Tres biografies capitals

No és fàcil l’art de la biografia. Tot sumat, tot sospesat, em sembla que és una de les comeses més complexes -o compromeses-  que es pot emprendre en el camp de la investigació i de la literatura, si es vol fer bé. La dificultat comença per ací, perquè una biografia seriosa -amb voluntat de rigor, ambició i destinada al públic lector (cosa important)- combina ambdues perspectives: la recerca exhaustiva de dades i fonts i una escriptura plausible. Dues facetes que no sempre són, ni molt  menys, compatibles o fàcils de conjuminar. 

D’altra banda, biografia no és hagiografia, exaltació acrítica del seu protagonista. És una altra cosa: la temptativa d’entendre i explicar una trajectòria vital en el seu context històric. No és per tant, tampoc, una veu de diccionari o una entrada d’enciclopèdia, mera enumeració descriptiva de dades exteriors de la vida d’un individu. Que sol ser algú amb transcendència pública en algun camp: la cultura, l’art, la literatura, la ciència o la política (cosa que planteja al seu torn la qüestió de les biografies de la gent normal i corrent). És molt més que això, i en trobaríem exemples reeixits en la vasta producció biogràfica, que havia estat una preferència anglosaxona però que després la cultura francesa ha assumit amb força, amb obres com les del teòric i biògraf consumat François Dosse, o de Pierre Assouline. I que en l’entremig, a partir d’exemples alemanys, l’Escola de Frankfurt, a través de Leo Löwenthal (a “Die biographische Mode”, 1955), havia criticat amb duresa en referència sobretot a Stefan Zweig i Emil Ludwig: les biografies dels “grans homes”, de les “personalitats extraordinàries” obscureixen o amaguen la veritable història, la dels determinants estructurals i l’acció i la vida de la gent normal i corrent. (Diria que no li’n faltava raó). Un vell tema: el paper de l’individu o de la personalitat en la història.

Ara bé, quant a producció exemplar en aquest terreny, no tan fàcil de descartar, caldria al·ludir si més no i sense anar més lluny a la col·lecció Biografia de la IVEI (Edicions Alfons el Magnànim) i a la Biografies de PUV. Són molts títols -entre l’una i l’altra- que responen al bo i millor del concepte enunciat: resseguir i comprendre una vida en el seu context històric, amb el qual interactua. A la IVEI (i com a continuació en certa mesura a PUV) la inspiració de Mario Garcia Bonafé -un personatge informat, un crític punyent, un lector perspicaç- fou determinant. Destacaria, de les biografies del Magnànim les de William Morris, per E.P. Thompson, de Hannah Arendt, per Elisabeth Young-Bruehl, i de Gaston Gallimard per Pierre Assouline. De l’època de PUV, la biografia de Theodor W. Adorno per Detlev Claussen, que quan encara algú la descobreix es declara enlluernat. Però n’hi ha molt més: Piero Sraffa, els diaris de Musil, Giulio Einaudi, Baudelaire, Ezra Pound, György Lukács, Schumpeter, Stendhal, Hermann Broch, Sartre i Camus, Raymond Williams... un fresc increïble -encara a l’abast de qui vulga informar-se-  de la cultura contemporània. La que ens havia amagat i furtat la mediocritat del franquisme, bastió de la ignorància i la foscor. El franquisme era també -molt destacadament- mediocritat provinciana amb pudor a resclosit.

D’exemples i models, doncs, no en falten. Ara ens trobem amb tres exemples de biografies en català que capten l’atenció. El Josep Pla de Xavier Pla, l’Armand Obiols de Quim Torra i el Palau i Fabre de Julià Guillamon reclamen l’atenció perquè son, tots tres, personatges de pes, irradiadors. Recents encara les biografies, tan diferents quant a plantejament i resultats, de Francesc Cambó (Borja de Riquer), de Joan Fuster (F. Pérez Moragon) i de Gabriel Ferrater (Jordi Amat), de nou una ocasió per a evocar figures de temps sobresortints i la seua època. 

A colp de commemoració o de culminació d’una dedicació prolongada -també se’n podria dir obsessió- van apareixent biografies capitals, del més alt interès. En aquesta línia caldrà esperar ara, potser, obres decantades -no simples aproximacions- a personatges com  el poeta Vicent Andrés Estellés i el periodista i polític Vicent Ventura, dels quals en commemorem enguany el centenari. Tots dos nasqueren el 1924.

Xavier Pla és molt conscient de les dificultats de biografiar el seu personatge, i també del gènere biogràfic en general, sobre el qual fa observacions punyents. A El cor furtiu. Vida de Josep Pla (Destino), a més d’al·ludir a les dificultats inherents del gènere, apunta a factors més particulars del cas, com les múltiples màscares planianes, l’oceà de papers que va deixar un personatge que ho guardava tot, i el caire memorialístic i autobiogràfic de  bona part de la immensa obra de Josep Pla. És un repte fenomenal. I Xavier Pla hi ha reeixit, cal dir d’entrada. Era molt difícil: Pla ha estat molt llegit, i hi ha un bon grapat de llibres sobre la seua vida i obra. Però Xavier Pla ha fet una cosa sense precedents: s’ha submergit a fons en l’univers planià i ha anat apartant capes i capes de convencions, clixés, malentesos i llocs comuns. També els creats pel mateix protagonista, especialista a amagar-se tot mostrant-se (de vegades amb un punt exhibicionista), com assenyala Xavier Pla. Retrat psicològic, esclariment d’una trajectòria vital d’home públic, dissecció de l’obra i reconstrucció dels condicionaments externs al llarg de més de mig segle: el retrat d’una època. Sense embuts i descobrint aspectes foscos o amagats, també en el terreny més personal. Pla començà a escriure molt aviat, als anys vint ja era conegut, i va morir el 1981, escrivint fins quasi el final. Una obra, la del biògraf, concebuda i realitzada, literalment, sine ira et studio. Al marge de dicteris, aversions o adhesions, i anant al moll de l’os, en el ventall amplíssim de temes, episodis, aspectes, que dona una vida i una obra com la de Josep Pla.

Més enllà de la crònica, les biografies han d’abordar els nusos problemàtics d’una vida. En el cas de Josep Pla, la seua posició com a escriptor de llarg alè i obsessiu, amb el risc associat de buidar la seua pròpia vida en funció de l’escriptura. El seu caràcter. La seua posició social marginal i alhora central (es trobava a gust entre pagesos i burgesos, mai entre obrers i intel·lectuals). El seu conservadorisme, que era reaccionarisme en alguns moments. La fidelitat al país i la gran infidelitat del suport a Franco, fins i tot com a espia. Els traumes personals. Al capdavall, la complexitat (no hi ha res senzill en Pla), de la qual en va eixir una gran literatura -que ho redimeix tot o així ho sembla... Xavier Pla dona compte de tot això, com han subratllat les primeres ressenyes, entusiastes, a càrrec de Jordi Amat, Jordi Nopca, Julià Guillamon o Joan Burdeus.

En el cas de Joan Prat, conegut com Armand Obiols, la cosa és complicada. Gran crític, personatge esmunyedís, influència determinant en Mercè Rodoreda, promesa permanent però frustrada de la literatura catalana, personatge a l’ombra. I un dels més interessants dels anys trenta que sobrevisqueren, avisat, informadíssim. L’absència d’obra, però la seua projecció fonamental  és un punt problemàtic en el sentit d’interessant. La seua actitud durant la Segona Guerra Mundial, quan es va integrar a l’Organització Todt que construïa el Mur de l’Atlàntic en favor de l’estratègia alemanya de la Fortalesa Europa, és un altre nus problemàtic. Zona grisa? Col·laboracionisme amb els nazis? Una simple manera de sobreviure fent servir contactes, capacitats organitzatives i el domini de diverses llengües? Complicat, quan altres, com Semprún, es jugaven la vida en la Resistència... I malgrat tot, quina figura! Un dels puntals de la modernitat literària a la Catalunya dels anys trenta, gran lector, cap de redacció de la Revista de Catalunya, mentor de Mercè Rodoreda (amb una relació intensa no mancada de clarobscurs), autor d’un epistolari cabdal, i més coses: home polític, editorialista, exiliat sense retorn, catalanista radical enragé. Tot això apareix a la biografia Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries), de Quim Torra, una biografia esperada des de feina molt de temps. ¿Resol o posa llum en els angles morts d’una vida com la d’Armand Obiols, tan complicada en tots els sentits: polític, familiar, literari? Potser no del tot, però el que aporta és molt. Una biografia apassionant plena d’informacions que arrodoneixen el que sabíem d’un personatge clau i d’una època decisiva.

Per la seua banda, Julià Guillamon ofereix a El jove Palau i Fabre (Galàxia Gutenberg) un retrat personal i familiar, un retrat amb figures, del jove Palau i Fabre en l’època dels daltabaixos: la República, la guerra i (en menor mesura) la postguerra. Interessant aquesta indagació sobre els orígens: explica el que fou i va restar en la penombra i suggereix el que podia haver estat, alhora que fa llum sobre el joc d’espills de les versions a posteriori. Recentment Josep Mara Ruiz Simon ha fet una operació semblant en una sèrie molt interessant sobre “el jove Josep M. Castellet” i les seues contradiccions -company de viatge dels comunistes i alhora proper al Congrés per la Llibertat de la Cultura-  publicada a La Vanguardia. Abans Sergio Vila-Sanjuán havia publicat El jove Porcel (Edicions 62, 2021), on tractava amb profunditat els primers passos literaris i vitals de Baltasar Porcel. Què direm? Meritori l’intent d’abordar els nusos problemàtics, una temptativa sovint reveladora. Les persones evolucionen i la primera època potser condensa les claus de l’evolució posterior, però també respon a restriccions o constriccions que el temps i l’esforç personal dissipen. 

El jove Dalí, el jove Pla, el jove Fuster ens diuen coses sobre els inicis i l’evolució posterior, en positiu i en negatiu. Però faríem bé de no caure en el fetitxisme dels orígens. La llibertat i la personalitat individual es despleguen amb el temps, quan les restriccions i les constriccions queden enrere. Cal identificar-les, i també els punts d’inflexió i de no retorn. Palau i Fabre fou un poeta arravatat -l’alquimista-, un epígon de les avantguardes, un quasi Doppelgänger de Picasso, un president del PEN català digne i combatiu, un personatge fonamental per a la continuïtat de la llengua i cultura catalanes en moments agònics, quan s’enfrontaven a un intent d’esborrament. Julià Guillamon ha fet un treball de recerca minuciosa dels orígens, que de pas reconstrueix l’ambient literari català d’abans de la guerra. Guillamon, a més de proses tan emotives com El barri de la Plata (L’Avenç), o novel·les, o crítica literària persistent (al suplement Cultures de La Vanguardia, tots els dissabtes), ha conreat el gènere biogràfic amb Joan Perucho, cendres i diamants (Galàxia Gutenberg) o el panorama i la crònica amb El dia revolt. Literatura catalana de l’exili (Empúries). És un tot terreny i factor actiu fora de l’acadèmia, estimulant i creatiu. Aborda tant els corrents centrals de la literatura catalana com els laterals. Palau i Fabre ha fascinat diverses generacions, pel seu individualisme radical, originalitat creativa poètica i contemporaneïtat enllà de limitacions i fronteres. També a estudiosos com Enric Balaguer, de la Universitat d’Alacant, que en va ser amic. I que va publicar coses oportunes i valuoses sobre ell. Palau i Fabre, home complex psicològicament, amb traumes que s’aclareixen en del llibre de Julià Guillamon,  bé mereix una revisitació.

No és fàcil l’art de la biografia. Tot sumat, tot sospesat, em sembla que és una de les comeses més complexes -o compromeses-  que es pot emprendre en el camp de la investigació i de la literatura, si es vol fer bé. La dificultat comença per ací, perquè una biografia seriosa -amb voluntat de rigor, ambició i destinada al públic lector (cosa important)- combina ambdues perspectives: la recerca exhaustiva de dades i fonts i una escriptura plausible. Dues facetes que no sempre són, ni molt  menys, compatibles o fàcils de conjuminar. 

D’altra banda, biografia no és hagiografia, exaltació acrítica del seu protagonista. És una altra cosa: la temptativa d’entendre i explicar una trajectòria vital en el seu context històric. No és per tant, tampoc, una veu de diccionari o una entrada d’enciclopèdia, mera enumeració descriptiva de dades exteriors de la vida d’un individu. Que sol ser algú amb transcendència pública en algun camp: la cultura, l’art, la literatura, la ciència o la política (cosa que planteja al seu torn la qüestió de les biografies de la gent normal i corrent). És molt més que això, i en trobaríem exemples reeixits en la vasta producció biogràfica, que havia estat una preferència anglosaxona però que després la cultura francesa ha assumit amb força, amb obres com les del teòric i biògraf consumat François Dosse, o de Pierre Assouline. I que en l’entremig, a partir d’exemples alemanys, l’Escola de Frankfurt, a través de Leo Löwenthal (a “Die biographische Mode”, 1955), havia criticat amb duresa en referència sobretot a Stefan Zweig i Emil Ludwig: les biografies dels “grans homes”, de les “personalitats extraordinàries” obscureixen o amaguen la veritable història, la dels determinants estructurals i l’acció i la vida de la gent normal i corrent. (Diria que no li’n faltava raó). Un vell tema: el paper de l’individu o de la personalitat en la història.