A les grans ciutats l’Ajuntament sol articular-se en juntes de districte, una mena d’ajuntaments de barri que pretenen fer més fluïda la relació entre administradors i administrats. Hom pretén acostar les diferents àrees i serveis municipals i les entitats cíviques i culturals radicades en el districte. Traslladar de forma precisa els problemes i preocupacions del veïnat als òrgans de govern local. El meu barri (Benimaclet, València) està adscrit a la Junta municipal d’Exposició, que integra també els barris de Sant Llorenç, Camí de Vera, Exposició, Mestalla, Jaume Roig i Ciutat Universitària.
Aquestes juntes, cada tres mesos, celebren reunions plenàries dedicades a tractar els assumptes d’interès de la zona. A aquestes reunions, presidides per un regidor designat per l’Alcaldia (en el nostre cas la popular Marta Torrado), hi acudeixen vocals de tots els partits polítics presents en el consistori i totes les persones que ho desitgen, ja siga a títol individual o en tant que membres d’algun col·lectiu organitzat.
El funcionament dels plens deixa molt que desitjar, la qual cosa ha estat denunciada en moltes ocasions per les associacions veïnals. El format és molt rígid. Bàsicament s’hi parla de les coses que decideixen els grups polítics. Són ells els que presenten mocions, sobre les quals el veïnat assistent pot dir la seua tot anunciant-ho per escrit prèviament. Hom disposa d’un minut per a fer-ho. Només al final, en precs i preguntes, s’hi pot intervindre lliurement, però també limitant-se a un minut.
Tot açò fa que l’assistència siga escassa, la clac militant de cada partit i poca cosa més. Perquè fa la impressió que eixes reunions són una mena de sessions d’entrenament on la fornada de relleu de cada formació política s’ensenya a parlar en públic i retrucar l’oponent. La gent del barri preocupada per la cosa pública només hi sol aparèixer de forma nombrosa en circumstàncies excepcionals. De fet, en el cas de Benimaclet, la darrera compareixença massiva (i crispada) de veïnat es va produir fa set anys amb motiu del botellot salvatge de la plaça i carrers adjacents.
No obstant això, la gent de la Directiva de l’Associació veïnal de Benimaclet solem anar-hi. Per una banda perquè som de l’opinió que cal aprofitar qualsevol ocasió per denunciar els problemes del barri i plantejar les nostres propostes de solució. Per altra, tot s’ha de dir, perquè l’assistència és considerada un mèrit a l’hora d’accedir a determinades ajudes. Cert que la nostra AV és autosuficient gràcies a les quotes dels socis, però també que algunes de les iniciatives que duem a terme en el barri no podríem fer-les si no estigueren subvencionades.
El darrer Ple de la Junta municipal d’Exposició es va celebrar el proppassat 19 de setembre i nosaltres vam assistir-hi a fi d’aprofitar algunes mocions de l’oposició i el punt de precs i preguntes per tal de plantejar (o replantejar) les nostres posicions quant al PAI, la recuperació dels terrenys de la Hípica per a ús del veïnat, el tancament per obres de reforma del poliesportiu d’Orriols, el problema de les dejeccions dels coloms i l’estat general dels carrers.
La meua intervenció es va referir al PAI. Per enèsima vegada vaig insistir que l’AV no s’hi oposa, si bé exigeix una reducció significativa de l’edificabilitat per les raons següents: 1) L’edificabilitat es va aprovar fa ara 30 anys en funció d’unes previsions de creixement de la ciutat absolutament irreals (1.200.000 habitants) que ni s’han complit ni es compliran en les pròximes dècades, com ha reconegut moltes vegades l’Ajuntament mateix. De fet, durant tots aquests anys, la població se n’ha mantingut si fa no fa estable. 2) A València hi ha vora 45.000 habitatges buits en bones condicions d’habitabilitat, alguns fins i tot nous de trinca; i segons ha anunciat l’alcaldessa Català al darrer debat sobre l’estat de la ciutat (16 de setembre passat), en 2025 se n’estarà gestionant la construcció d’uns altres 13.966; tanmateix, els preus de l’habitatge no han deixat de pujar, i tot fa pensar que els dels pisos del PAI estaran com a mínim per damunt dels 300.000 euros. No n’hi ha més que vore els de les promocions de Metrovacesa tant a la ciutat com a l’àrea metropolitana. 3) Qui sostinga que l’execució de l’edificabilitat prevista resoldrà el problema de la gent jove que vol restar a Benimaclet i no pot, o menteix o no sap de què parla. Eixa persona podria consultar qualsevol portal immobiliari o fer una passejada per allà on hi haja un PAI en execució, i preguntar preus.
A més a més, que un percentatge dels 1.345 habitatges previstos al nostre PAI es dedique a les antigues VPO, no resol el problema ni de bon tros. Eixos habitatges tampoc no estaran a l’abast de gran part de la població. En canvi, tant el barri com la ciutat, sí necessiten urgentment habitatge públic en règim de lloguer a preu subvencionat. L’AV ha insistit des del principi en aquesta qüestió, en la qual sembla que hi estem tots d’acord, Ajuntament inclòs. Però ara resulta que aquest tipus d’habitatge té el mateix tractament urbanístic que els equipaments, amb la qual cosa el volum total d’edificabilitat no només no baixarà sinó que augmentarà. Sembla una broma de mal gust.
Deixant a banda un intercanvi dialèctic d’altíssim nivell entre vocals de l’equip de govern i l’oposició a propòsit de qui defensa amb més convicció la dolçaina en tant que símbol de la nostra identitat col·lectiva, les intervencions relacionades amb el PAI fregaren el surrealisme. Feia temps que no assistia a una exhibició de demagògia tan contundent. Per no fer-la massa llarga (al cap i a la fi aquestes sessions es graven i estan a disposició de qualsevol persona interessada), em limitaré a assenyalar que els diferents grups polítics, tot obviant les meues raons, es dedicaren a intercanviar els papers que havien representat durant la legislatura anterior. Fem una miqueta de memòria.
Durant la legislatura 2019-2023, l’única proposta fefaent sobre el PAI va formular-se des del Gabinet d’Alcaldia. En realitat només es tractava d’un document de treball ─interessant, respectable, discutible─ que Compromís va fer públic amb la boca menuda, sense arribar a donar-li caràcter oficial, i que mai no gosà defensar amb convicció davant les duríssimes invectives que, després de tergiversar-lo i caricaturitzar-lo, li va dedicar el seu soci de govern des de la Regidoria d’Urbanisme. És clar que l’oposició popular en va prendre bona nota, perquè el que ara s’esgrimia contra els socialistes era exactament el que aquella regidora socialista d’Urbanisme amollava sense misericòrdia contra els seus companys de Compromís. O tempora, o mores!
No només això. El vocal popular també cridà a capítol els 8 anys de bloqueig que havia patit el nostre PAI durant les dues legislatures anteriors així com la necessitat de respectar les exigències de Metrovacesa, que amenaça l’Ajuntament amb tota mena de reclamacions milionàries si no li deixen fer la seua. Semblava com si durant les sis legislatures (24 anys!) de Rita Barberà el PAI no haguera estat absolutament en dic sec. Com si durant tots aquells anys l’Ajuntament no s’haguera enfrontat a les pretensions de l’anterior agent urbanitzador d’eixe PAI (URBEM) pledejant i guanyant-li un contenciós administratiu. (I parlant de Rita Barberà, podria algú explicar-me a quin sant eixe entestament a homenatjar-la i reivindicar-la per part d’un PP que primer la marginà i després la deixà morir en cruel solitud?)
A mesura que la sessió anava endavant, la meua indignació pujava de nivell, de manera que al final, tot aprofitant el punt preceptiu de precs i preguntes, vaig demanar la paraula. El sentit de la meua intervenció, que no puc reproduir amb exactitud, va ser el que segueix:
Espanya gaudeix, i jo me n’alegre, d’un sistema polític pluripartidista. Unes vegades guanyen uns les eleccions i d’altres uns altres. Però hi ha un partit que, tot i no presentar-se mai, sempre les guanya: El PACON, el partit de les constructores, amb la primera immobiliària d’Espanya, Metrovacesa (Santander i BBVA), al timó. Ja siga en València amb la dreta al govern municipal o en Alboraia amb l’esquerra, els interessos de Metrovacesa mai no ixen perjudicats.
Ara, com que el to d’aquesta intervenció va resultar una miqueta agressiu i en eixes reunions plenàries ─cal reconèixer-ho─ els assistents solem ser tractats amb respecte, vaig voler tancar-la tot reconeixent que contenia un punt de demagògia, però que, ateses les coses que havíem hagut que sentir, no podia deixar-les passar sense postil·lar-les. Aquesta mena de petició d’excuses va derivar en una subtil acusació de demagog per part de la regidora presidenta del Ple: “Ja que vostè mateix ha reconegut el que és, m’abstindré de comentar la seua intervenció”. Si fa no fa, eixe va ser el sentit de les seues paraules.
Doncs no, senyora Torrado, que recórrer al sarcasme, fer servir una metàfora exagerada per atraure l’atenció dels que escolten, no enfosqueix la veritat essencial del que s’està dient. Més encara, equiparar el nivell de complicitat que el seu partit ha mantingut tradicionalment amb el sector de la rajola amb el que hi mantenen els partits d’esquerres, tampoc no deixa de ser una altra exageració. Perquè, parafrasejant George Orwell, tots els partits polítics són iguals, però alguns són més iguals que altres; i el seu PP no té qui li faça ombra en el palmarès d’igualtat orwelliana.
Demagògia de nou? De cap manera! Metrovacesa i companyia dormen més tranquil·les amb vostès al Govern. Perquè quan mana l’esquerra mai no se sap per on et poden eixir. De fet, com ha assenyalat Carlos Navarro Castelló fa pocs dies en aquest mateix diari, “El Consell de Carlos Mazón impulsa reformes legislatives en els àmbits del litoral, de l'horta, de l'habitatge i de l'urbanisme que en la pràctica van encaminades a donar més facilitats a la iniciativa privada per urbanitzar”. Es veu que el marc normatiu enllestit pel contuberni social-bolivarià-catalanista durant les dues legislatures que ha passat darrerament al front de la Generalitat era un maldecap que calia neutralitzar al més aviat possible. Reconeguem no obstant això, ai las, que alguns governs locals d’esquerres, com el que ara mateix ha permès la urbanització d’una parcel·la de marjal al Puig (Compromís + PSPV-PSOE), també dormiran més a gust quan entren en vigor eixes reformes.
L’AV de Benimaclet s’ha fet major. Al llarg del 2024 està celebrant el seu primer mig segle de vida. Durant tots aquests anys ha donat probes sobrades de tindre una paciència infinita amb els diferents partits polítics que han ocupat el Govern de la ciutat. No pretén guanyar totes les batalles, però sí espera de les autoritats municipals escoltar bones raons, i no que li conten contes de fades, quan s’oposen a les seues reivindicacions.