La secessió lingüística

Hi havia una família que tenia un camp de tarongers del qual obtenia cada any una collita de taronges normals, relativament bones. Esta família era de l’opinió que les seues taronges eren més dolces que la mel, eren absolutament especials, eren diferents de les que donaven els camps veins, eren autènticament desiguals a les de la seua classe i categoria, tot i que ningú distingia diferències apreciables.

Així ho deien i així ho defensaven de totes totes. I en conseqüència, rebutjaven els avantatges de la cooperativa, treballaven per separat, les envasaven a banda, les oferien en solitari... en caixons luxosos de mobila, i embolicades en seda natural; i havien de posar-les a un preu molt alt per a suportar els costos; eren difícils de vendre. Tot això anunciava una perspectiva ruinosa; a poc a poc els arbres anirien llampant-se i en un temps no molt llarg s’acabaria per abandonar la finca.

Però el misteri era que, tot i la qualitat tan especial que atribuien a les seues taronges, aquella família no les menjava les seues taronges; menjava les d’uns altres camps, preferia menjar-ne unes altres... o els resultava precís menjar-ne unes altres. Com es podia entendre això?

Esta estranya família, preparava amb les taronges de la seua finca, cistelles molt boniques i amb elles decorava la casa o les posava a la porta del carrer per presumir; encarregava a algun pintor quadres amb les taronges de la seua finca; i penjava els quadres; feia exposicions... Però no les menjava les seues taronges.

Als xiquets de l’estranya família els era permés jugar amb les extraordinàries taronges de la seua finca; i malbaratar-les, si volien. Pintaven cares ridícules en les taronges, les retallaven la pell amb mala pata, n’escrivien paraules grolleres o dibuixos obscens, jugaven a esclafar-les o a xafar-les, les disfrassaven amb trajes regionales i amb espardenyetes. Però no les menjaven. Menjar, menjaven les que duien de fora.

Quina forma de perversitat és la que subjau en estes actituds contradictòries? Quin és el degenerat patró de conducta que impulsa alguns conciutadans d’esta terra a exigir per a les formes lingüístiques valencianes la desmesurada i enorme categoria d’idioma independent, distint, autònom, separant-lo, desmembrant-lo de les altres formes lingüístiques de les quals forma part indisoluble ... i, al mateix temps, estos conciutadans que defensen estes exigències tan increibles com fantasioses per a la nostra llengua com és que no parlen mai en esta llengua nostra, sinó en castellà què és el molí que gasta Espanya per a moldre i triturar l’idioma que Jaume I ens va donar fa 800 anys? Quína espècie d’instint canalla els instal.la eixa cara de cement armat?

Si Teodor Llorente, si Constantí Llombart alçaren el cap i veieren la gloriosa institució de Lo Rat Penat, ocupada i dirigida per impostors que traicionen la mateixa essència d’aquella entitat que va impulsar la Renaixença -la restitució de la nostra llengua als nostres llavis, als nostres llibres, als nostres carrers, a les escoles i a la vida pública- si aquells activistes alçaren el cap, segurament patirien un infart letal.

Maria José Castellà, Alcaldosa de la ziudaz de Balànsiya, fa de cos damunt l’Estatut d’Autonomia i dictamina sobre la llengua, per les castanyes que l’autoritzen des de la seu consistorial, a burlar la llei i l’Acadèmia de la Llengua. (No hi ha mecanismes de càstig als polítics que es caguen en la llei?) Ella és torrentina, no molt de Torrent, més bé de Torrente. I de vegades es menja una taronja d’aquelles del superhort familiar que fa taronges increibles, però abans aguaita pels costats, que no la pillen ... En general, amaga els defectes i menja les taronges castellanes.

L’Alcaldosa, tira la pedra i amaga la mà. Ara vol fer memòria de l’abuela. Una abuela a la que va driblar quan calia. Ara si!: li dedica un pont a la Rita, la nomena ‘dona gran’...; quina manca de referents honorables, aquella senyora de mala conducta...

Quina forma de perversitat és la que subjau en aquelles actituds contradictòries? ... La llengua per terra, com un motxo per escampar la brutícia, per emboirar el trellat. Quin patró de conducta degenerat encaixa amb l’actitud paradoxal del secesionisme lingüístic valencià gestionat des del desús de la llengua? Sens dubte, una mentalitat folkloritzant: la folklorització posa en marxa procesos en els que s’estableix la preeminència d’elements superflus i poc rellevants molt per damunt dels components bàsics i fonamentals. L’acció folkloritzant és tòxica en tant que procura confondre en base a proposar una iniciativa sense recorregut o destinada a avortar. És una forma d’engany o de banalització encoberta.

La secessió lingüística de les parles valencianes aïlla i redueix dràsticament els recursos i el camp de moviment en la comunicació. La comunitat valenciana - catalana - balear ofereix una extensió molt àmplia i molt cómoda per al trànsit de vectors comunicatius.

La secesió lingüística injectaria a les parles valencianes una precarietat i una llavor de raquitisme què sens dubte es resoldria en un col.lapse per inanició tant de procediments expressius com de continguts expressats.

Però el que ha de saber el gros de la població valenciana és que per part d’Espanya -i encara més per part de França- hi ha un propòsit clar i una estratègia sofisticada i ben emmascarada per a la cancelació de la nostra llengua catalana; un propòsit i una estratègia que es proposa com a primer objectiu l’erosió del País Valencià, perquè es tracta d’un territori amb menys potència i, per tant, més vulnerable i més fàcil d’atacar.

És per això que la immensa majoria dels promotors d’un secessionisme lingüístic al País Valencià són conscients del parany que paren i són agents de la castellanització de la nostra societat. En una proporció molt gran els que promouen la secessió, utilitzen a més estratègies més agresives i més bel.ligerants.

La possibilitat de guanyar el futur o de perdre’l, en la qüestió lingüística no és possible predir-la. Tenim un marge de terreny guanyat en molts aspectes que sembla garantir un futur pròsper. Però la intervenció de forces polítiques enemigues del País pot arribar a malbaratar part d’eixe marge que s’ha aconseguit.

Malauradament, bona part de la nostra població no és conscient que Espanya mai ha estat un bon negoci per als valencians ni continua sent-ho actualment. I això neutralitza la capacitat de resistència que resulta indispensable per a un futur lingüísticament pròsper en la nostra terra.

Els botiflers són encara molts i la vulnerabilitat del País és encara relativament alta.

És precís estendre entre la població la consciència i la necessitat de reversió d’allò que hem cantat a sovint des de fa anys: ... el nostre plat cada dia ens el torneu a llevar, l’aparteu amb elegància com si no tinguérem fam. I amb rabossera elegància ens heu forçat a oblidar que si sentim buit el ventre és per manca de menjar.