Una de les característiques que l'històric context patriarcal ha comportat és la quantitat de pensadors i savis, molt admirats, que van ser misògins, i van ajudar a gestar i justificar les bases del patriarcat: Aristòtil, Rousseau, Quevedo, Ortega y Gasset, Sant Agustí, Balzac, Freud, Shopenhahuer, Pío Baroja –aquests tres últims d'una misogínia patològica-… i un llarg etc. Els seus adoctrinaments estan banyats d'una capa masclista que fa valorar més encara el dur camí de les feministes.
És per això que Joan Fuster, pensador d'enorme obra i de qui commemorem ara el centenari del seu naixement, mostrarà –en ple franquisme- la seua sensibilitat davant les qüestions de gènere. Val la pena recórrer alguns dels seus escrits per a evidenciar que estava al corrent i solidari de les idees que anaven desgranant a Europa les dones escriptores. Porte a la llum algunes frases sobre aquest tema que ens va deixar.
En 1957 escriu un assaig sota el títol El món literari de sor Isabel de Villena, la religiosa considerada la primera escriptora en valencià, l'obra de la qual, Vita Christi, Joan Fuster l'emmarca en el protofeminisme espanyol del segle XV. Ja en 1964 en el seu llibre Diccionari per a ociosos escriu sobre el uxoricidi –la mort causada a la dona pel seu marit- tema llavors silenciat, i que segueix, desgraciadament, de plena actualitat. En 1970, en el diari La Vanguardia, en l'article L'emancipació de les senyores declara: “Des dels meus temps adolescents estic incondicionalment a favor de l'emancipació de la dona”. I apunta que ser dona constitueix una proposició abans que biològica, filosòfica. “La dona alienada és una dona? No serà la dona una creació històrica encara en tràmit, la perfecció del qual només seria complida en l'extrem de la seua sencera emancipació? La societat dominada per l'home l'ha sotmesa, l'ha sacrificada, l'ha postergada”. Per a Joan Fuster és necessari un “reajustament social de la dona”.
És a dir: la dona no té en aquesta societat patriarcal coneixement dels seus drets i de la seua autonomia; per tant, alienada, ha perdut la consciència del que és de veritat ser una dona en la seua completitud. Fuster, un dels millors i aguts creadors d'aforismes, ens mostra ací, per a convidar-nos a pensar, una definició –i cal contextualitzar-la en el franquisme- del maltractament que se li donava a la dona. El seu llibre L’home mesura de totes les coses (1967) mostra un sentit filosòfic-antropològic neutre com el genèric de “homo sapiens sapiens”: estem davant la coneguda afirmació del filòsof grec Protàgores on l'ésser humà -home i dona- pot i ha d'atribuir-se qualitats ètiques i racionals que el converteixen en el centre universal de com pensa i construeix el seu món.
Una altra mostra en 1980 de la seua aposta a favor del feminisme ens l'ofereix en el seu llibre Discordances: “La protesta feminista actual no solament és lògica sinó inevitable i urgent. Més encara: és necessària des del punt de vista masculí. Les discriminacions jurídiques, ètiques i polítiques venen des de lluny. Ha arribat el moment de suprimir-les”. Fuster ens dona les anotacions indispensables per a entendre que la masculinitat hegemònica és una eina patriarcal que cal desarmar en nom de la llibertat humana. Valga un incís: l'admiració a la dona com èsser pràctic que posa els peus en la terra la demostra aquest aforisme: “Les dones viuen; els homes, en general és pensen viure”.
Per a finalitzar aquest article no puc obviar l'assaig “Amor” del seu llibre Diccionari per a ociosos: un recorregut erudit per les diferents maneres d'estimar des del segle XII, amb els trobadors, i amb un enfocament lúcid irrebatible: “l'important és que avui les dones s'han després de moltes subjeccions (…) i s'encaren amb els homes, juguen un paper actiu”, vinculant el canvi de concepció de l'amor amb l'emancipació de la dona. Podria posar més exemples de la defensa de la dona que fa Joan Fuster que, a més, va mantindre una excel·lent relació amb grans escriptores feministes com Maria Aurèlia Capmany, Monserrat Roig o Isabel-Clara Simó. Amb tots aquests fils -i tenint en compte el context franquista en què va escriure- descobrim la mirada reivindicativa de Joan Fuster sobre la dona.