És una escena bastant habitual. Davant l'oficina bancària s'ha format un cua de més d'un dotzena de persones. És l'única que queda en el barri del que abans eren dues entitats financeres diferents que ara s'han fusionat. A pocs carrers d'allí poden veure's un parell de plantes baixes en lloguer, encara amb senyals de les antigues marques corporatives, on hi hagué altres sucursals bancàries que s'han tancat. La reducció de personal i d'horari, amb les prevencions per la pandèmia de COVID-19, ha convertit en molts districtes populars de les ciutats les oficines bancàries supervivents en vestigis als quals semblen aferrar-se alguns veïns, especialment els jubilats i pensionistes, com les víctimes d'un naufragi.
A la fi del 2008, any en què va començar la crisi, hi havia 45.662 oficines bancàries repartides per la geografia peninsular, mentre que a finals del 2020 havien quedat reduïdes a la meitat, un total de 22.299, i el procés continua. D'altra banda, dels 61.700 caixers automàtics que hi havia el 2018 ara en queden 48.766.
En diuen “capacitat instal·lada” i des que la crisi financera va evidenciar l'indiscutible excés no ha deixat de reduir-se aqueixa capacitat, amb l'efecte que hi ha pobles i barris on no queda oficina bancària a la qual acudir i, en alguns casos extrems, ni tan sols hi ha un caixer automàtic al qual recórrer a menys de 10 quilòmetres de distància.
Un informe recent del Banc d'Espanya sobre la infraestructura i vulnerabilitat de l'efectiu revela que 1,3 milions d'espanyols viuen en municipis sense accés a oficines o caixers, per tant sense accés a efectiu, un fenomen que afecta sobretot el món rural. La digitalització del servei, accelerada per la pandèmia, i les retallades que acompanyen el procés de concentració bancària, fan que els bancs abandonen el territori en desbandada mentre es multipliquen en aplicacions telefòniques i opcions internàutiques, en un desancortage de proporcions bíbliques.
Les xifres diuen que la capacitat instal·lada era excessiva i encara ho és en comparació amb el context europeu, malgrat que en anys recents les sucursals bancàries s'han tancat per milers (1.309 el 2018 i 2.160 el 2019), amb especial intensitat a Catalunya, la Comunitat Valenciana i la Comunitat de Madrid. Com és lògic, això s'ha traduït en massives retallades d'ocupació. En poc més d'una dècada, el sector bancari haurà destruït més de 120.000 llocs de treball, inclosos els 15.000 acomiadaments anunciats per CaixaBank i el BBVA. L'esclat de la bambolla especulativa va ser el detonant d'una reconversió que encara no ha acabat, atés que la banca espanyola segueix a la cua en solvència a Europa.
Només xicotetes entitats porten el pas canviat en aqueix procés, com Caixa Popular, la principal cooperativa de crèdit valenciana, amb 77 oficines, 400 empleats i més de 2.000 milions d'euros en dipòsits, que com explica el seu director general, Rosendo Ortí, troba la seua oportunitat en el terreny lliure que deixa l'ona en retirada. Això li permet obrir un parell d'oficines noves cada any, amb les corresponents noves ocupacions. Sense descurar el desenvolupament ineludible del servei telemàtic, entitats com aqueixa, associada en el Grup Caixa Rural, o altres del sector de les cooperatives com Laboral Kutxa o la Caixa Rural de Navarra, s'aferren a la política de proximitat.
Una política de proximitat que va caracteritzar en el seu temps les caixes d'estalvis. Aquell temps en què els directors de les oficines d'aquestes entitats sense accionistes, que destinaven els seus guanys a obra social, eren persones integrades en la seua comunitat, que coneixien els comerciants, els xicotets empresaris i les famílies dels seus barris i municipis. Avui només queden, com una espècie de petites peces d'orfebreria enfilades en els seus àmbits comarcals, dues caixes d'estalvis a Espanya, la valenciana Caixa Ontinyent i la balear Colonya Caixa d’Estalvis de Pollença. La resta, van ser absorbides després de costoses intervencions amb diners públics o es van convertir directament en bancs.
Les caixes d'estalvis, que van arribar a representar pràcticament la meitat del sistema financer espanyol, van ser responsables d'una bona part de “l'excés de capacitat instal·lada” i es van demostrar especialment vulnerables a la bambolla de la rajola i la manipulació per part de polítics amb pocs escrúpols. Tot el sistema financer valencià, del qual formaven part l'antiga Bancaixa i el Banc de València, que era de la seua propietat, i la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM), va desaparéixer amb elles en els anys de borratxera de poder del PP.
Les restes d'aquella desfeta i uns 65.000 milions d'euros de fons públics invertits en els rescats bancaris alimenten la digestió, no massa plàcida, que encara estan fent els gegants financers sorgits de la crisi. I sobre el terreny s'eixampla la bretxa de l'accés al crèdit per als sectors més vulnerables de la societat.