El filòsof polític i historiador de les idees Norberto Bobbio, per exemple, va publicar el 1996 un llibre amb aquest mateix títol (De senectute, a Einaudi; en castellà a Taurus), que té un apartat que diu “Encara estic ací”, i apunta -en la vuitantena- que mai havia pensat que viuria tant. Bobbio sempre és subtil i civilitzat, en la gran tradició italiana. Simone de Beauvoir va explicar la seua experiència a De la veillesse (Gallimard, 1970), que figurava a la biblioteca de casa dels meus pares, ja grans i interessats en el tema.... Tot plegat, històries d’una vida, testimoniatge, explicacions i justificacions, meditacions més o menys estoiques... No és una literatura especialment interessant o estimulant. Què hi podem afegir? Es trista la vellesa, l’esgotament del cicle vital, i la mirada retrospectiva -si és veraç- ens parlaria d’ocasions perdudes, injúries del temps, errades, penediments, i alguns encerts. O d’una vida plena, segons els casos.  Sovint és una cosa més aviat melancòlica, però de vegades amena -si la vida en qüestió ha estat agitada i més o menys complicada i s’explica amb gràcia... En general predomina la justificació de cara als altres o -sobretot- a un mateix. Res de més natural, per descomptat. Tot i que alguns exageren la nota. Els més primaris fan exhibició d’èxits i assoliments.

La literatura sobre el pas del temps, la successió de les generacions (un afer no sempre plàcid) i l’envelliment, el final del camí, la darrera fase de la vida, és frondosa, exuberant. Una de les visions més penetrants i enginyoses o divertides sobre tot això crec que és la d’Oscar Tusquets, al seu llibre Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo (Anagrama, 2021). Una sàvia combinació d’evocacions, reflexions, idees i biografia. Una defensa del temps de vida, una apologia del silenci, de la bellesa... “El colmo de lo opuesto al placer de la vida es la moto de agua”. I rebla: “Mientras nos quede algo de tiempo y un mínimo de salud no renunciaremos al placer de conversar con un sabio, a la bellesa de las personas y obras, a risas con amigos, a acariciar un perro, a la sombra de una pérgola emparrada...” Arquitecte, dissenyador, pintor, escriptor, Oscar Tusquets és un esperit molt fi, que tracta aquestes qüestions amb una desimboltura que s’agraeix, és a dir, sense dramatismes fora de lloc.

Ara mateix ha aparegut el llibre de Rosa Regàs Un llegat. L’aventura de la vida (Navona, 2024), que és tot un repte. Rosa Regàs ha superat els noranta anys i mira enrere. Una dona de moltes vides: rebel davant un destí marcat d’esposa i mare convencional, esdevingué una professional en el camp editorial a Seix Barral, de la mà de Carlos Barral, a qui reivindica, i després muntà la seua pròpia editorial, La Gaya Ciencia, molt activa en l’època de la transició. S’estavellà en termes financers i marxà a Ginebra com a traductora de l’ONU. Per cert, va escriure un llibre sobre aquesta ciutat, molt bo. Després inicià una carrera literària plena d’èxits (premis Nadal i Planeta, entre altres). Finalment fou directora de la Biblioteca Nacional a Madrid. Mantingué la família, una família atípica, amb molts fills i nets -i transformà aquesta vivència en literatura-, com a compensació potser a les carències afectives d’uns començaments difícils que explica, arran de la dura postguerra i el divorci dels seus pares, republicans exiliats. Va viure fins al final de l’adolescència en un internat de monges, d’on només eixia el dia de Nadal. Un relat impressionant. Des de fa anys viu en una casa que és també part de la seua obra a Llofriu, molt a prop del Mas Pla, envoltada de gent que se l’estima.

També s’ha publicat tot just Una historia particular (Alfaguara, 2024), de Manuel Vicent, una variant del mateix tipus de literatura, un recompte vital enlluernador, amb la prosa esmolada que el caracteritza, i que comença així: “La vida, como el violín, solo tiene cuatro cuerdas: naces, creces, te reproduces y mueres”. Sí, però entremig passen moltes coses, la matèria de la vida i de la literatura. Vicent diu que només li agrada escriure del que ha vist, del que ha viscut. És un pioner -en castellà- de la no ficció, de l’estil eficaç, de la bellesa de les idees traduïdes a un llenguatge ple d’imatges llampants, que impacta i fa efecte. Adolescència a la Vilavella (la Plana Baixa), joventut a València, canvi de llengua i de paisatge, maduresa a Madrid, allotjat a les columnes del diari El País i als successius volums que ha publicat a l’editorial Alfaguara, uns dotze o tretze, potser més. I entremig estius a Dénia, a la vora del Mediterrani primigeni, i moltes vivències i emocions -set o vuit dècades- que rememora en aquestes pàgines de lectura agradosa. I a estones punxant.

Viure fins a edats avançades és, entre altres coses, anar perdent referents i amics. Un procés de minva i entotsolament -o de pèrdua de l’interès per les coses- que pot ser incòmode i davant del qual només hi ha l’antídot de la lectura, la música, els paisatges, alguna gent estimada, la cultura i la serenitat, si és que es troba. Cosa no tan fàcil, per a la qual cal entrenar-se... De tot això ens parlen aquests llibres.

No podem “creure” en les generacions, el mètode o l’argument que va esbombar -però no inventar- el filòsof madrileny José Ortega y Gasset a través de plataformes tan poderoses com la Revista de Occidente, revista i editorial. No, el que mou el món i la història són altres components com ara la lluita de classes, les pugnes entre estats, els moviments nacionalistes, les oscil·lacions de les entitats col·lectives -o les civilitzacions- ascendents o decadents, els modes de producció, la relació amb el medi natural, els canvis climàtics, i potser l’aspiració mil·lenària de la humanitat a la llibertat i la justícia... O una barreja de tot plegat. Una barreja inextricable, sense sentit o amb sentit incert, que quan es tracta de reduir a contraposicions sumàries, com les d’un Arnold Toynbee -tan apreciat per Ortega-, fa tota la impressió que no l’encerta. Que fa curt, que la complexitat del procés històric s’esmuny. Siga com vulga, reduir una cosa tan complexa a l’ascens i descens de les civilitzacions i les religions que les modelen o a les lluites generacionals sembla més aviat poc escaient.

I tanmateix la “qüestió” generacional sempre sura en tot d’aspectes de la vida. És una experiència immediata, intuïtiva i viscuda, més enllà de teories. Les generacions tenen la seua lògica: experiències compartides, relacions i amistats, un horitzó compartit d’expectatives. Els grups generacionals existeixen, responen a una dinàmica, a un estat d’esperit, fins i tot a una estètica pròpia, per damunt d’altres consideracions. Han viscut el temps exaltant dels inicis i les descobertes, quant tot semblava possible i, després, el xoc amb la realitat, la maduresa que tot ho sospesa, i la davallada per etapes, que pot dur a una lucidesa impertèrrita o a un escepticisme nihilista i anorreador.