Tots els moviments polítics, i el valencianisme no n’és una excepció, arriba un moment en el qual s’han d’enfrontar a una decisió sobre el seu futur: conformar-se a mirar el tauler des del marge o tindre voluntat de majoria. Parlar-te a tu mateix o parlar al conjunt de la societat en la que vius. Viure en la comoditat de no aspirar a res o voler créixer i guanyar. Escollir el camí fàcil, l’autocomplaença, o el camí difícil, arriscar-se i treballar.
En el cas del valencianisme, des de fa dècades, hi ha un marc dibuixat col·lectivament que ens ha marcat el camí tant de l’última etapa de la Unitat del Poble Valencià, com del Bloc, com ara de Més-Compromís. I és el marc de treballar, des de les nostres arrels, cap a l’obertura, la integració, l’aspiració de ser majoria social i la ferma intenció de guanyar. Ens podríem haver quedat a un raconet del tauler parlant-nos al melic, però vam escollir el camí difícil. La creació de Compromís és el principal exemple i un pas fonamental en esta estratègia.
Abandonar la retòrica d’autoconsum. Eixir de la trampa d’una aparent puresa identitària per a justificar la derrota permanent i exposar-se a les contradiccions de parlar a majories socials tot i l’entorn hostil, amb un discurs públic dominat pel nacionalisme espanyol i justificador dels privilegis de classe. Treballar per a seduir persones no necessàriament valencianistes i anar a guanyar. Voler ser la casa comuna dels que s’estimen esta terra, la seua cultura i la seua gent i la volen millor, més justa, amb més drets i més lliure, de la gent d’esquerres que vol polítiques valentes i transformadores. I tot per a estendre socialment els trets distintius del nostre valencianisme: la defensa de la nostra existència com a poble i la lluita per la nostra plena sobirania, per les llibertats que necessitem com a persones i ciutadanes.
Este és el camí difícil que ha escollit el nostre partit des dels 90. Perquè valencianisme no és donar lliçons a Twitter. Valencianisme és el que va fer Joan Baldoví a les Corts fa uns dies, liderar l’oposició a les polítiques antivalencianes de Carlos Mazón i evidenciar que som l’única alternativa real al PP al País Valencià.
Valencianisme és que amb només dos diputats al Congrés, siguem capaços d’aconseguir-ne cinquanta per portar al Tribunal Constitucional la política educativa contra el valencià a les aules del PP. Vox amb trenta-tres diputats a l’Estat no pot fer-ho, però nosaltres amb dos i molta faena de negociació, ho hem aconseguit.
Valencianisme és tindre cinc anys a Vicent Marzà al Parlament Europeu defenent els nostres interessos i internacionalitzant els problemes valencians. Ara a Brussel·les es parla valencià, es defensa la taronja valenciana i es treballa contra l’ampliació del Port de València.
Valencianisme és el que fan els 690 regidors de Compromís. Les 60 alcaldesses. Els 6 diputats a les tres diputacions. Les 15 diputades a les Corts. Els dos diputats al Congrés, el nostre senador i el nostre eurodiputat. I, sobretot, els milers de militants i simpatitzants que aprofiten els seus espais per construir poble i fer país.
El cicle electoral 2015-2023 va ser un primer tast del que el nostre moviment polític pot fer des de les principals institucions del país. També va constatar les nostres limitacions ara per ara, les externes i les internes. Ara, en el nou cicle marcat pel domini reaccionari de l’escena política és el moment de rearmar-nos i fer múscul organitzatiu. Algú podria pensar que partim d’una situació roïna. Però això està molt lluny de la realitat. Tenim una força institucional impensable fa deu anys. I d’això, sobretot, va el congrés que Més-Compromís celebrarem este mes. Va de si mantenim el camí difícil per a revisar com l’estem portant a terme i quines coses hem de millorar, que en són moltes, o bé si ens repleguem a una retòrica de puresa que ens conduïsca a una dolça i autocomplaent irrellevància política al País Valencià.
I ja em perdonareu, però davant d’esta disjuntiva, que és la principal decisió que tenim al davant com a partit i com a moviment polític, no valen equidistàncies. No es pot voler guanyar des d’un racó o fer més gran el valencianisme des de l’ortodòxia identitària i la indefinició ideològica. O obertura o tancament. O voluntat de guanyar amb contradiccions o conformisme purista i perdedor. El camí difícil o el camí al no res. No, no valen equidistàncies. Jo ho tinc molt clar: el camí difícil és el bo, el camí que portem temps treballant pot ser més dificil però és el que necessita este país. No hi ha repte que el nostre partit no puga superar amb treball, treball i més treball. Compte amb vosaltres per fer-ho possible.