Des de 2008 celebrem cada 26 d’abril el Dia de la Visibilitat Lèsbica. D’això ara ja fa 15 anys i en aquell moment, més enllà de les que érem activistes, poques dones manifestaven públicament el seu lesbianisme. Algunes, conscients que justament era la visibilitat l’eina que necessitàvem per acabar amb les discriminacions que patíem, ocupant l’espai públic i generant referents, instàrem a la visibilització a dones de l’esfera pública que estaven baix la sospita però que mai havien donat el pas.
La visibilitat és un element de sensibilització i conscienciació ciutadana: allò que no es nomena no existeix; però també és una ferramenta d’apoderament que normalitza i enforteix la diversitat. Ser visibles suposa exercir el nostre dret a ser, a no haver d'amagar-nos simulant vides que no són les nostres; a compartir obertament amb la família, al treball o al centre educatiu on estudiem, les nostres vivències i desitjos; expressar els nostres afectes a qualsevol lloc sense tindre por. Comporta poder anar al ginecòleg i demanar una atenció digna o sol·licitar a l’escola de la teua filla que els formularis estiguen adaptats a la teua realitat familiar. El que volíem, ni més ni menys, ara fa 15 anys, com ara, era poder viure i expressar lliurement qui som, com som i què sentim.
La invisibilització de les dones lesbianes en tots els àmbits ha fomentat històricament a l’imaginari col·lectiu una imatge estereotipada i reduccionista: la bollera masculina, aquelles a les que de manera pejorativa es referien com “camioneres” o “marimachos”. Una imatge que anava acompanyada de tot un seguit d’estereotips i estigmes generats per la intersecció del gènere i l’orientació sexual, creant una imatge única i homogènia de la nostra realitat que ens oprimia.
I és que, al cap i a la fi, la diferència és un concepte que ens configura a totes i tots com a éssers únics. Les persones som subjectes singulars, conformades per múltiples components culturals, socials, ètniques, religioses, polítiques, lingüístiques, de gènere, sexuals o funcionals. Malauradament algunes d’eixes variables ens situen socialment en posicions més o menys privilegiades i això, sempre, genera situacions de desigualtat, discriminació i violències.
Les dones lesbianes no en som una excepció i baix eixa premissa va nàixer el Dia de la Visibilitat Lèsbica, amb l’objectiu de vore reflectida la nostra diversitat en tots els àmbits.
15 anys després les dones lesbianes estem més presents en la política, els mitjans de comunicació, l’esport, la cultura, la salut o l’educació, generant referents positius, especialment per a aquelles que hui encara no poden expressar-se plenament i en llibertat per viure en entorns familiars o laborals que no accepten la diversitat afectiva, sexual i de gènere. Però encara tenim un camí llarg per davant per aconseguir la plena igualtat, vivim en una societat masclista, sexista, misògina i heteropatriarcal, ingredients que originen la lesbofòbia, la plumofòbia i la transfòbia, que a més construeix un model de feminitat obligatòria que ens encotilla a totes les dones.
Com he dit abans, cada volta estem més presents, però se’ns representa públicament en tota la nostra diversitat? Les dones lesbianes també som majors, trans, intersex, amb ploma, precàries, amb diversitat funcional, gitanes, amb cossos no normatius, migrants… Volem una representació de la nostra pluralitat i no deixar a ninguna fora, per vore-nos i reconèixer-nos, per poder expressar-nos amb llibertat i respectant les nostres identitats pròpies.
Com a dona lesbiana activista i visible done suport a la campanya d’enguany del moviment LGTBI centrada en reivindicar la ploma i les representacions lèsbiques no normatives, totes les bolleres, també les “marimachos”, les camioneres, les “machorres”. Visibilitzem la nostra ploma bollera amb orgull. Trenquem els estereotips de gènere. Desmuntem el patriarcat.