Llibres sobre revistes

Les revistes de cultura i pensament han sigut -i són encara- un component distintiu de la cultura europea de la modernitat. Un instrument cabdal de difusió de les idees, del debat intel·lectual, de la informació i la formació d’un segment influent del públic lector, com va glossar de manera memorable l’editor i escriptor italià Roberto Calasso. Les Temps modernes -la revista de Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir- era la revista de capçalera d’Armand Obiols, segons Mercè Rodoreda. Un addicte a la lletra impresa i un personatge molt segle XX, Obiols, que al seu torn fou -durant una època- l’ànima de la Revista de Catalunya, una publicació que enguany celebra el centenari (1924-2024) i que volgué fer aquesta funció en el context de la cultura catalana. Hi va reeixir, tot i que de manera intermitent com a efecte dels daltabaixos històrics que ha viscut el país. La Revista de Catalunya tingué directors com Ferran Soldevila, J. V. Foix, Antoni Rovira i Virgili, Armand Obiols o Jaume Serra Hunter, i fou recuperada als anys vuitanta per Max Cahner. Moltes vicissituds, incloent l’exili, que es ressegueixen al número 300 (2017) de la revista, documental i commemoratiu, amb articles de Jordi Manent, Jordi Amat o Josep M. Roig Rossich, a més de la reproducció de textos d’antics directors.

La qüestió rellevant, en tot cas, és que la Revista de Catalunya, dirigida ara per Lluïsa Julià, ha tornat, es continua publicant amb voluntat i esforç. Al seu costat, unes quantes revistes en català mantenen la flama: L’Avenç, L’Espill, Compàs d’amalgama, El món d’ahir, Lletraferit, Política&Prosa, Mètode, Serra d’Or, Afers, Els Marges, Saó, etc. Pel camí s’han quedat d’altres, com Transversal, Rels, Lluc o Idees. A l’espai digital en sobreviuen, encara, unes quantes o bé s’hi han instal·lat directament, sense una història prèvia en paper.

Tot són dubtes en aquest terreny. Algunes revistes històriques com Esprit, Merkur, Il Mulino, New Left Review , London Review of Books, New York Review of Books, o Dissent sobreviuen i, si és el cas, es renoven. Altres més aviat duen una vida discreta o estantissa, com ara Revista de Occidente. Continuen en peu moltes més capçaleres que no sembla. Mireu, si teniu interès, les webs d’Eurozine o ARCE. Però els problemes a què han de fer front són seriosos.

Un d’aquests problemes té a veure amb el suport institucional en cultures de dimensions reduïdes, tenint en compte que el mercat només permet sobreviure còmodament ,a hores d’ara, les empreses de volada global. Cal dir, en aquest sentit, que el suport institucional a les revistes en català és modest, com en tants aspectes de la cultura catalana, que després -per a més inri- és acusada de cultura “subvencionada”. Quina paradoxa. Subvencionada? La cultura espanyola en castellà, rep moltíssims més ajuts. Mitjançant la publicitat institucional, de grans empreses, d’empreses públiques, o amb subvencions directes dels diversos ministeris, entitats públiques o institucions amb seu a Madrid. Tot són dubtes perquè aquest és un terreny molt mogut. L’escomesa digital ha devastat o ha fet trontollar el panorama de la premsa diària, dels setmanaris, de les publicacions en general. També de les revistes de cultura i pensament.

I tanmateix, són un instrument. Ja està dit. Però també un llegat. Un instrument cultural clau i alhora un llegat valuós. Com a efecte, potser, d’una llarga dedicació vocacional i professional -en un paper o altre- a les revistes de pensament i cultura (Trellat, debats, L’Espill, Pasajes, Caràcters, Transfer...),  sempre m’han interessat els llibres sobre revistes, que poden ser, bàsicament, de dos tipus: estudis sobre una publicació concreta o antologies dels articles i col·laboracions més memorables o significatius. Hi ha una tercera possibilitat, la reproducció en facsímil de la col·lecció sencera d’una revista, acompanyada normalment d’una introducció explicativa, una aportació important, però no és d’això del que voldria parlar ara. Els llibres sobre revistes són reveladors, informatius, capten un moment de la història cultural, o de la intrahistòria... Perquè les revistes són fugisseres, fan el seu efecte en un temps i un moment determinats, de vegades amb gran impacte. Després desapareixen. Algú n’ha de recollir l’esperit, el contingut, la intenció i l’efecte, per tal de deixar-ne constància. És una tasca meritòria i justa, perquè al cap i a la fi les revistes tracten sovint de llibres, els ressenyen, comenten i discuteixen. En aquest cas són els llibres els que ens parlen de les revistes, d’alguna revista en concret, com anirem veient.

Tres revistes catalanes rellevants en el seu temps, si més no, han estat objecte d’estudis complets, aprofundits, que inclouen el context històric, els temes i els col·laboradors, la influència i la significació política i cultural. D’entrada, Mirador (1929-1937), un setmanari mític expressió del bo i millor de la cultura del catalanisme republicà, que va marcar una pauta d’exigència i qualitat de la mà del seu director i inspirador, Just Cabot. Josep M. Huertas i Carles Geli l’analitzaren a fons al seu llibre ‘Mirador’: la Catalunya impossible (Proa, 2000), que inclou un índex d’autors i articles, així com un apartat amb biografies breus dels col·laboradors més assidus. La línia de successió i trencament -amb la guerra civil pel mig- respecte de l’altre setmanari clau, Destino, ha estat sempre un tema debatut. Destino començà com un butlletí dels falangistes catalans a Burgos durant la guerra (Destino. Política de unidad) i acabà transformant-se ja a Barcelona en un setmanari cultural i polític de primer ordre -per la influència que arribà a exercir- capaç de remodelar -en castellà- un projecte hegemònic dins la cultura catalana, a partir d’un grup compacte encapçalat per Josep Vergés, amb col·laboradors com Josep Pla, Juan Ramón Masoliver, Carles Sentís, Manuel Brunet, Nèstor Luján, Josep Maria de Sagarra, Joan Estelrich, Sebastià Gasch i molts més (incloent Ignasi Agustí en una època). Substituí de facto el que havia estat Mirador, però amb modulacions radicalment diferents. La singular evolució d’aquest setmanari durant el franquisme, els seues orígens i transmutacions (la voluntat de substitució), sempre ha estat una qüestió atraient, significativa i reveladora de textures profundes de la societat catalana. Francesc Vilanova ha estudiat la seua primera època a Franquisme i cultura. ‘Destino. Política de unidad’ (Lleonard Muntaner, 2018) amb un subtítol eloqüent: La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949).

El grup de Destino fou objecte de grans vituperis (traïdors, venuts, botiflers, col·laboracionistes) per part dels exiliats i els antifranquistes, qüestió també estudiada per Francesc Vilanova al llibre Al voltant de Destino. Una batalla cultural de postguerra,1944-1950 (PAM, 2020). I fou escomès també durament -paradoxa aparent- pels joves cadells falangistes del SEU de Barcelona, que hi detectaven una defecció latent en la primera postguerra, a partir de plataformes semioficials com Alerta i a càrrec de noms bastant sorprenents: Josep Espriu -el germà de Salvador-, Juan Perucho, Antonio Vilanova, el pare de Manuel Valls, el mateix Nèstor Luján, José M. de Martín (gran amic de Gabriel Ferrater), Juan Felipe Vila-Sanjuán, etc... D’altra banda, una visió sintètica i punyent, molt útil, de la trajectòria i vicissituds -i mutacions- de Destino (1937-1985), un text imprescindible que s’hauria de reeditar (el 2006 n’aparegué una traducció al castellà en Anagrama), es troba al llibre de Carles Geli i Josep M. Huertas: Les tres vides de Destino (Diputació de Barcelona, 1990), modèlic quant a precisió i capacitat de síntesi. A més, el 2003 l’editorial Destino va publicar dos volums de 800 pàgines i escaig cada un, en edició a cura d’Alexandre Porcel, una antologia molt àmplia de la revista, amb el títol La crònica de Destino 1937-1956 (vol. 1) i 1957-1980 (vol. 2) que permet una consulta directa dels continguts, una visió exhaustiva del to i les intencions de la revista, amb un valor testimonial extraordinari.

D’unes altres revistes catalanes destacades també se n’han fet estudis o edicions antològiques. Així, a principi dels vuitanta Maria Carme Ribé publicà l’estudi “La Revista” (1915-1936). La seva estructura. El seu contingut (Barcino, 1983).  La Revista fou una publicació literària i cultural dirigida per Josep M. López Picó, important en el seu temps, sobretot als anys vint. També és el cas d’una publicació d’exili de la qual tracta el volum Els “Quaderns de l’Exili” (Barcelonesa d’Edicions, 1944), útil perquè a més d’una tria de textos de la revista -d’autors com Josep M. Ametlla, Lluís Ferran de Pol, Raimon Galí i Joan Sales- inclou un índex complet de la publicació que aparegué a Mèxic entre 1943 i 1947, pionera de la visió global de les terres de parla catalana. De Nous Horitzons, la revista cultural i política del PSUC, se’n va fer el 1979 una edició facsímil -del període 1960-1961, quan es deia només Horitzons- amb introduccions de Manuel Sacristán, Francesc Vicens, Francesc Vallverdú i Joaquim Sempere. Un capítol interessant de la història cultural i política que convé no perdre de vista, perquè aquesta publicació del PSUC estava atenta a molts batecs de la cultura catalana (amb aportacions de Vallverdú, Molas, Castellet, Sacristán, Fontana, entre altres).

Tenen això, les revistes. Que fan veure amb molt de detall, a tall quasi de microscopi, la complexitat dels processos culturals i del procés històric més en general. En el nostre cas, la gran dificultat -que amb el temps es difumina o s’oblida- de superar una situació aberrant de manca de llibertats, censura i repressió. Calia aprofitar totes les possibilitats. És el que va fer la revista Serra d’Or, des de Montserrat, que va recuperar noms i temes de la cultura i la vida catalana contemporània -com qui recull els fragments dispersos d’una vaixella que algú va trencar- i va incorporar moltes veus noves i moltes problemàtiques, amb un enfocament panoràmic i integrador. Carme Ferré Pavia li va dedicar un estudi exhaustiu -temes, seccions, autors, orígens, evolució, problemes amb la censura, recepció- a Intel·lectualitat i cultura resistents. Serra d’Or, 1959-1977 (Galerada, 2000). Val a dir que Serra d’Or -que en una època ocupà un lloc central en el panorama cultural- es continua publicant i darrerament s’ha renovat en fons i forma.

Aquesta mateixa primavera del 2024 -novetat absoluta- ha aparegut a l’editorial Afers el volum antològic Literatura catalana. De la postguerra a la postmodernitat de la revista Els Marges que recull una tria significativa, programàtica, d’articles que han suposat aprofundiments o inflexions en els estudis sobre la literatura catalana contemporània, amb autors com Joaquim Molas, Jordi Marrugat, Maria Campillo, Pere Ballart, Jaume Aulet, Mercè Picornell, Neus Real o Margalida Pons. Una lectura rigorosa d’un segle de literatura catalana (Villalonga, Sagarra, Rodoreda, Estellés, Ferrater, Monzó, etc., a més de visions transversals i de conjunt).

Finalment esmentaré el llibre de Francesc Martínez Sanchis La revista Saó,1976-1987 (PUV, 2016), que analitza els orígens d’aquesta publicació de gran obertura cultural i política, a partir dels seus orígens en un grup de cristians progressistes, que també continua publicant-se i que s’ha renovat darrerament, dirigida per Vicent Boscà. La cultura del País sempre hi ha trobat aixopluc. De les revistes històriques valencianes se n’han publicat facsímils (Nueva Cultura, La República de les Lletres, Orto, Sicània, La Caña Gris) o han estat tema d’articles acadèmics, però de pocs llibres. Carles Senso en dedicà un, molt informatiu, al setmanari Valencia semanal, amb el títol De la il·lusió al desencís. La Transició valenciana a través de Valencia semanal (PUV, 2017). Un llibre rellevant, que retrata una època, un grup de periodistes joves i apassionats i una societat convulsa. Caldria aprofundir en aquesta línia i estudiar publicacions com, per exemple, Taula de lletres valencianes, Trellat, Gorg, Cal dir, Cairell, Arguments o Afers, a més de les històriques ja apuntades, i de L’Espill, la primera època de la qual fou digitalitzada en format CD, ja obsolet, precedida per una introducció a càrrec del malaguanyat Josep Sorribes titulada “Una utopia gramsciana. L’Espill de Fuster, 1979-1991”. 

Segons un estudiós de les revistes -literàries, en aquest cas- “el que de veritat es mou en l’esdevenir de la literatura es cou primer a les revistes i arribat el moment es presenta als llibres”. El professor de la Universitat de Cadis José Jurado Morales -que ha dedicat molt de temps d’estudi a les revistes- no exagera, perquè es refereix a un temps anterior. En el qual, com ell mateix consigna, era vàlida la frase de Guillermo de Torre: “En el principio fue la Revista”. Potser tenia raó... Prosseguirem aquesta aproximació al món de les revistes culturals, a propòsit d’algunes publicacions espanyoles i llatinoamericanes, en cerca de confirmació.

Les revistes de cultura i pensament han sigut -i són encara- un component distintiu de la cultura europea de la modernitat. Un instrument cabdal de difusió de les idees, del debat intel·lectual, de la informació i la formació d’un segment influent del públic lector, com va glossar de manera memorable l’editor i escriptor italià Roberto Calasso. Les Temps modernes -la revista de Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir- era la revista de capçalera d’Armand Obiols, segons Mercè Rodoreda. Un addicte a la lletra impresa i un personatge molt segle XX, Obiols, que al seu torn fou -durant una època- l’ànima de la Revista de Catalunya, una publicació que enguany celebra el centenari (1924-2024) i que volgué fer aquesta funció en el context de la cultura catalana. Hi va reeixir, tot i que de manera intermitent com a efecte dels daltabaixos històrics que ha viscut el país. La Revista de Catalunya tingué directors com Ferran Soldevila, J. V. Foix, Antoni Rovira i Virgili, Armand Obiols o Jaume Serra Hunter, i fou recuperada als anys vuitanta per Max Cahner. Moltes vicissituds, incloent l’exili, que es ressegueixen al número 300 (2017) de la revista, documental i commemoratiu, amb articles de Jordi Manent, Jordi Amat o Josep M. Roig Rossich, a més de la reproducció de textos d’antics directors.

La qüestió rellevant, en tot cas, és que la Revista de Catalunya, dirigida ara per Lluïsa Julià, ha tornat, es continua publicant amb voluntat i esforç. Al seu costat, unes quantes revistes en català mantenen la flama: L’Avenç, L’Espill, Compàs d’amalgama, El món d’ahir, Lletraferit, Política&Prosa, Mètode, Serra d’Or, Afers, Els Marges, Saó, etc. Pel camí s’han quedat d’altres, com Transversal, Rels, Lluc o Idees. A l’espai digital en sobreviuen, encara, unes quantes o bé s’hi han instal·lat directament, sense una història prèvia en paper.