Els éssers vius naixen, creixen, es reprodueixen i moren. És el seu cicle vital. Les polítiques de mobilitat sostenible no són éssers vius però també responen a un cicle que es repeteix sempre: es projecten, s’executen, creen polèmica durant un mes o dos, es consoliden i després d’un temps tothom convé que era el que calia fer.
És per això que quan la dreta valenciana va apostar tota la seua campanya electoral en les municipals a criticar els carrils bici: va perdre les eleccions i que hui en dia ningú no recorda ja que es protestava contra el carri de Regne de València o el de l’avinguda Burjassot. I és per això també que la dreta madrilenya, que va arribar al poder en l’Ajuntament criticant les actuacions de Carmena en matèria de mobilitat sostenible, ha continuat aplicant les mateixes polítiques en matèria de mobilitat sostenible.
Per a qualsevol mirada analítica és evident que l’estratègia de la dreta nostrada de situar-se, sistemàticament, al costat del vehicle privat i en contra dels avanços en democratització de l’espai públic i sostenibilitat no els ha donat cap benefici electoral. Els canvis en mobilitat es perceben per la ciutadania com un canvi social, no polític. A ulls de la gent, inclús dels contraris a estes polítiques, els carrils i les peatonalitzacions són progrés i modernitat, són l'inevitable futur que ens espera. Quan es posicionen en contra, els partits de dreta se situen en el passat, en una etapa ja superada, en eixos 24 anys de govern del PP on no hi van haver pràcticament canvis en esta matèria i València feia història amb el trist rècord de ser l’única ciutat d’Europa on era habitual aparcar en doble fila.
És per això que sorprèn que siguen també en este nou cicle els carrils bici i les peatonalitzacions el cavall de batalla de PP i Ciudadanos. Ens trobem davant el mandat de la peatonalització de les places: Plaça de l’Ajuntament, Sant Agustí, La Reina i altres obres en places dels barris de la ciutat marcaran el relat de la gestió municipal juntament amb la gestió de la crisi sanitària i econòmica. La dreta voluntàriament i convençuda d’allò que fa, es posiciona en contra d’estos projectes, sense ser massa conscient que són projectes que, malgrat les crítiques que puguen rebre en el moment de l’execució de les obres o un mes després, amb el temps es consolidaran com el gran encert que són.
Quan arribe eixe moment, al 2023, serà fàcil per a l’esquerra argumentar allò evident: si fóra pel PP i Ciudadanos les places continuarien sent dels cotxes. I la pregunta “revertiran vostès les peatonalitzacions si governen?” serà per a ells com una llosa a les esquenes.
Al remat, la sensació que queda és que l’oposició critica la recuperació de l’espai públic perquè no té res més a criticar. La qual cosa també parla bé del govern municipal i malament d’una dreta incapaç de traure punta a la seua tasca d’oposició. Per mi, que allarguen tot el que vulguen la seua campanya antipeatonal. Que l’Ajuntament continue recuperant l’espai públic per a la gent i la dreta que continue així, pegant-li voltes al tema, atrapada en la rotonda.