A horabaixa i a la primera foscor d’aquell 9 de novembre de 2024 va ploure al cap i casal, al pur centre de la ciutat, una aigua clara que va netejar el cor de tantíssima gent de València del tarquim que l’embrutava. I també d’Alacant i d’Elx i d’altres poblacions del País.
Feia molt de temps que no es veia una concentració o manifestació on la majoria fos gent més o menys jove.
Jo he de confesar que la vespra no em pensava que passaria el que va passar.
De fet, a les 13’23 hores del divendres 8, vaig escriure un missatge de whatsapp en el grup Decidim l’Horta, la secció comarcal de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, de la qual sóc soci des de fa anys, encara que poc actiu, i deia un poc angoixat: Com és que ni els partits parlamentaris, ni els extraparlamentaris convoquen a la manifestació de demà? I els sindicats? Com és que les organitzacions i entitats convocants apenes passen de la vintena? Què no eren evitables la major part dels morts? Què caldrà investigar-ho? Què s’ha de resoldre açó en seu parlamentària i prou? Què no deu parlar el poble?Això com és?
Aquest neguit el formulava així després de llegir un poc abans qui convocava la manifestació: Acció Cultural, Escola Valenciana, Decidim - Plataforma pel dret a decidir del País Valencià, la Comissió Ciutat-Port, Arran, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la Coordinadora d’Associacions de la Memòria Democràtica del País Valencià, Intersindical, Comissió Ciutat-Port, Ca Revolta, Societat Coral el Micalet, Teixint Patraix, Amical de Mauthausen ... i així fins una vintena no molt llarga en aquell moment.
Ni aquestes entitats -ni les que es van afegir encara- representen un tant per cent de població massa extens ni molt heterogeni ideològicament.
Aquesta convocatòria semblava anunciar una manifestació de poca gent i de gent major, com sempre, tenint en compte la magnitud de la causa: poques entitats, més o menys modestes, obertament o discretament catalanistes moltes d’elles, declaradament independentistes o sobiranistes unes quantes, cap d’elles de dretes, majoritàriament d’esquerra declarada o, com a mínim, de tendència progressista.
Qui acudirà a una convocatòria d’aquesta semblança?, em deia jo preocupat ... no per l’adscripció catalanista de moltes de les entitats convocants, ni tan sols pel caràcter sobiranista o obertament independentista d’algunes d’elles, sinó per tan modestes com eren gairebé totes; i perquè no eren 400 ó 500 sinó una vintena no llarga.
Però ha resultat què en l’ànima de moltes persones humanes veïnes d’esta terra per la que anem circulant, alenava un desig i una espera urgents: calia expressar l’ànsia que sentiem per que el moniato que presideix la Generalitat Valenciana abandone immediatament el càrrec i se’n vaja a fer la mà.
I així, va passar que en un moment, només s’arribà a sentir la veu d’eixes poques entitats, convocant a manifestar-se, ara si: tots a una veu, acudiren a exigir la dimissió del tal Mazón (Malson, deien alguns). Senzillament: unes poques entitats honestes i reconegudes com a tals pel gran públic del veïnat valencià van rodar la clau per eixir al carrer en un bot i fora mesura; mainstream!, com diuen alguns ara...
El ridícul l’han fet els del tal Mazón que, acostumats a traure al carrer el bestiari que tenen preparat per alarmar la població recurrentment, han hagut de comprovar la cara de fàstic i indiferència de dotzenes de milers de valencians de València ciutat, mirant-los als ulls mentre els sentien de nou la vella cançó -i fatigosa- de ...y la manifestación de ayer ha sido orquestada por las entidades catalanistas, uuh!, uuuh!, bla, bla... I és que eixe butoni ja fa més fàstic que por a la població en general. Seran borinots...!
La manifestació del dia 9, entre les més grans de la història valenciana, ha estat una mostra genuïna de mobilització popular semiespontània, catalitzada només per la convocatòria modesta de quatre senzills referents d’honestedat públicament reconeguda. Ha estat una mobilització popular ‘de manual’. Als que vam viure aquella revolució cultural del 68, ens ha fet reconciliar-nos un poc amb aquell món que crèiem dinamitat.
Sols el poble salva el poble. La desgràcia col·lectiva és allò que fa emergir ràpidament les evidències front els marros del sistema, la solidaritat front a l’incentivat egoisme de cada dia, la reacció immediata contra la barra impúdica del governant, l’alçament popular front a l’arbitrarietat manifesta i la irresponsabilitat criminal del dirigent.
Aquella tarda del dissabte dia 9 va ploure al cap i casal una aigua tan clara que va netejar el cor de moltíssima gent de València del fang que l’embrutava.
La liquidació dels butonis que gasta la dreta nacionalista espanyola per confundir la mirada de la gent amb la metralla de la por sobtada va resolent-se a bon pas; però ja va sent l’hora d’enfrontar radicalment eixes martingales. L’any passat a Elx recollint el premi que em va concedir l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, vaig fer alguna reflexió en aquest sentit: Estimats, cal que parlem de nou clar: la gent d’ ‘a peu’ i més encara els polítics que estimen la terra.
Podem no estar d’acord amb algunes idees o en algunes estratègies. Però no podem col·laborar en la demonització de paraules i de conceptes...
Tornem a parlar de Països Catalans! Deixem parlar de Països Catalans!
Tornem a dir a sovint que la nostra llengua és el català! ...
No fem cara d’espant quan algú parle d’independentisme, encara que no ho siguem d’independentistes. Perquè els independentistes són fills de la terra, que estimen la terra. No són dimonis. En tot cas, són àngels.
Diem País Valencià cada dia i a cada ocasió.
Plantem cara al buling que estan fent contra la terra, contra la llengua...
És clar que aquests butonis estan fabricats i esgrimits per eixa dreta nacionalista espanyolera, però no hi ha dubte que cobren versemblança i una certa credibilitat per culpa del silenci, les evasives i el molt escàs pronunciament de l’esquerra i de col.lectius valencianistes i, fins i tot, catalanistes. No hi ha que amagar-se de res d’això. Al contrari: ací a València ha de defensar-se activament tot això; i s’ha de fer per iniciativa pròpia; no a soles -que també- contestant les temoraes de la dreta; i s’ha de desactivar eixa qualitat de ‘matèria dubtosa’ que venim cedint a la unitat i la dimensió completa de la nostra valencianitat. D’una vegada per totes, ens hem d’acostumar a posar damunt la taula, explicar i fer pedagogia d’aquests tabús molt més a sovint; perquè mostrar incertesa respecte a la dimensió sencera de la llengua i la cultura, consolida la desconfiança en la nostra fortalesa i obre un clavill que va legitimant la colonització i va disculpant la psicopatia dependentista que tant ens pertorben com a societat.
Potser vosté, lector, estima que estic anant-me’n massa fora de test, però jo entenc amb claredat suficient que la utilització contundent de la llengua i la lluita pels nostres drets col·lectius formen part del mateix paquet que el finançament (la clau de la caixa) i aquestes dues van lligades de la mateixa manera a la capacitat de reacció, mobilització i contestació popular contra un president de la Generalitat que, en paraules de Joan Baldoví: ... se n’ha d’anar ja; no pot ser tindre al càrrec de la Generalitat un mentirós, un inútil, un inoperant, una persona que no ha estat al costat dels valencians i que no ha estat a l’altura de les circumstàncies...
El passat 15 d’abril aquest mateix diari em va publicar un article que duia el subtítol de Carta oberta a Carlos Mazón, comentant la seua frivolitat congènita: Vosté, xarrant, xarrant i xarrant prepara la mort del valencià des de distintes estratègies ... Diu: “hay que descatalanizar el valenciano... el valenciano que se ha de utilizar es el de la calle”... Vosté és un triler, veritablement ... Un enorme sector de població té la sensació i, cada cop més, l’evidència que vosté està servint una maniobra fraudulenta ... Va vosté contra corrent, senyor president.
Ara està ben confirmat. Mentre rius i barrancs venien cap avall, ell anava en una altra direcció: tenia feina! No sé què feia més fredat: la pifiada criminal de no haver avisat a temps o la desgana que mostrava després en les primeres compareixences en els mitjans. La impressió que deixava és com que allò no anava amb ell; com si diguera: No, si és que yo no soy de aquí...
Més de 200 morts no explicables i una certa part evitable dels immensos danys -tot produit des de la seua responsabilitat- imposen que l’autoritat a qui tocava respondre, desaparega immediatament del panorama. Ja ha demostrat prou la seua insolvència. No cal que responga ni tan sols aquell requeriment que li cantaven en la manifestació: A les 6 on estaves?, on estaves a les 6?. Que se’n vaja ja. Sobren totes les explicacions. No és admissible ni decent tolerar cap explicació: ni en els mitjans ni en les Corts. I menys encara la impudícia d’eixa rabosa amb ulls de serp, el tal Feijooooo, a qui la població valenciana hauria de declarar alimanya non grata.
Eixe individu -el president Malson- no sap on viu. No coneix esta terra. Ni l’importa. Ell ha pillat catxo en les darreres eleccions i ha passat de controlar una dipu a controlar una comunidà autónoma. No aquesta; una!. És com que l’han enviat d’un lloc que es diu Espanya a treballar-se una província, o una colònia interior, parlant amb més propietat. Ara a la segona dana, si que està atent. Ja vol saber de què va açò. Si us plau, emporteu-se’l a fer pràctiques al sud: al Sahara!
I mentre dic adéu a aquest Malson, a qui espere, de veritat, perdre de vista ja i per sempre més, tanque els ulls i em trobe de nou dins aquella fascinant manifestació semiespontània convocada per entitats catalanistes i sobiranistes algunes d’elles. Una convocatòria que el poble valencià va aprofitar sense el més mínim dubte, tot responent a un clamor de la terra què es va materialitzar des de la crida d’una València dimensionada en el seu just eixample: el vell Casal i l’antiga llengua de Jaume I.
Benvinguda la pluja d’aigua clara en aquella tarda del 9 de novembre que va netejar el cor de tantíssima gent de València del tarquim que l’embrutava. I també d’Alacant i d’Elx i d’altres poblacions del País.
Ah! I de catalans han vingut un fum a fer de voluntaris, amb mitjans, i molt eficients. Gràcies a tots. Als espanyols, també!