Roig, mentider, colpista, traïdor... fill de puta. L'escalada verbal té en la dreta extrema una inductora i en l'extrema dreta una perpetradora entusiasta. Dit d'una altra manera, quan la dreta convencional es posa extrema dona solta als impulsos desbaratats de la ultradreta, que a penes necessita excuses per a practicar l'insult, la provocació i l'agressió verbal sense cap restricció. Fa ben just quatre anys, el llavors líder del PP, Pablo Casado, ruixava en seu parlamentària el president del Govern, Pedro Sánchez, amb tota una pluja d'epítets: “Incapaç, incompetent, mediocre, mentider compulsiu, traïdor ...”. En la nova investidura del líder socialista, fa només unes setmanes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va soltar aquell exabrupte del qual no va voler baixar-se després: “Fill de puta!”. Com veiem, va millorant el nivell.
No obstant això, no és una deriva tan recent com podríem pensar i comença, de fet, a semblar un corrent de fons d'aquesta faceta actual de la societat. En un article titulat Gamberrisme verbal publicat en La Vanguardia, Llàtzer Moix es queixava del to “destemperat, tavernari, un amuntegament de sentències condemnatòries, mancades d'argumentació” d'una emissora antigovernamental que el taxista que l'havia recollit a Madrid tenia sintonitzada i l'obligava a escoltar. Era l'any 2007 i l'objecte de tals diatribes no resultava ser un altre que el llavors president José Luis Rodríguez Zapatero. “Es podria dir que tota la societat, també les seues altes instàncies, està desaprenent les normes bàsiques de convivència, abocades al col·lapse. La situació és preocupant. I no s'atreveix ningú a assegurar que no anirà a pitjor”, reflexionava el periodista català, que concloïa: “Assistirem impassibles a aquesta escalada? O seria ja hora d'actuar contra aquests gamberros de paraula com s'actua contra els gamberros d'obra?”.
Ningú ha desescalat la inflamació verbal en la dreta espanyola, ni ha mostrat cap reflex de moderació. Al contrari, en un ambient de desqualificació permanent de l'adversari, campen els ultres que se senten feliços quan poden molestar o ofendre. Prenc tres exemples d'aquests dies, com un tast, només de l'àmbit valencià. A Alaquàs, un regidor de Vox, durant un ple, va assegurar comprendre que un conegut seu qualificara de “puta i bandarra” la seua dona, ja que amb el temps “va comprendre per què”. Es debatia una declaració sobre les dones víctimes de violència masclista. A l'Ajuntament de Montcada, també en un ple en què aquesta vegada es discutia una moció contra la llei d'amnistia que el PSOE ha portat al Congrés, una regidora de Vox va fer amb la mà el gest ostensible de disparar a una altra edil socialista que, en aqell moment, estava en l'ús de la paraula. A la Ciutat de la Justícia de València, el lletrat d'un ultra d'España 2000 jutjat per un suposat delicte d'odi, que hauria comés en reclamar mesures d'aïllament dels homosexuals per la pigota del mico, es lamentava que “bujarró” ja no siga considerat “llenguatge comú”.
Són només tres exemples d'aquests primers dies de desembre. M'estalvie comentar les consignes, entre procaces i patètiques, que han exhibit els ultres concentrats en ramats davant les seus del PSOE. Amb la pertorbadora referència internacional d'un personatge com Donald Trump, la mentida, l'odi i el menyspreu es presenten per a uns certs espectres ideològics com a qualitats patriòtiques. En allò que caldria descriure com la base protofeixista de què s'alimenta l'extrema dreta espanyola abunden les mentalitats que -en termes de psicopatologia política, podríem dir- a penes han superat la fase anal. Si puc soltar “puta” o “marieta”, si puc insultar l'adversari com si estiguera en el bar, semblen pensar, faig exhibició del meu compromís amb els valors de la nació i la defensa de la meua llibertat. Qualsevol intent de deliberació pública, que passa pel reconeixement de l'interlocutor, queda descartat darrere d'unes pulsions estancades en l'etapa del “caca, cul, pet, pipí”. Davant això, l'esquerra s'escandalitza, la pèrdua de qualitat democràtica s'agreuja i els conservadors, aqueixa “gent de bé” de la qual ha parlat Alberto Núñez Feijóo, tanquen l'orella a un fenomen dels inductors del qual són socis els seus representants en les institucions.
Portar la contrària i soscavar la correcció política pareix que són les bases de la disposició mental d'una certa ultradreta, que alguns dels seus apòstols més conspicus presenten com una forma nova de contestació a allò establert, una espècie de rebel·lió o de disrupció de la qual formaria part aquella escatologia elemental. No obstant això, el feixisme va “ser avantguardista” una vegada, amb els resultats tràgics que la història ens recorda. Ara, sense cap sofisticació, la positura resulta tan grotesca com paròdica, ja que, quan l'agitació gestual aterra en un programa o qualla en una administració, el que apunta és l'autoritarisme postdemocràtic, la fosca idiosincràsia totalitària, un format reciclat de la vella reacció.