Fa uns anys, en alguns municipis de Guipúscoa, es va implantar una norma per la qual cada veí tenia assignat un lloc on deixar les bosses del fem (o brossa), que serien examinades per a comprovar que havien fet correctament el reciclatge. La iniciativa va generar molt de malestar entre els votants mateixos de la força política que la va voler imposar i hagué de ser abandonada. Tenia un regust que era massa de control de la població, d’ingerència en l’esfera privada, de vigilància personalitzada. Un regust totalitari, en definitiva.
En diferents aspectes de la vida existeix avui la pulsió de regular en excés. De no deixar marge per a la responsabilitat individual i la privacitat. Sovint amb la millor voluntat, però els excessos son sempre poc aconsellables. La idea d’obligar a fer un curset i passar un test abans de poder tindre un gos, per exemple, em sembla que no és bona. Promoure el benestar animal amb la persuasió i la creació d’un ambient favorable, amb campanyes de sensibilització, en canvi, sí. Tractar bé els animals, en les noves coordenades culturals, és un imperatiu. Regular fins al límit aquesta relació, per contra, pot ser nefast.
¿I si es necessita un curset i un test per tindre una mascota, per què no demanar cursets i tests per a ser pares? Perquè és evident que sovint les relacions intrafamiliars i els comportaments parentals s’allunyen bastant del que seria desitjable. ¿Caldria imposar -més enllà de les salvaguardes lògiques a càrrec dels serveis socials- vigilàncies i regulacions intrusives?
Els models culturals es transmeten més enllà dels seus nuclis originaris, si les cultures emissores tenen suficient poder de projecció a través de la definició de pautes artístiques, comunicatives, mediàtiques, tothora filtrades a través de grans conglomerats empresarials que difonen per tot arreu missatges i convencions. Però les pautes han de ser “universalitzables”. La societat nord-americana té grans virtuts i exposa obertament els seus conflictes i drames a través de pel·lícules, sèries, ficcions diverses i mil canals més. També a través d’una gran literatura. Els ideals teòrics de la societat americana en el terreny de la freedom and democracy estan molt bé. Però ni son els únics que hi operen ni descriuen bé realitats profundes. La societat nord-americana és estranyament violenta, com ha apuntat Paul Auster en un llibre recent. És ben coneguda aquesta pulsió agressiva, que ens sobta, tant pel que fa a la violència policial com als tiroteigs ocasionals contra gent indefensa en escoles o supermercats o el sorprenent negoci de les armes, la possessió generalitzada de tot tipus d’armament, que multipliquen els riscos. També és ben coneguda la deriva de marginació de grans sectors socials, abandonats a la seua sort, la manca de cohesió social, l’absència d’un Estat del benestar, començant per la sanitat pública, humanitzador.
Per tant, caldria anar amb compte amb la difusió de models i de valors. La tradició humanista i il·lustrada europea, que també va fructificar als Estats Units, sap per experiència que el contrast entre civilitzacions és una font de progrés, que convé incorporar continguts forans, no tancar les societats en suposades “tradicions” inamovibles. Ni la nació ni les religions ni les tradicions son valors absoluts. El consens transcultural basat en els drets humans, que inclouen els drets de les dones, la llibertat i la democràcia, i la resolució pacífica dels conflictes, hauria de predominar en qualsevol cas. Cosa que inclou també el respecte a les singularitats culturals, lingüístiques i nacionals. Un consens sovint malmès, atacat, transgredit, que resumeix el que hauria après la societat humana d’una història violenta, i que cal defensar, perquè incorpora valors que son o haurien de ser a hores d’ara autènticament universals.
Dic tot això perquè convé distingir. La societat nord-americana inclou també aspectes gens positius que caldria relativitzar. Als Estats Units té molta força una concepció puritana, punitiva i juridicista de les relacions socials que fa feredat. Està en el fons de molts conflictes i tensions actuals, perquè es va difonent i traslladant culturalment. Exigència de penes més altes a tort i a dret, limitacions a la interacció lliure entre persones, importància creixent dels processos judicials, dels “casos” de tot tipus. Un biaix desaforadament legalista/punitiu que pot tindre efectes paradoxals.
Però que té la seua lògica, per descomptat. No ens equivoquem en això... La protecció dels qui no tenen protecció passa per la l’aplicació de la llei, l’acció policial i la correcció judicial. Ara bé, l’excès pot ser finalment contraproduent i transmetre una sensació de societat vigilada, de societat totalment administrada gens desitjable. Els recursos tecnològics actuals encara poden potenciar més tot això, la sensació o la realitat d’un control totalitari sobre les vides individuals. No hi ha vides individuals ni societats perfectes. L’error i les deformacions o aberracions de tota mena son inherents. Cal prevenir-los i evitar-los en la mesura del possible. Però ull amb la imposició d’utopies de la perfecció.