És un recurs freqüent en tota mena de comentaris d’urgència, davant les inflexions perceptibles o sorolloses en els diversos camps de l’activitat humana. Qualsevol canvi sobtat i notori fa evocar el “final d’una època”. Però sovint s’exagera amb la retòrica. Més enllà de la suspicàcia sistemàtica, convé malfiar-se de la retòrica ampul·losa. Cal anar a pams... És raonable, això de sospesar les coses, i més s’ajusta a una tradició nostrada més aviat escèptica, procliu al realisme i a la cosa concreta, arran de terra. En aquestes condicions, i pel que fa a inflexions històriques de gran abast i d’aquelles que poden rememorar generacions encara vivents -història contemporània, per tant-, només n’assenyalaria un parell que, em sembla, mereixen amb una certa justificació l’apel·latiu de “final d’època”.
Una d’aquestes grans inflexions fou sens dubte el desenllaç de la Segona Guerra Mundial el 1945, amb la derrota inapel·lable del nazi-feixisme, que anunicava la promesa d’un nou temps de reparació, reconstrucció, llibertat i democràcia. L’altra, la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la dissolució de l’URSS el 1991, que clausurava el cicle històric que s’havia obert el 1917 amb la revolució russa i que simbolitzava la fi del comunisme com a hipòtesi seductora per a importants sectors socials -incloent els intel·lectuals- arreu del món. El comunisme fou moltes coses, però en primer terme una dictadura de partit que es recolzava en la policia política, la censura i l’anul·lació de les llibertats... Però més enllà de tot això, el comunisme com a experiència històrica encara s’ha de reconsiderar. En un sentit molt específic: s’ha d’historitzar. És a dir, posar en perspectiva històrica sòbria, distanciada, analítica, per a mesurar la complexitat real que incorporava.
¿Ens trobem a hores d’ara davant un canvi d’època? Tot fa pensar que sí, que el segon mandat de Donald Trump als Estats Units, que s’iniciarà el gener del 2025, anuncia i simbolitza un final d’època. Trump va guanyar amb contundència, en vot popular i a la majoria d’estats de la Unió. Tindrà ara més poder encara. I no amaga la voluntat de destruir, desfer i imposar un nou relat de poder dels EUA sense consideració dels riscos ni del potencial desestabilitzador que pot comportar. La inspiració imperativa és l’interès nacional -redefinit per ell- per damunt de tot, la relativització del concepte d’humanitas, l’atac als immigrants (amenaçats d’expulsió) i el proteccionisme econòmic, a més d’una política exterior agressiva que no presagia res de bo. Els missatges col·laterals, com ara la inclusió de Musk al seu equip, la connexió amb Milei, la bona relació amb Putin, l’entesa amb Netanyahu o el menyspreu envers la Unió Europea (i l’OTAN), no poden ser més inquietants.
El populisme anti-elitista és demagògia destil·lada i aboca sempre a un recanvi o substitució d’elits. En aquest cas es pot sospitar una intervenció directa en el govern de representants dels grans interessos econòmics -el govern de les corporacions- i una reducció de l’espai de la política deliberativa, l’activació del nacionalisme econòmic i l’erosió del precari estat del benestar que hi ha als Estats Units. Una política de darwinisme social que durà a més marginació, pobresa i desemparament. La gran deportació prevista -si a la fi es du a terme- pot ser horrorosa. Ultraliberalisme de la mà de Musk i companyia i dels falcons que ja sonen com a nous responsables polítics, al voltant d’una figura pretesament carismàtica de maneres autoritàries i peremptòries que demana sobretot fidelitat a la seua persona, sota la divisa tan evocadora que diu: “Jo soc el poble i el poble soc jo”. (Una màxima, per cert, que despersonalitzada i traduïda a un altre escenari em recorda aquella afirmació de la presidenta madrilenya Díaz Ayuso: “Madrid es España y España es Madrid”, perquè té un regust semàntic molt semblant).
Un canvi d’època? Sí, perquè tot això significa arxivar les cauteles derivades de les lliçons apreses dels anys 20/30 del segle XX -amb un cost humà altíssim-, de la derrota del feixisme, i de la contenció o la coexistència de la Guerra Freda, en raó de l’amenaça d’un holocaust nuclear mutu assegurat. Trump -si no l’aturen els “controls i contrapesos” de la tradició constitucional nord-americana- pot dur el món a una època de foscor, per acció pròpia i també dels seus imitadors i admiradors, en general d’extrema dreta. S’apaguen les Llums, es nega el canvi climàtic, es posen en qüestió els avenços de civilització (drets, tolerància, cohesió social, integració de la diversitat) que s’havien aconseguit amb penes i treballs.
Podríem assistir a un procés accelerat de des-civilització. Avui es parla amb molta lleugeresa d’una possible “tercera guerra mundial” o de l’ús d’armes nuclears si un estat es veu en perill de perdre una guerra, o es produeix un malentès o un accident imprevisible. En un altre nivell, les receptes proteccionistes i ultraliberals obliden les lliçons de la gran crisi del capitalisme als anys 30 del segle XX (el crack del 1929 i la gran depressió subsegüent), que obriren pas a les polítiques keynesianes i a un capitalisme sota control. Ara el capital, especialment el financer dominant, s’ha alliberat de traves i fa i desfà al món, fins que una crisi galopant farà escruixir-ne els fonaments i ho llançarà tot per l’aire. Té mans lliures, doncs, sense cap model alternatiu que l’incitaria a reformar-se. Més encara, el capitalisme regna omnipotent també a Rússia i la Xina, bé que amb els correctius del dirigisme estatal autoritari o totalitari. Coses que no havia previst la teoria... Un final d’època, doncs.
Que comportarà mutacions substancials, també en el terreny de les idees. Els canvis d’època propicien l’obsolescència de problemàtiques i de plantejaments teòrics. S’acaba la globalització democratitzadora, ja molt erosionada perquè a dins hi havia un gruix important de “perdedors de la globalització” i a fora havien sorgit adversaris polítics i competidors econòmics poderosos que no conreaven precisament les llibertats i la democràcia. Al contrari, règims autoritaris i de vegades totalitaris proliferen arreu del món i ara aquesta temptació -a la qual dona ales justament el capitalisme desfermat i descontrolat- corca també els fonaments dels baluards -o almenys dels referents- principals de la democràcia al llarg del segle XX i les primeres dècades del XXI.