El vicecònsol

No sabem altres, però Xavier Serra ho ha tornat a fer. Després d’Espurna, que tractava d’una colla d’antifranquistes valencianistes i socialistes, molt joves, del petit grup dels anys 1970 Germania Socialista i les seues aventures, ara publica El vicecònsol, també a l’editorial Afers. Si el volum anterior li permetia aproximar-se a la psicologia d’un grupuscle que s’endinsava en la clandestinitat més absoluta sense aconseguir gran eficàcia, més aviat al contrari, per ofuscació ideològica o insuficiències grupals, ara aborda la gènesi d’un relleu generacional anterior i decisiu. Els estudiants valencianistes de la primeria dels anys seixanta, que renovaren el valencianisme i que donaren lloc al Partit Socialista Valencià, el PSV, malauradament i misteriosament desaparegut ja el 1969.

Alguns noms? Doncs ací van: Eliseu Climent, Lluís V. Aracil, Manuel Ardit, Lluís Alpera. Noms que caldria completar amb una llarga llista: Alfons Cucó, Joan F. Mira, Josep V. Marquès, Cèlia Amorós, Josep L. Blasco, Ricard Pérez Casado, Vicent Álvarez, Èlia Serrano, Vicent Pitarch. Si hi afegim Tomàs Llorens, Rafael L. Ninyoles, Jacobo Muñoz (sí, també) i un llarg etcètera, tindríem un retrat de grup decisiu. Que ens du directament a la contemporaneïtat, amb prolongacions estètiques com l’Equip Crònica i abans Estampa Popular. I lligams estrets amb Joan Fuster. I amb Vicent Ventura.

Però el llibre de Xavier Serra té com a protagonista el vicecònsol nord-americà a València, Timothy Towell, i també l’amic de tots els anteriors i d’aquest darrer, l’historiador de la ciència (i dels regadius valencians) Thomas F. Glick. És una història sorprenent. I alliçonadora per al públic actual.

Les grans contradiccions del franquisme aliat dels Estats Units. La mirada encuriosida d’un funcionari del Departament d’Estat que volia saber coses. Perquè li interessaven i perquè transmetia impressions (i informacions detallades) als seus superiors com a part de la seua feina. Les prospeccions que feia als ambients benestants, com ara a la Sociedad de Agricultura del carrer La Pau, on connectà, entre altres, amb un brot de la família Manglano, tots propietaris rurals, rendistes, classe dominant valenciana rabiosament franquista. Un ambient que marcava el to, llavors, a València, en sintonia amb els càrrecs del Movimiento, els caps militars i els comandaments de la policia política. O les autoritats eclesiàstiques.

O també, i més exactament, les contradiccions dels Estats Units, campió de la democràcia i el món lliure que apuntalava un règim dictatorial i repressiu, antic aliat de Hitler i Mussolini, que encara el 1963 va torturar i afusellar el dirigent comunista Julián Grimau. Les bases militars de Rota, Morón i Saragossa pesaven molt, igual com els negocis lligats a l’expansió de les multinacionals nord-americanes. Paradoxes de la democràcia i la geopolítica.

Els joves estudiants valencianistes varen fer coses molt importants: varen definir una actitud, en sintonia amb les lliçons informals, fora d’aula, que impartia Joan Fuster. Varen fer una tasca cultural considerable (remogueren l’ambient a la Universitat, fundaren la llibreria Concret, les edicions Garbí, després la llibreria i l’editorial Tres i Quatre) i varen entendre, també, que calia fer política. D’aquest ambient en va sorgir un fenomen de masses, com el cantant Raimon.

No faré ara una sinopsi del llibre. Només apuntaré l’interès extraordinari -sobretot per als lectors actuals- d’aquesta història. Per exemple, la publicació del número valencià de la revista nord-americana Identity Magazine. Una maniobra impressionant: pagada per Timothy Towell, del Consolat dels Estats Units a València, peu d’impremta als Estats Units, imprès a Fermar (la impremta del valencianista Francesc Ferrer Pastor), il·lustracions d’Estampa Popular, textos de Lluís V. Aracil i Manuel Ardit, antologia de la poesia “realista” valenciana a càrrec de Lluís Alpera... Una veritable bomba ideològica en ple franquisme. 

Vaig poder llegir (i conserve) aquesta revista quan aparegué a València devers el 1966, amb textos en català i en anglès. Fou una experiència formativa. El text d’Aracil, “Un dilema valencià”, és excepcional i aclaridor pel que fa al conflicte lingüístic. Segons Toni Mollà conserva tota la vigència, i potser té raó. L’esquema històric del País Valencià a càrrec de Manuel Ardit era també aclaridor. Al fullet La lluita per l’autonomia avui, del PCPV, publicat el 1976, s’hi assumia fil per randa la seua interpretació. No sé si s’ha tingut en compte. En puc donar fe. L’antologia de la poesia valenciana feia concebre esperances. Tot i que no hi figurava Vicent A. Estellés. Per què no? Vet ací un tema delicat, envitricollat, del qual el llibre en dona alguns indicis...

El llibre de Xavier Serra suggereix moltes coses. Diu i no diu. Presenta amb tot detall l’enigma Timothy Towell. La seua simpatia envers els estudiants nacionalistes i antifranquistes. La seua tasca d’informador. La hipòtesi que això fos encara més seriós. Els seus treballs posteriors, a Amèrica Llatina o a l’Ambaixada dels Estats Units a Madrid. La bomba de Palomares...

El llibre manté l’expectativa i l’interès des del principi fins al final. Es fa llegir, no es pot deixar. Compleix, doncs, amb l’imperatiu planià adreçat als escriptors, segons el qual la seua primera obligació seria fer-se llegir. Cosa que sempre va bé recordar. I planteja de manera abrupta i directa el gran dilema: ¿realitat o ficció, narrativa o història, imaginació o fets comprovats? En tot cas, el llibre de Xavier Serra s’inscriu en un corrent contemporani cada vegada més poderós, que s’escampa i creix, amb exemples com els d’Emmanuel Carrère o Éric Vuillard, i tants altres, en el qual res és el que sembla, però tot el que sembla és.

I això deixa un marge per a la mirada crítica del lector que, adult, ha de saber destriar i també imaginar.... Benvinguda la ficció real o la realitat ficcionada.

Amb la col·lecció “Narrativa” -animada per l’editor Olmos, Clàudia Serra i Josep Alapont- l’editorial Afers ha obert de bat a bat una nova finestra. Els títols publicats fins ara -Mal jueu, de Piotr Smolar; Espurna, de Xavier Serra, i L’Agnese va a morir, de Renata Viganò- no us deixaran indiferents. Es fan llegir, aborden problemes substancials, i amb una factura literària impecable. Com aquest darrer títol de Xavier Serra. 

No sabem altres, però Xavier Serra ho ha tornat a fer. Després d’Espurna, que tractava d’una colla d’antifranquistes valencianistes i socialistes, molt joves, del petit grup dels anys 1970 Germania Socialista i les seues aventures, ara publica El vicecònsol, també a l’editorial Afers. Si el volum anterior li permetia aproximar-se a la psicologia d’un grupuscle que s’endinsava en la clandestinitat més absoluta sense aconseguir gran eficàcia, més aviat al contrari, per ofuscació ideològica o insuficiències grupals, ara aborda la gènesi d’un relleu generacional anterior i decisiu. Els estudiants valencianistes de la primeria dels anys seixanta, que renovaren el valencianisme i que donaren lloc al Partit Socialista Valencià, el PSV, malauradament i misteriosament desaparegut ja el 1969.

Alguns noms? Doncs ací van: Eliseu Climent, Lluís V. Aracil, Manuel Ardit, Lluís Alpera. Noms que caldria completar amb una llarga llista: Alfons Cucó, Joan F. Mira, Josep V. Marquès, Cèlia Amorós, Josep L. Blasco, Ricard Pérez Casado, Vicent Álvarez, Èlia Serrano, Vicent Pitarch. Si hi afegim Tomàs Llorens, Rafael L. Ninyoles, Jacobo Muñoz (sí, també) i un llarg etcètera, tindríem un retrat de grup decisiu. Que ens du directament a la contemporaneïtat, amb prolongacions estètiques com l’Equip Crònica i abans Estampa Popular. I lligams estrets amb Joan Fuster. I amb Vicent Ventura.