Des del segle XV, el colonialisme ha estat l'espina dorsal de la supremacia d'Occident. Va donar origen als primers grans imperis, va potenciar la ciència, la tecnologia, l'economia i va impulsar el capitalisme global. A la primera etapa (segles XVI-XVIII), l'expansió colonial europea va arribar a tots els continents. Era un colonialisme polític i militar orientat a l'ocupació de territoris, explotació de les colònies per a la construcció de grans imperis, amb la coartada ideològica de la superioritat de l'home blanc i la legitimació de la religió. Alguns eren més pragmàtics i se centraven en la creació de grans empreses colonials per comerciar amb les anomenades Índies Orientals o Índies Occidentals. Aquest colonialisme depredador va ocupar i annexionar territoris d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania i va inventar l'esclavitud com a força de treball ineludible.
Aquest model colonial va arrasar infinitat de societats indígenes, la seua llengua, territori i cultura durant l'Antic Règim, però se sustentava sobre valors irreconciliables amb la ideologia de la Il·lustració. Per això, des de començaments del segle XIX els moviments d'alliberament a les colònies van donar pas a un lent procés de descolonització politicomilitar i lleis contràries a l'esclavitud que es van aplicar realment amb molta lentitud. Van sorgir nous països que sovint van reproduir a escala nacional formes elitistes d'hegemonia colonial (Austràlia, Sud-àfrica, Llatinoamèrica…). L'anomenada “història postcolonial” ha revisat les terribles conseqüències del colonialisme clàssic des de l'òptica dels perdedors, aquells que van patir l'extermini o van perdre les arrels.
Però el colonialisme s'ha adaptat a les circumstàncies per camuflar-se i sobreviure. Abandonat el vell colonialisme de l'imperi, la creu i l'espasa, van perviure noves formes de colonialisme basades en l'emigració. Una de les més conegudes és l'anomenat colonial settlement, és a dir, la creació d'assentaments colonials per imposar-se i desplaçar les poblacions natives. Com a estratègia de desplaçament de persones i creació de comunitats en altres països va ser àmpliament utilitzada pel Japó imperial, a Amèrica del Nord davant els indígenes, a Escandinàvia davant les comunitats sami, i per l'Imperi Britànic a tants llocs, i perviu a l'actualitat amb les comunitats xineses a tot el món o els assentaments d'Israel a les zones ocupades de Palestina. El concepte d'assentament colonial és molt útil per analitzar formes d'emigració i colonització menys violentes que les tradicionals, basades en la guerra i l'esclavitud, però igualment desastroses per als nadius.
La globalització capitalista va portar, des dels 1980, altres versions ben conegudes del colonialisme. Em referesc a la deslocalització d'empreses i capitals, de les grans indústries del tèxtil, el calçat, la tecnologia informàtica, o els automòbils que van instal·lar les fàbriques al Vietnam, Bangla Desh, el Marroc, Mèxic, Brasil… en ocasions en condicions laborals properes a l'esclavitud. Aquest colonialisme també va potenciar l'activitat de grans empreses internacionals que exploten els recursos naturals dels països africans, asiàtics o llatinoamericans, sovint amb la complicitat i el benefici de les elits i l'empobriment irreversible de la població. És una forma de colonialisme industrial basada en el control de recursos naturals estratègics d'àmplies regions del planeta per part d'empreses i països estrangers. Europa, la Xina, Rússia o els EUA pugnen per l'hegemonia en aquesta forma de colonialisme industrial.
Però aquest article vol cridar l'atenció sobre les darreres formes, subtils i perverses, de colonialisme financer: els fons d'inversió internacionals que colonitzen les accions i els consells d’administració de les grans empreses i, a través d'elles, els estats i els ciutadans. Ja no és un colonialisme dels països rics davant dels pobres, sinó d'elits financeres mundials davant dels estats i dels ciutadans. Hem llegit recentment que les sis empreses principals de l'IVEX estan tenen com a principals accionistes fons dels països àrabs; va saltar l'alarma amb la compra d'accions de Telefónica per part de fons saudites; les grans ciutats europees, l'arquitectura de les quals és símbol de la història i de la cultura, pateixen la gentrificació i l'augment insuportable de preus, i es transformen en parcs temàtics per a turistes. Els vells habitants dels centres històrics són desnonats per fons d'inversió…
Els nínxols de negoci internacional són innombrables: les residències per a gent gran, els col·legis, els hospitals i asseguradores que negocien amb la salut, les empreses d'odontologia, els hotels de luxe i els hotels boutique, els automòbils, la telefonia, l'electrònica o la informàtica. D'una manera o altra, caldrà posar fre al poder infinit dels fons d'inversió, expressió més descarnada del capitalisme financer depredador. La premsa diu que el megafons Blackrock ha desplegat una xarxa de vint lobbies a Brussel·les i una estratègia d'influència política que supera els 15 milions d'euros. Eurodiputats van ser processats fa mesos per corrupció en rebre diners de països estrangers. Observem amb escàndol una forma de colonialisme financer que es proposa colonitzar les institucions, les empreses, el mercat, la política i la nostra vida diària. Acceptem que el capitalisme global és essencialment una versió actualitzada de colonialisme en què nosaltres som els colonitzats. Admetem també que estem perdent els valors la cultura, la natura, l'arquitectura a les mans de fons totpoderosos que ens compren i rendibilitzen.
Europa perd força i només polítiques d'esquerres amb un fort compromís amb l'equitat poden frenar aquest procés i fer front a la invasió d'aquests colonitzadors financers. O potser no?