Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
Un nou llibre de Simona Skrabec
Acaba d’aparèixer un llibre singular, molt especial. Es publiquen moltíssims llibres, ja ho sé, però pocs de tan intensos i subtils -tan de literatura d’alt voltatge- com aquest. Simona Skrabec acaba de publicar Torno del bosc amb les mans tenyides, a l’editorial L’Avenç. Amb una coberta bellíssima a partir d’una fotografia que va fer ella mateixa. Sabia que el llibre apareixeria, me n’havia parlat, en coneixia alguns dels textos, però no tots i a més no sabia que es publicaria tan aviat. Una vegada llegit el llibre sencer, la sensació és de descoberta, de trobar-me davant una lectura corprenedora i imprescindible.
Conec Simona Skrabec des de fa una pila d’anys, no sé ja quants, que la vaig convidar a publicar un dels seus articles a L’Espill. I posteriorment, d’acord amb Antoni Furió, a incorporar-se al consell de redacció de la revista, on hi ha fet una feina excepcional, insòlita i molt d’agrair, que ens ha connectat amb la Mitteleuropa, perquè coneix de prop el món germànic i eslau. Simona Skrabec té una sensibilitat especial. Subtil, un punt misteriosa. I una lucidesa teòrica i històrica completa.
És d’origen eslovè. Va nàixer a Liubliana el 1968. Ha fet tot just 50 anys. Manté la llengua i els lligams amb la seua terra d’origen i hi torna sovint, certament, però és catalana, de fet i de dret, d’ençà de fa ja trenta anys, els que fa que viu i treballa a Barcelona. També és una mica valenciana pels forts vincles que manté amb el País Valencià, on ha publicat diversos llibres i on fa una aportació tan significativa a les nostres revistes i publicacions, i participa en la vida cultural de manera regular, habitual, amb una naturalitat que potser és deutora de la seua condició. Per a ella Catalunya, València i les Illes són, pam dalt, pam baix, el mateix. Passa sovint, això, en realitat, quan s’ha vist món.
Però aquesta naturalitat també deriva de la seua personalitat, n’estic segur... D’una personalitat comprensiva, natural, intel·ligent, d’una bona voluntat -o bondonia, permeteu-me el neologisme que propose des d’ací a l’IEC i l’AVL- que desarma. Quina sort, comptar amb la seua ajuda i la seua presència. A L’Espill, a Caràcters, als Encontres de Beniarbeig (a la Marina Alta), als Octubre, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, a la Universitat, on li demanen de venir. Una presència regular i benvinguda. Ha publicat llibres a Afers (L’atzar i la lluita ) i a PUV (Una pàtria prestada). En plena maduresa personal i creativa, Simona Skrabec es troba en un moment dolç de la seua trajectòria: professora a la UOC, presidenta del Comitè de Drets Lingüístics del PEN Club Internacional, autora, traductora, puntal de la revista L’Espill...
Ara ha publicat aquest llibre de proses poètiques o de poesia en prosa, tant se val. Textos, tanmateix, no evanescents, sinó intencionats, plens d’idees, d’una profunditat que transcendeix de molt el pretext de l’escriptura. Si no vaig errat, en aquests fragments breus molt poètics, llegidors i sempre tibants, en els quals extreu el suc d’anècdotes de la vida o dels seus viatges, el que hi ha, en el fons, és una indagació molt personal. “Sé que no pertanyo enlloc”. Sí, tots ens preguntem d’on som, a què pertanyem. Si no ens hem mogut del lloc d’origen, les seguretats venen donades, tot i que en el fons també dubtem. Si hem canviat de país, si ens hem desarrelat, si hem canviat el paisatge familiar, la sensació d’alienació que tots tenim, malgrat la seguretat de l’arrelament, no hi ha dubte que es multiplica, punxa i -alguns dies o nits- fa mal.
Les proses de Simona Skrabec a Torno del bosc amb les mans tenyides són bellíssimes. Literatura de debò. Paraules enllaçades amb forma artística. L’ànima i les formes, que diria el primer Lukács. Sí, un esperit, un estat d’ànim, una personalitat singular que es deixa anar... I que es resol en un corrent impetuós d’idees, d’experiències elaborades, de reflexió, de qüestionament, realment impressionant. Com un torrent vigorós que baixa de les muntanyes -dels Alps Julians, per exemple, o del Pirineu, o de Penyagolosa, o de la serra de Tramuntana- i que ens recorda que la natura i l’esperit humà revifen i es renoven tothora. El renadiu. Malgrat tot i contra tot.
Una renovació benvinguda, en el pla de les idees i les suggestions, com la que ens ha aportat i ens aporta des de fa temps Simona Skrabec, una incorporació cabdal al món cultural que ens agermana a partir de la llengua, però no sols de la llengua.
Ara bé, el que és important és llegir aquestes pàgines refrescants, subtils i poderoses, inesperades, de registres tan innovadors en el context de les nostres lletres. Feu-me cas i aneu a cercar el llibre a la farmàcia de guàrdia.
Ai, no, que encara no som en aquest punt! A la llibreria de confiança més propera...
Acaba d’aparèixer un llibre singular, molt especial. Es publiquen moltíssims llibres, ja ho sé, però pocs de tan intensos i subtils -tan de literatura d’alt voltatge- com aquest. Simona Skrabec acaba de publicar Torno del bosc amb les mans tenyides, a l’editorial L’Avenç. Amb una coberta bellíssima a partir d’una fotografia que va fer ella mateixa. Sabia que el llibre apareixeria, me n’havia parlat, en coneixia alguns dels textos, però no tots i a més no sabia que es publicaria tan aviat. Una vegada llegit el llibre sencer, la sensació és de descoberta, de trobar-me davant una lectura corprenedora i imprescindible.