És un aspecte de la condició canviant de la relació entre política i cultura al qual, em sembla, no se li ha prestat l’atenció escaient. Perquè és simptomàtic i revelador. En efecte, les dues transicions des d’un govern de l’esquerra (monocolor en un cas, tripartit en un altre) cap a un govern de la dreta (monocolor en un cas, bipartit durant un any en un altre i ara de nou monocolor) al País Valencià han estat considerablement diferents. ¿D’on ve la diferència entre les transicions del 1995 i la del 2023? ¿Explica coses respecte del pes de la cultura en la societat, o dels canvis en la societat mateixa?
Convé fer memòria. Sempre i en tot cas, perquè la perspectiva històrica i el mètode comparatiu aporten tothora claus interessants per a la comprensió. Recordem, doncs. El 1995 va guanyar Eduardo Zaplana, el “liberal para el cambio” (títol del llibre-tarja de presentació promocional que li va fer el periodista Rafa Marí, ex PC), que venia des de Benidorm a dinamitzar una societat segons ell apagada i grisa, i en declivi. Va introduir nous aires, amb dinamisme i ambició. Sí, i tant, però després es veuria amb quins objectius reals, el que li importava de veritat. De pas va distorsionar greument el model productiu -i social- valencià, fins a extrems insuportables.
Zaplana va pactar amb la Unió Valenciana de l’oblidat González Lizondo, el partit anticatalanista, però amb molt d’art -això no es pot negar- va esquivar les arestes més perilloses, i a la fi el va anul·lar. O “finiquitar”. També en l’aspecte cultural Zaplana es volia menjar el món. Considerava segurament que era una cosa molt important i una font d’hegemonia. Així, va nomenar conseller de Cultura Fernando (en algun moment, Ferran) Villalonga, de la carrera diplomàtica i membre d’una nissaga valenciana que va conèixer dies millors. A la Diputació de València, comandada per Manuel Tarancón (de Borriana, partidari de les Normes del 32, nebot del cardenal Tarancón), hi hagué estralls com la disrupció amb males maneres -sempre perilloses- de la Sala Parpalló (cessament d’Artur Heras enmig d’una roda de premsa, a càrrec de l’ex membre de la OIC [Oganización de Izquierda Comunista] Antonio Lis) o l’acomiadament del prestigiós director del Museu de Prehistòria, Bernat Martí Oliver. Però a l’IVAM hi posaren com a director Juan Manuel Bonet, vingut de Madrid, un gestor a l’alçada del prestigi i del nivell que havia assolit el principal centre artístic valencià. A la Filmoteca Valenciana mantingueren en el càrrec Ricardo Muñoz Suay (de llarga i contradictòria trajectòria). A la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI) nomenaren director Agustín Andreu -un ex capellà, filòsof i teòleg molt peculiar- i director de Publicacions José Luís Villacañas, encara en actiu però en altres singladures.
És molt clar i evident que tot això foren els primers passos. La idea era demostrar que ho farien millor que els dirigents socialistes anteriors. Fou un miratge. Tot anà de mal borràs, en un procés irreversible de declivi i empobriment (enmig de l’espectacle -o l’orgia- de la corrupció i el balafiament). En episodis subsegüents, amb l’aportació estel·lar del nou conseller de Cultura Paco Camps, es va dissoldre la IVEI, l’IVAM acabà en mans de la senyora Consuelo Ciscar, la restaurada Institució Alfons el Magnànim en mans de Ricardo Bellveser, l’adjunt de la directora de Las Provincias. Així i tot, la importància que es donava a la cultura era gran. Fins i tot Rita Barberà troba inspiració -i ajudes- per a organitzar una fantasia sobre “els reptes del Tercer Milenio”. I Tarancón va crear el MuVim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), una mena d’OVNI cultural, amb l’únic objectiu de demostrar que el PP també podia ser modern i il·lustrat...En algun moment, la responsable de cultura del PP, Consuelo Císcar, va convocar una multitud d’ “intel·lectuals, professionals i artistes” -els habituals sota-signants de manifestos crítics- a la presentació del “programa cultural” del PP per a una nova cita electoral. El toc del xiulet va funcionar. Noms coneguts de la cultura valenciana -independentment d’altres consideracions- trobaren ocupació, aixopluc i possibilitats de fer carrera en l’administració Zaplana: Manuel Angel Conejero, Manuel Muñoz Ibáñez, l’escultor Ramon de Soto, Joaquin Calomarde, José Sanmartín Esplugues, Rosa María Rodriguez Magda, Josep Carles Laínez, i un llarg etcètera. La cultura -sembla- importava, fins i tot es buscaven espais de trobada i entesa, al Consell Valencià de Cultura i en el procés de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
La transició del 2023 ha estat, cosa significativa, molt diferent. El PP va pactar amb el partit ultradretà Vox, com és conegut, i va confiar la Conselleria de Cultura a l’ex matador de toros Vicente Barrera, que acaba de deixar el càrrec per ordres de la superioritat, pareix que a contracor. Les relacions amb el món cultural són desastroses, un desori absolut d’irresponsabilitat, desencontre i agressivitat. La cultura -sembla- ja no importa el més mínim. Les fonts de legitimació ja no venen d’ací. Tot fa pensar que l’hegemonia de la dreta -almenys així ho creuen “ells”- es sustenta en altres factors, molt diferents. ¿Què vol dir, en el fons, confiar la Conselleria de Cultura a un personatge com l’ex torero? El menyspreu més absolut. Ja ha passat el seu temps, però es pot pensar que no serà molt diferent del que passa ara, després de la seua eixida forçada. Perquè en un tres i no res s’ha suprimit la Conselleria i s’han endossat les competències a la Conselleria d’Educació, on el conseller Rovira es dedica al que realment importa, que és degradar el sistema públic i potenciar l’ensenyament privat concertat, en un ordre de prioritats que rivalitza amb l’altre gran objectiu. A saber: afeblir, atacar, marginar i fer problemàtic el valencià, la llengua pròpia i històrica dels valencians, el primer signe d’identitat del Regne i País, que s’enfronta a un gran desafiament, a un repte agònic. Està en joc la seua supervivència, el seu final -el mal ensomni d’en Teodor Llorente- davant els grans canvis socials i demogràfics a què assistim a hores d’ara. I els que s’entreveuen de cara a les pròximes dècades.
Cap nom conegut de la cultura valenciana, mínimament caracteritzat, ha pres protagonisme en aquesta nova transició. Ni de la cultura en valencià ni de la cultura en castellà. Personatges significatius de tendència conservadora, poetes i llatinistes, però que es respecten una mica a si mateixos, ni han estat cridats ni s’hi han sumat. I no pot estranyar. El programa de “cultura blanca” del conseller torero -que només s’interessava per promoure els seus interessos personals en el tema dels bous- no anava més enllà de destituir gestors professionals acreditats (a l’IVAM, al CCC del Carme, etc.) i paralitzar les institucions. El programa era anul·lar la política cultural, tret de la promoció dirigista (totalitària, podríem dir) dels bous i del castellà. Ara s’obre una nova etapa, però tot indica que serà molt semblant al que s’ha viscut. La cultura ja no importa. Només importa ofegar la cultura seriosa en valencià, com es comprova amb la prohibició de facto (via negació d’espais públics) a la Plaça del Llibre a València. Un símptoma pèssim. Només importa degradar els mitjans de comunicació públics (ràdio i televisió), tallar els canals de transmissió cultural. La contrarevolució està en marxa. De nou s’ha restaurat l’ordre (post-franquista), com en un llunyà març del 1939. Però les coses ara són diferents. Una societat que no potencia la seua cultura -font de coneixement i reconeixement- en plena llibertat és una societat empobrida, agònica, que renuncia a la projecció exterior i a l’articulació interior. Aquest sembla que és el “programa cultural” del PP en la segona transició. No hi poden combregar intel·lectuals de dretes més o menys seriosos, civilitzats, periodistes de llarga trajectòria, poetes, universitaris, gent amb estudis, alguna fundació tipus Cañada Blanch. Tot i que sobta molt el seu silenci.
¿Però, és veritat que la cultura “no importa”? No m’ho acabe de creure. No està gens clar... Potser altres pulsions socials, en una època tan tèrbola com aquesta, tenen més pes, però a la fi la cultura és i serà el terreny de fusió d’aspiracions i projeccions de sectors socials mols dispars que necessàriament han de confluir si s’ha de construir una societat més humana i més democràtica, millor. Com ha dit el ministre Ernest Urtasun en la inauguració de l’exposició dedicada a Jorge Semprún (a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona), la cultura és avui el “principal baluard” en la defensa de la democràcia europea, en un moment en què la lluita per la democràcia és “més important que mai”. No puc estar-hi més d’acord.