Els pròxims quatre anys estarem molt afaenats ventant-nos l’alè pudent d’ultradreta que eixirà de les institucions. Preparem-nos. Perquè la pudor contindrà tota la gamma de negacions: LGTBIfòbia, antifeminisme, antiavortisme, antiecologisme, anticatalanisme, secessionisme lingüístic, antimemòria històrica... i les tauromàquies diverses. Estarem tan ocupats improvisant espais per a respirar que potser perdrem de vista la caça major, que és aquesta: el PP desplegarà polítiques neoliberals —sobretot en educació i sanitat— que seran percebudes com modernes, com de progrés. I al capdavant hi haurà un president de la Generalitat afable i dialogant, que sabrà gestionar «bé». Sí, per què alguns es riuen tant de Carlos Mazón? Per què des de les files de l’esquerra es pressuposa que és un inepte? Que no ho ha fet bé ja, el senyor Mazón, des de la Diputació d’Alacant? Que no ho ha demostrat ja, que ell és la solució als “veritables” problemes?
Des de la Diputació d’Alacant —una “província”, no ho oblidem, ofegada pressupostàriament pel govern de Pedro Sánchez— Mazón ha sabut vendre bé el seu relat davant una situació econòmica del país que, com a mínim, és preocupant. En contra dels qui pensen que el Botànic ha perdut les eleccions només perquè cert electorat progressista és molt pur i exigent (hi ha escriptors que, en comptes d’intentar esbrinar les causes de la desafecció, es dediquen a insultar els abstencionistes emprenyats), jo crec que la dreta ha sabut imposar el seu marc mental —des de Madrid i des d’ací— perquè ha tocat bé les fibres de totes les classes socials: les baixes, les mitjanes i les altes, que s’han aliat involuntàriament en el bàndol de la “frustració”.
L’any passat va aparèixer un llibre que ens pot ajudar a entendre el descontentament general de les classes socials: Camins d’incertesa i frustració. Les classes mitjanes valencianes (2004-2018), del sociòleg Rafael Castelló-Cogollos (el llibre està publicat en una col·lecció de la Institució Alfons el Magnànim on hi ha estudis molt documentats, com ara els de F. J. Goerlich i J. Azagra, que demostren que la societat valenciana fa anys que “pateix”). El títol del llibre ja és eloqüent: els camins de la classe mitjana són d’incertesa i frustració. D’entrada, Castelló-Cogollos fa una matisació pertinent: el País Valencià, més que una societat de classes mitjanes, ho és d’assalariats, de treballadors, benestants o no. Siga com siga, des de la crisi econòmica del 2008, les classes baixes i mitjanes valencianes s’han empobrit bastant —respecte de les altes i en comparació de la resta d’Espanya. L’aprimament de la classe mitjana és una dolorosa realitat. I això és perillós, perquè frustrar les expectatives d’aquesta classe —que sempre s’emmiralla en l’horitzó de la classe alta— és “decantar-la” cap a desigs d’autoritarisme, una “ràbia” que també pot arrossegar les classes baixes, que veuen impotents com s’allunyen del benestar “comú”. Recordem allò de les idees dominants són les de la classe dominant.
És aquest estat d’empobriment i a voltes ressentiment que els governs del Botànic no han sabut o pogut eliminar, per falta de poder —de competències o de mitjans—, de temps governant, i potser també de voluntat. Sí, per falta de voluntat: o almenys s’ha percebut així. A la societat valenciana que “pateix” li importa poc o gens, desgraciadament, si es fan places o fires del llibre, si es tanca o s’obri l’accent de “València”, si es fan més o menys carrils bici, si es posen banderes LGTBI als balcons dels ajuntaments o si s’amplia el port de València i les platges esdevenen pedregars. La societat que «pateix», en general, només vol treballar i arribar a final de mes. A mi no m’agrada aquesta realitat, però —si analitzem bé les dades que ens aporta el llibre de Castelló-Cogollos— aquesta és l’olla on es couen i on rebenten els conflictes de la societat valenciana.
És ací, en aquestes ganes d’ascendir entre classes, en aquest terreny on l’ètica i els valors són secundaris, on el PP ho pot fer bé. I fins i tot molt bé. Carlos Mazón, a més, pot tindre sort: pot arreplegar un vent favorable en què la inflació es tempere, els tipus d’interès baixen, les gigafactories comencen a funcionar, el turisme es desenfrene més encara i al sector de la construcció se li done de nou mànega ampla. Tot açò —aquest “do not disturb” l'elit empresarial— pot ser entès com un mitjà de “creació de riquesa”. De fet, els empresaris valencians —i els seus altaveus mediàtics— ja ho estan valorant així. I per això Vicente Boluda i companyia han rebut Carlos Mazón com el millor gendre possible.
Un personatge de Josep Pla ho deia molt clar: “L’important, en aquest món, és adonar-se de la realitat”. En els pròxims quatre anys —que en seran vuit o dotze— els progressistes valencians haurem d’estar molt atents perquè la realitat no ens desoriente. Perquè ens requerirà l’atenció des de múltiples angles. Jo crec que haurem d’esforçar-nos molt per desemmascarar el fals relat que acontentarà les classes de baix i les que pugen poc. Hem de parar atenció a la batalla semàntica i simbòlica que es lliurarà allà on comença la classe mitjana. Perquè és precisament ací on també acaba.