Destruir la veritat i altres martingales (Comentaris entorn d’una entrevista a la secretària autonòmica de Cultura)

Quan creus que ja s’acaba, torna a començar                                                                                                                   (Raimon. 1969)

“No digan que el valenciano está en peligro”. “El valenciano goza de una excelente salud”. “Se ha estado fomentando el valenciano en detrimento del castellano”. No se ha de imponer el valenciano por encima del castellano“. ”Se está conculcando el derecho de los castellanohablantes a que sus hijos sean educados en castellano“

Algunes d’aquestes frases les deia quasi literalment la senyora Paula Añó, Secretària Autonòmica de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana en l’entrevista que va concedir al programa Les notícies del matí de la TV i ràdio d’À Punt a les 9 del matí el passat 4 de juny.

Entre totes aquestes frases i encara altres, la segona amb la primera és una de les que més em descol-locà (a mi i a moltíssima altra gent). Diu: “El valenciano goza de una excelente salud”. “No digan que el valenciano está en peligro”...  El cervell es queda en blanc dos segons i ràpidament es posa a buscar què fotre ens volia dir la senyora Añó amb aquesta antinòmia, o on està l’error gramatical de la frase?. No està en la sintaxi, no està en la fonètica ni en la morfologia... Ja ho tinc: està en la semàntica. Quan ella diu valenciano, parla d’una altra cosa que quan ho dic jo. 

Per a ella el valenciano és, com si diguérem, un vestit de clavariesa dels de tota la vida. Clar, dir que això goza de una excelente salud, ve a ser com dir “y si no gozara de una excelente salud, tampoco pasaría gran cosa’. Està clar: perdre el vestit de clavariesa és perdre alguna cosa, però no massa, no és molt preocupant. Per poca salut que tinga el vestit de clavariesa, sempre serà suficient. El valenciano de la senyora Añó és un fons d’armari que es guarda al sostret del guarda-roba i que es trau, molt de tard en tard, si és que cal. Així, si. Ara si que s’enten: ”Eixe valenciano goza de una excelente salud“.

Ja n’haviem sentit de pensaments semblants als de la senyora Añó fa anys, tant a gent de casa com a nacionalistes espanyols de distintes ideologies. S’han sentit repetidament en la nostra terra des d’aquell any de 1715 que Felip V va dictaminar allò: “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano”.

Després d’aquella sentència han vingut dotzenes de decrets, lleis, disposicions i imposicions verbals prohibint l’us de la nostra llengua catalana (o valenciana, com ens agrada dir) en diferents àmbits públics i també privats. Estan recopilats i a l’abast. I quan la democràcia més o menys es va instaurar a Espanya, algunes d’aquestes lleis i “(im)posicions verbals” van continuar apareixent buscant fòrmules i maniobres per dissimular la severa determinació de dinamitar la llengua que des de tants anys se’ns inflingia als que parlàvem català.

En aquesta línia de dissimulació es movia la secretària autonòmica. Ella anava administrant afirmacions, maquillant algunes veritats i donant-los credibilitat a base de simulacions o martingales desconcertants. Jo em sorprenia agraint-li la sinceritat d’algunes declaracions: “...a las editoriales i entidades que han jugado a ese juego del nacionalismo, ni un euro público”.  I recalcava emfatitzant “con toda claridad, ni un euro público!”. Però és que eixa sinceritat venia subvertida per un relat capciós respecte a eixe nacionalisme: un butoni apocalíptic que la legitimava per a tot, i més encara.

En definitiva, l’entrevistada va fer exhibició d’una ambigüitat pertorbadora. El darrer periodista que va fer la seua pregunta a la senyora Añó -Víctor Maceda, un professional de gran talla, sempre equànime i talentós- mirant de formular-li una interpel.lació pertinent, obria els ulls astorat, fruncia el front i mostrava un lleu enrojolat a les galtes, mentre s’estenia excesivament i s’enrotllava en aquella teranyina de fils inconnexos que l’entrevistada havia anat filant. 

Quan l’evidència és negada amb tranquil.litat i te l’arreen amb unes quantes cabrioles encara més inesperades, o et curtcircuites o caus ensarronat en el parany sense saber què passa

En bona veritat: fa molta basca haver de tornar a argumentar de nou totes aquelles qüestions bàsiques que ja tenim per sabudes, en compte de continuar construint la casa, quan ja anem per la 4ª o 5ª planta. Fa molta basca un retrocés tan degradant. Però qui sap si un efecte col.lateral útil s’està derivant de la presència ultradretana en les institucions valencianes. 

Perquè les qüestions bàsiques es desdibuixen, s’obliden sovint, es tenen per sabudes, però no ho són tant de sabudes. Potser que unes reflexions al nivell de Perogrullo ens aniran de cine per a continuar la casa amunt: meditar sobre com és d’indispensable l’actitud de resistència, -allò de “companys, la lluita continua!”-, tornar a examinar les fonts de la reivindicació que ens ha dut fins ací i repassar algunes altres obvietats que no són visibles sinó mirant a través d’un vidre net i transparent lliure d’enganxines i de consignes.

Què dieu del nacionalisme, senyora?

Deia, doncs, en l’entrevista la senyora Añó:  “El nacionalismo és la guerra -c’est la guerre- dijo Miterrand, el nacionalismo propugna fronteras entre los ciudadanos, que atentó contra la Constitución y el sistema, que intentó dividir ciudadanos, crear ciudadanos de 1ª i ciudadanos de 2ª, el nacionalismo es independentismo, es la peor ideología que ha traído Europa, los mayores males, se ha extendido como una mancha de aceite que ha desbordado los límites de Catalunya, el procés español...  I todas las editoriales y entidades que han jugado a ese juego del nacionalismo no recibiran un euro público de subvención”

I dic jo: embolica que fa fort...  El nacionalisme pervers i retrògrad no és el que sostenen els pobles discriminats a Espanya. El nacionalisme agressiu i autocràtic és el de l’Espanya excloent i uniformadora: tant la de l’Espanya una-grande-y-libre com la de Juan Negrín quan deia en 1931: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino”.

Eixe nacionalisme és el que mereix reprovació: el nacionalisme d’Espanya i dels altres estats moderns d’Europa que refrenen i retarden la unificació europea en un gran estat solidari i sense fronteres, que es fonamente en la cooperació dels pobles europeus, no dels caducats estats actuals, nacionalistes i egoistes.

L’estat modern tingué el seu moment i jugà el seu paper eixamplant el poder polític. Encara que el Regne de València -el País Valencià- i l’antiga confederació que administrava la corona valenciana, catalana, mallorquina i aragonesa no eixiren ben parats en la constrtucció de l’Estat espanyol i en mal encaix hem continuat fins ara, el moment que una Europa unida demana pas a aquells estats moderns que es resisteixen a dissoldre’s i eliminar fronteres definitivament. Avui qui ha d’eixamplar el poder polític és Europa. 

La senyora Añó segurament no contempla aquesta perspectiva. I no contempla tampoc la nova mentalitat de molta gent com jo mateix que en el nostre temps ja no ens sentim representats amb la denominació de nacionalistes en la nostra lluita pel País Valencià i / o pels Països Catalans. 

Nosaltres som internacionalistes i el nostre internacionalisme és el que ens empeny a enfrontar-nos contra el nacionalisme expansiu i excloent d’una Espanya que s’ha fet vella i que acabarà solsint mentre canta les seues glòries imperials. Som internacionalistes i ens posem al costat de les generacions que ens han precedit en la lluita per la reconstrucció de la nostra cultura i el nostre país, encara que molts d’ells s’autoanomenen nacionalistes.

I és pel nostre internacionalisme que rebutgem tota acció colonitzadora de qualsevol comunitat humana sobre qualsevol altra, més encara tractant-se  d’aquest tros de món pel que circulem: aquesta terra que ens ha vist nàixer.

Tal com ho tenim en aquesta època de franquícies i mímesis, el marc de referència convenient i raonable de les comunitats humanes a Europa -i a tot arreu- és l’hàbitat vernacular, són els distints medis vernacles (medi, segons el diccionari.cat, és la substància a través de la qual obra una força, és transmès un efecte). I el fons de creació / alimentació de les comunitats humanes són els actius autòctons, el medi configurat pels nostres recursos autòctons: el que tenim a mà, en el cap, en la butxaca. 

El paradigma del progrés en les societats del segle XXI no hauria de ser la impersonalització, ni la substitució dels propis recursos per qualsevol cosa què ens vullguen col.locar. El vector del progrés ha d’orientar-se cap a l’interior de l’hàbitat vernacular: progressar ha de ser recuperar recursos abandonats per la cara: revertir la substitució cultural. En la fira de la globalització, ho visitarem tot i comprarem qualsevol cosa que ens vaja millor, però no comprarem vel·leïtats com l’american way of life o la castellanetis way of life ni les parafernàlies i llepolies que se’n deriven de tals ofertes.

És des d’aquests paràmetres que les comunitats humanes podran absorbir i integrar qualssevol novetats que provinga de la tecnificació i de la interculturalitat, que tant ens enriqueix i ens fa sentir humans. I és per això que seran benvinguts tots els que arriben a la nostra terra. I és per això que l’administració pública ha de programar uns esforços importants perquè els nouvinguts s’integren amb gust i comoditat. I, tant com siga possible, que les comunitats humanes mantinguen una llar acollidora i proactiva. 

I és des d’aquests paràmetres que les comunitats humanes podran pactar i acordar unions polítiques amb altres comunitats humanes per tal d’atendre les necessitats de governança de llarg abast.

D’altra banda, allò de le nationalisme c’est la guerre ho digue François Mitterrand el 17 de gener de 1995 al Parlament europeu a Estrasburg en el discurs de comiat del mandat francès. I va afegir davant els diputats europeus: devem superar els nostres prejudicis. I explicant, a través de la seua pròpia història, cóm la seua generació, que havía viscut dues guerres mundials, hagué de superar sentiments nacionalistes i preparar-se per a la pau, continuava Miterrand el seu discurs i testament polític: … quan parlàvem dels alemanys, ho feiem amb animositat. I en una presó de Baden-Württemberg als alemanys amb què hi vaig parlar em vaig adonar que els agradava més França que a nosaltres Alemanya… hem de superar la nostra història… D’aquests nacionalismes és dels que parlava Mitterrand. 

I Emmanuel Macron durant un miting a Estrasburg en les eleccions presidencials de 2022, va denunciar el projecte de la seua competidora de l’extrema dreta Marine Le Pen, que amagava la intenció de traure França d’Europa. Macron va utilitzar aquella frase de Miterrand que s’havia fet famosa: le nationalisme c’est la guerre.

Ni Macron ni Mitterrand es referien amb  aquesta frase a les reivindicacions dels corsos, dels catalans, dels escocesos, dels bretons o dels sards. No, senyora, Añó; es referien als nacionalismes dels estats francès, espanyol, italià, etc: eixos nacionalismes són la guerra, i són la rèmora de la unitat europea.

Els moviments independentistes dels pobles europeus en aquesta època són moviments in extremis provocats pels mateixos patriotismes excloents dels estats, d’eixos mateixos estats que, pel mateix patriotisme tronat, fan complicada la unitat europea i la circulació d’aire fresc cap a dins d’ells mateixos i cap a fora, cap al continent. Una Europa dels pobles unida ens faria viure millor a tots els europeus. I tampoc caldria uns sentiments de “pàtria” europea.

I què dieu de la llengua?

Deia, doncs, en l’entrevista la senyora Añó:  “La lengua es la bandera i el pilar del nacionalismo”. “Los independentistas, Compromís i el Pesepeuve han asociado la lengua a un determinado proyecto político”. “No digan que el valenciano está en peligro”. “El valenciano goza de una excelente salud”.

Ai, Mare! És odi o només animositat?...  El nostre plat cada dia ens el torneu a llevar; l’aparteu amb elegància com si no tinguérem fam. I amb rabosera elegància ens heu forçat a oblidar que si sentim buit el ventre és per manca de menjar...

Junt al butoni del nacionalisme erràtic i sense cognom que descriu i alimenta la senyora Añó com l’origen de tots els nostres mals, hi ha una altra jàssina del seu 'abra cadabra' argumental: la llengua. La secretària autonòmica acarona la llengua amb tanta tendresa com llunyania (lo hablaba su abuelo... era de “un pueblo” de la Ribera del Júcar: Algemesí...) Paula Añó defensa l’ensenyament de la llengua (en la escuela, en el instituto, en la universidad), però finalment i reiteradament mostra una nafra infecta, una lepra -el nacionalisme, el separatisme- que contamina i obliga al confinament eixa llengua mig morta i pudenta, la pobra . 

Està clar, dona, està clar. Com voldries tu que s’ensenyara el valencià en la universitat?, està clar: com el llatí, com una llengua morta. I cóm en l’escola i en l’institut?, com una brusa de llauraor tan vella i antiquada que es desfila i es desfà només tocar-la, però amb una gran salut, això si: (mirad qué cantaban nuestras abuelas: La lluuuna, la pruuuna, vestida de dól... qué bonito!). Està clar; però no els posaràs cançons d’El Diluvi o de Zoo, no els posaràs el Tio Canya!. Per a tu –per als teus- la llengua és un artefacte folclòric i tan pintoresc com Bambi. Per a tu, som espanyols abans que res i per damunt de la llengua mil·lenària d’aquesta terra.

Des de la Transició sempre ha estat la dreta qui ha desterrat la llengua del seu projecte polític: la llengua i la dimensió catalana de la llengua. No era així durant la Renaixença. No és així ara mateix entre les bases i els votants de la dreta. Però la dreta valenciana – i no els valencians de dretes, atenció!- és antivalencianista, perquè creu en l’Espanya excloent; no per cap altre motiu. I l’extrema dreta valenciana és encara més botiflera. 

La lengua es la bandera i el pilar del nacionalismo, señora Añó? I la dolçaina, què? Potser també haurà de combatre la dolçaina. Perquè efectivament si la llengua és la bandera i el pilar dels que estimem la nostra terra, la dolçaina ha estat i és l’alè tempestuós que, com la flauta d’Hamelin, va arreplegant tot el poble en el camí de la reconstrucció que el País Valencià demana. Pegue-li una volteta a vore de quína manera pot  -també en nom de la llibertat, clar!-  silenciar el so d’eixos milers de dolçainers que, des del quasi no res, han brollat de la terra com a bolets en els darrers 50 anys, el mig segle durant el qual ells han amplificat l’acta i la partida de re-naiximent del País Valencià.

Senyores i senyors botiflers: portem molts anys, molta gent ja, un grapat de generacions, construint el País Valencià i / o els Països Catalans (el nostre hàbitat vernacular). I tenim unes quantes coses clares. Hem de continuar tirant la casa amunt. No podem estar sempre començant. Estem acostumats a llevar la terra de damunt a un trossiu de llengua, a un trossiu de país, a un trossiu de cultura acudint molta gent, amb pales, a poc a poc, dedicant molt de temps i d’esforç. I estem acostumats a vore arribar el bulldozer que envia l’Espanya colonitzadora i que condueix algun botifler, que en un tres i no res torna a soterrar de nou el trossiu que ens ha costat anys i panys traure a la llum. 

Però tot té un puntet de positiu: gràcies als que conduïu ara el bulldozer, perquè ens esteu donant l’oportunitat de reflexionar i aclarir les bases de la nostra lluita. I què més? Ah si!: que en els darrers 50 anys hem fet avançar la llengua i el sentiment col·lectiu més que en els 300 (ben llargs) anteriors. Deixeu-ho córrer o apegueu-vos a roda.

Hi hagué en les declaracions de la secretària autonòmica una recurrència exagerada a l’ambigüitat, a la confusió, a una dialèctica d’enganxar la cameta i de marejar mentalment, de plantejar un discurs no com una proposta de raonaments sinó com un llançament de distorsions  manifestes, de balons fora, de missatges trucats o directament de fal.làcies intencionades. Sentir-la era com patir aquell malson opressiu: No mengeu més, diu el pare indigent als dos fills desnodrits; esteu furtant el pa als pobres fills dels senyorets... I tu, Joanet, vigila el teu germà, que vol furtar-te el pa.

Ens anirem acostumant a la nova perversió de la vostra dialèctica i del vostre verí. Vosaltres devalueu “la veritat”. Vosaltres mateu la veritat. És cosa de Trump, de Milei, dels extremats de la dreta i, a poc a poc, també de la dreta no tan extrema. Ho explica molt bé l’intel·lectual nord americà Timothy Snyder en el seu llibre Sobre la tirania.Veinte lecciones que aprender del siglo XX, publicat en espanyol per Galaxia Gutenberg: destruir la veritat, estratègia de la dreta extrema. Snyder ho explica i nosaltres ho anem patint dins de casa amb declaracions com les que feu la senyora Paula Añó, secretària autonòmica de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, en l’entrevista que va concedir al programa Les notícies del matí de la TV i ràdio d’À Punt a les 9 del matí el passat 4 de juny.

Una cançoneta i ens n’anem, senyora Añó! A vore si li agrada:

De fora vindrem i la casa malvendrem, 

i amb la casa, la germana, i la mare amagarem. 

Què farem? Ja vorem. 

A la fira firarem carn de gat i un poc de vent,

nos pondremos un sombrero i parlaremos en anglés,

en anglés o en castellano, perquè així es com parla el rei,

Senyor rei jo estic aci, tirorí, tirorí, i vosté més cap allà, tirorí, tirorà,

porte'm coses ben modernes, no vull casques ni porrats, 

ni altres coses subalternes que em facen ruboritzar.

De fora vindrem, de jaqueta canviarem,

si ens quedem sense camisa, la pitrera lluirem,

si ens quedem sense calçons, les vergonyes mostrarem.

De fora vindrem i la casa malvendrem, 

i amb la casa, la germana, i la mare amagarem.