Llibres sobre llibres

No escassegen, més aviat al contrari, els llibres sobre llibres. Els llibres que tenen com a matèria altres llibres o que tracten de l’aventura del llibre en alguna de les seues múltiples dimensions. En general, ja ho sabem, no escassegen els llibres sobre quasi res. Després d’uns quants segles, i del pas d’artesania incipient a indústria puixant, n’hi ha abundància de tot. Per a donar i vendre, de tota mena i sobre un ventall infinit de qüestions, incloent les més inversemblants. Si la natura és luxuriosa i barroca -mireu la varietat de papallones i flors o peixos tropicals-, d’una diversitat desconcertant, els llibres -es podria pensar- la imiten. La cultura imita la natura, igual com la natura imita l’art...

Però en aquest cas és bastant lògic. Com les cireres, uns llibres porten a uns altres. I a més, “el llibre” és una bona matèria per a escriure. Que per ventura no és un fet social, cultural i econòmic, tot alhora? No és punt de trobada entre la individualitat més extrema i el fenomen col·lectiu de gran abast? El llibre té una llarga història, és una realitat polimorfa, fa un paper cultural de primer ordre, i té un futur -segons ens diuen- problemàtic. Com els discos de vinil o els CD, com els vídeos, com les cartes escrites a mà o a màquina, com les fotografies de rodet, com les cassetes, com tantes altres coses que han anat caducant. Tot i que en el cas del llibre (el llibre en paper), en la meua opinió, la cosa no està tan clara. Com en el cas de les cadires, els gots les forquilles o les ampolles (l’exemple el posava Umberto Eco). Siga com siga, és lògic pensar que no podien mancar les reflexions al seu voltant... en forma de llibre, per descomptat.

Però els llibres sobre llibres ofereixen molt més. Reflexions, estudis, anàlisis sobre l’operació de llegir, sobre la història i el futur de la lectura, sobre les biblioteques, sobre la història del llibre, sobre aquesta variant de perversió menor que és la bibliomania, sobre la prohibició i la crema de llibres, la censura, l’edició, l’ofici d’escriure i editar llibres... La varietat de registres i objectius d’aquesta literatura, que inclou també altres aspectes connexos com ara les llibreries -significatius els noms d’algunes que s’han obert recentment a Barcelona: La Impossible, La Temerària, No Llegiu...-, i també les arts gràfiques, el disseny o l’art de escriure, és infinita. Tan “infinita” com la diversitat i la immensitat del món inacabable dels llibres -artefacte físic i dipòsit del pensament i de la imaginació- que ha produït la humanitat d’ençà que començà a fer-ne, molt abans de la invenció de la impremta per Johannes Gutenberg, nascut a Mainz o Magúncia (ciutat agermanada amb València), que havia estat prèviament orfebre i era un tipus certament enginyós, cap a mitjan segle XV. Que ja és dir.

De tot això, de llibres sobre llibres, en tinc una mica o prou, o amb escreix, a l’abast. A la meua biblioteca, en un prestatge o dos... Aquest recer que -amb temps per davant- suggereix moltes coses, quan puc o em vaga d’escorcollar. I me n’alegre íntimament, malgrat els inconvenients que té el “vici” d’acumular llibres. Ja ho sabeu: la manca d’espai, la pols que acumulen, els diners invertits, els llibres que no arribareu a llegir...

Els llibres tenien mala fama en la cultura hispànica tradicional (enemiga de les Llums), molt abans de l’esclat audiovisual i d’Internet. Haver llegit molt no estava ben vist. El Quixot, per exemple, estava tocat de l’ala perquè havia llegit massa. Les mares es preocupaven, pensaven que faria mal a la vista, t’apagaven el llum. Hom creia que era un dispendi, un símptoma de bogeria, de mala salut, de manca de vitalitat baronívola... En fi, caldria parlar molt de les mares, i potser és complicat a hores d’ara.

Del furore d’aver libri, precisament, un text de Gaetano Volpi, és una mena de clàssic sobre el tema. En realitat el títol d’aquesta obra d’un italià editor del segle XVIII és “Varie Avvertenze Utile, e necessarie agli Amatori de’ buoni Libri, disposte per via d’Alfabeto”. Volpi era un editor i llibreter de Pàdua, publicava catàlegs i era un innovador en aquesta comesa. L’opuscle és molt divertit i, alhora, instructiu de com eren les coses relacionades amb els llibres en l’època de l’Encyclopédie de Diderot, que no incloïa el terme “bibliofília”, però sí “bibliomania”, al volum II (1752), veu redactada por D’Alembert. Hi al·ludeix Gianfranco Dioguardi en la seua erudita Nota al volum de Volpi, editat el 1998 per Sellerio, una editorial clàssica de Palermo. El segle XVIII fou molt diferent a Itàlia -terme encara més “geogràfic” que res, compost d’estats i ciutats sense lligam unitari-, i no diguem a França, que a l’Espanya borbònica, on pervivia la Inquisició a tot drap.

Abans de ser una indústria, els llibres eren un producte rar, un objecte preciós, per a minories molt restringides. A l’origen hi havia una certa continuïtat entre impressors i llibreters, fins que emergí la figura de l’editor tal com la coneixem. En la història del llibre a Itàlia, Volpi hi té un paper rellevant. D’aquesta història fabulosa -en un període anterior- ens en parla un llibre magnífic: Los primeros editores, d’Alessandro Marzo (Malpaso, 2017), dedicat sobretot a la figura sobresortint d’Aldo Manuzzio i l’època en què Venècia fou capital del llibre, al segle XVI. Una història enrevessada d’interessos, d’innovacions, de progressiva definició de la figura de l’editor, però també de prohibicions i de pugna per la llibertat de pensament, materialitzada en la llibertat d’impremta. No fou gens fàcil. L’estira i arronsa s’allargà segles. A Espanya -sempre tan avançada- encara tingué vigència en ple segle XX, durant 40 anys, la institució de la Censura. La “marca Espanya” retrospectiva, aquesta darrera recuperació inversemblant de l’Imperi, té molta feina a fer...

Un llibre sobre llibres que val molt la pena és Encuentro con los libros, de Stefan Zweig (Acantilado, 2020), que s’obre amb un vibrant cant al llibre: “El llibre com accés al món”, on explica que “d’ençà que existeix el llibre ningú no està ja completament sol, sense cap altra perspectiva que el seu propi punt de vista, car té a l’abast de la mà el present i el passat, el pensar i el sentir de tota la humanitat.” Una bona entrada per a un volum que parla d’obres de Goethe, Rudolf Kassner, Jean Paul, Rilke, Joseph Roth, Thomas Mann, Balzac, Flaubert, Rousseau o James Joyce, entre altres, amb la sagacitat i l’elegància de pensament que escau reconèixer a Zweig.

Sobre llibres i tot el que els envolta -l’edició, les biblioteques, el comerç del llibre, la censura, la crema de llibres, els autors, els col·leccionistes, el públic, la lectura- han escrit autors de tota mena i alguns clàssics. Per exemple Arthur Schopenhauer, amb les seues reflexions aforístiques i penetrants, com aquella tan repetida: “Estaria bé comprar llibres, si es pogués comprar temps suficient per llegir-los”. O Luciano Canfora i el petit volum Libro y libertad (Siruela, 2017) ple d’observacions històriques i de referències a la lluita contra la censura. O El silencio de los libros (Siruela, 2011) i Los logócratas (Siruela, 2006), tots dos de George Steiner, que mereixerien un comentari extens i a banda. Steiner fa una aproximació apassionada a l’aventura del llibre com a fet històric, alhora que planteja dubtes i perplexitats davant del seu futur. Com sempre en ell, amb una lucidesa esborronadora...

En fi, del conte de Flaubert Bibliomania (1837) i la història -o millor, la llegenda- del llibreter assassí de Barcelona, amb l’explicació històrica que en va fer que va fer el bibliòfil Ramon Miquel i Planas (La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, 1928), a La biblioteca de noche (Alianza, 2017) -una immersió impressionant en el món de les biblioteques-, de l’historiador de la lectura Alberto Manguel, entre desenes de llibres incitadors sobre el llibre i els seus avatars.

Si llegir llibres és sovint un plaer, tot i que faríem bé de no caure en idealitzacions ridícules, llegir llibres sobre llibres crec que n’hi afegeix alguna cosa més. És una finestra amb la qual s’obren altres finestres. Una porta a moltes més portes. I són sempre -o quasi sempre- lectures sorprenents, enriquidores, com el volum de Stefan Zweig esmenat més amunt o bé Algunos libros (Alpha Decay, 2018) d’E.M. Forster, que recull les seues xarrades sobre llibres i literatura a la BBC, quan els mitjans de comunicació de masses encara transportaven alta cultura... O bé La buena compañía (Navona, 2019), de Barbara Jacobs, un recull d’assaigs de l’escriptora mexicana sobre una selecció dels llibres de la seua biblioteca que l’havien impactat més, que l’havien donat “una idea il·luminadora del que ha estat la literatura més formativa del meu hemisferi i del meu temps”. Un llibre verament original de la vídua d’Augusto Monterroso, de lectura tan profitosa com evocadora. Podríem continuar, però cal posar punt i final. L’article podria esdevenir una relació o un catàleg, i no és aquesta la meua intenció. De tota manera, ara que hi pense, no estaria gens malament un “catàleg” de llibres sobre llibres, un “catàleg raonat”, on s’explicaria in extenso la diversitat i les temàtiques d’un subgènere que pot arribar a apassionar. Punt i final, doncs. Però no vull acabar sense cridar l’atenció sobre un llibre de llibres francament excel·lent tot just eixit d’impremta, Ars Libri, de Juli Capilla, que guanyà l’any passat el Premi Mancomunitat Ribera d’Alta d’assaig en el marc dels Premis Ciutat d’Alzira que convoca l’editorial Bromera.

Una aportació de primer nivell al debat i a les qüestions ací esbossades, un llibre de bon llegir, que -n’estic segur- farà parlar. Llegir assaig durant l’estiu també és una opció. Potser la millor, per alguns, entre els quals m’incloc. Especialment indicada en temps d’un cert desassossec com els que ens toca viure, plens d’interrogants, assedegats de respostes. Aquesta fou l’experiència del gran crític Marcel Reich-Ranicki, però en un context infinitament més dramàtic, que no em vaga ara d’evocar...

No escassegen, més aviat al contrari, els llibres sobre llibres. Els llibres que tenen com a matèria altres llibres o que tracten de l’aventura del llibre en alguna de les seues múltiples dimensions. En general, ja ho sabem, no escassegen els llibres sobre quasi res. Després d’uns quants segles, i del pas d’artesania incipient a indústria puixant, n’hi ha abundància de tot. Per a donar i vendre, de tota mena i sobre un ventall infinit de qüestions, incloent les més inversemblants. Si la natura és luxuriosa i barroca -mireu la varietat de papallones i flors o peixos tropicals-, d’una diversitat desconcertant, els llibres -es podria pensar- la imiten. La cultura imita la natura, igual com la natura imita l’art...

Però en aquest cas és bastant lògic. Com les cireres, uns llibres porten a uns altres. I a més, “el llibre” és una bona matèria per a escriure. Que per ventura no és un fet social, cultural i econòmic, tot alhora? No és punt de trobada entre la individualitat més extrema i el fenomen col·lectiu de gran abast? El llibre té una llarga història, és una realitat polimorfa, fa un paper cultural de primer ordre, i té un futur -segons ens diuen- problemàtic. Com els discos de vinil o els CD, com els vídeos, com les cartes escrites a mà o a màquina, com les fotografies de rodet, com les cassetes, com tantes altres coses que han anat caducant. Tot i que en el cas del llibre (el llibre en paper), en la meua opinió, la cosa no està tan clara. Com en el cas de les cadires, els gots les forquilles o les ampolles (l’exemple el posava Umberto Eco). Siga com siga, és lògic pensar que no podien mancar les reflexions al seu voltant... en forma de llibre, per descomptat.