Hi ha moments clau en la història de les persones i dels pobles en els quals cal triar. Potser el 28 de maig és un d’aquests moments. Ens hi juguem molt. No faré ara el recompte de les malvestats encara recents de la dreta conservadora i reaccionària, que avui pren forma de PP i Vox, igual com abans de Ciudadanos o la UV de Lizondo, o AP i Fuerza Nueva. Què hi havia abans? El Movimiento Nacional, la Unión Patriótica de Primo de Rivera, el carlisme, el maurisme... El franquisme va congelar la societat, la política i les mentalitats durant dècades, entre el terror i el consens imposat a través de mediacions corruptes. No podem fer abstracció del passat.
Ara bé, si la història -fins a cert punt- condiciona, no és el tema. Ni tan sols la història recent. La gent no viu el present en funció de la història, en primera instància, sinó a través de visions i imatges, records i llegats familiars. Però un bon gruix de votants no tenen res a veure amb això. El present és el que determina. I el present és molt complicat: la inflació, que fa difícil -o impossible- la vida quotidiana, l’augment dels lloguers, l’increment dels tipus d’interès de les hipoteques, el declivi de les rendes agràries, la precarietat, les dificultats dels fills, la inseguretat respecte del futur.
Un malestar difús. I això que no hi ha una catàstrofe econòmica, gràcies al govern actual, tot s’ha de dir.. Perquè Espanya creix i el País Valencià també, l’atur baixa, es crea ocupació. Però tot plegat és insuficient i dubtós. El malestar difús predomina. I un cert estrat de votants no atribueix els seus mals al “sistema”, al capitalisme desfermat i voraç (i els seus grans adalils), sinó als qui governen, sense distinció. Fins i tot quan els qui governen son “dels seus”. Garants de compensació de rendes, de tot un ventall d’ajudes, d’augment dels subsidis a la dependència, de tota mena de mesures que han millorat les condicions de vida, en la sanitat, l’educació, la mobilitat i un llarg etcètera. Que han moderat en gran mesura l’impacte d’un terratrèmol sistèmic. Penseu-hi...
Per la seua banda, la dreta (PP) i la ultradreta (Vox) s’han crescut. No hi fa res la història increïble de corrupció i malbaratament, la història increïble dels seus antics líders, com Zaplana o Camps, enxampats i carn de jutjat anticorrupció o de llibres de periodisme d’investigació... Els és del tot igual. La dreta dels pobles i comarques, encantada d’alternar amb els rics i els senyorets de la capital, no té ètica ni moral, i en això sintonitza amb els cercles d’interessos agraris i especulatius, privatitzadors i erràtics, però sempre sucursalistes i subalterns, de València.
Qui son, Maria José Català i Carlos Mazón? Realment imatges sense gruix, només cares fungibles, a veure què cau. Ni idea dels interessos col·lectius dels valencians, de la seua història i identitat. Mera fraseologia i molta demagògia. Al servei del que els importa de veritat: aplanar el camí a Feijóo i derrotar el dimoni del “sanchismo”. Vana ambició, cal dir. I els valencians com a moneda de canvi.
Els valencians i les valencianes hem de fer un pensament aquesta setmana. La gent progressista i d’esquerres, valencianista i demòcrata -especialment els qui estan convençuts de la importància d’una cultura democràtica-, d’esquerra o d’allò que abans dèiem “dreta civilitzada”, té un deure inexcusable.
Anar a votar i encoratjar tothom dels seus cercles de relació a anar a votar. Per les diverses opcions d’esquerres i valencianistes, hi ha on triar, que es presenten. Estic convençut que aniran a votar massivament, perquè a les profunditats de la societat valenciana es filtra que és molt important un Tercer Botànic, amb Ximo Puig de President, amb un Compromís fort, i amb Unides Podem també. I crec que les capes mitjanes urbanes de València i altres ciutats del País, cultes, il·lustrades, que han estudiat, no dubtaran. No votarien mai Vox ni el PP, tanto monta, monta tanto, ni per un borinot com Mazón, que voldria equiparar els títols de la Universitat als de no se sap quines entitats obscures i obscurantistes.. Amb això està tot dit de la seua insolvència. Als brètols de dreta això els és igual, a la gent més sofisticada no.
Però tot això és prou marginal. L’esquerra i el valencianisme representen avui una cosa molt important: la reflexió i l’acció temptativa i conseqüent davant el gran repte del segle XXI: salvar el planeta (i no és retòrica!), reorientar el model econòmic en sentit ecològic, sense catàstrofe. És el “tema del nostre temps”, que deia Ortega y Gasset. O no? Els ignorants voluntaris de la dreta doctrinària del PP/Vox -la ceguesa o la servitud voluntària- són un perill públic. No en saben res ni volen saber-ne res, de tot això. Viuen en un altre paradigma. Un paradigma d’un altre temps. La combinació PSPV-Compromís-Unides Podem, amb les seues contradiccions, certament, reflecteix el gran debat social del segle XXI, i també la decisió ferma de defensar els nostres conciutadans de les pitjors conseqüències d’un procés de degradació climàtica que pot ser devastadora. Tots tres poden sintetitzar les grans tendències de crítica i acció davant una situació inèdita. En sintonia amb la ciència i els corrents més avisat d’Europa, són conscients dels perills i de la dura realitat. La dreta conservadora i reaccionària, en canvi, ni està ni se l’espera en aquest escenari. Són un perill públic, sí. Per tant, cal triar.
I un punt addicional: qualsevol valencià sincer i honest que parle valencià o que s'estime la llengua per raons familiars (la llengua dels pares o dels avis) o que, per raons ètiques i polítiques, considere que el valencià és la llengua històrica i pròpia del País Valencià que cal defensar i potenciar, o promoure i recuperar, i que no se n’avergonyeix sinó tot el contrari, no pot mai de la vida votar una dreta espanyolista-castellanista que voldria marginar el valencià i rematar la faena històrica iniciada a Almansa el 1707, o potser encara abans.
Uns s’han destapat (Vox), altres només en part (PP), però tots dos voldrien marginar i esbudellar l’ús del valencià, trencar la seua trajectòria ascendent com a llengua de cultura, literària i de prestigi. “Ens voldrien arraconar al reducte folklòric. I no!”, com va dir Joan Fuster.