Estaven acostumats a dictar sentència des dels seus despatxos a la Gran Via, a decidir lleis, reglaments i concessions administratives a colp de titular, a fer-nos creure les idees que ens injectaven per via editorial. Podien encimbellar o arruïnar carreres polítiques i construir el relat definitiu sobre la transició, el tractat de Maastricht o la situació a Veneçuela. Seu va ser durant molts anys el monopoli de l’opinió pública progressista. Tenien en nòmina columnistes de tot pelatge, reputats intel·lectuals de l’oficialisme i dissidents oficials de la intel·lectualitat, d’esquerra i de dreta, tots units en la defensa d’un llegat generacional. Van creure que el seu poder seria etern… però es va trencar.
Van sorgir nous mitjans que van competir pel futbol i pel BOE, corporacions empresarials afavorides per vassalls que es van rebel·lar contra el seu destí i van preferir pagar els delmes a un altre senyor; una nova fornada de presentadors, tertulians i polemistes, d’esquerra i de dreta, va saber connectar amb l’audiència, que volia menys rotllos i més canya; nous diaris digitals s’atrevien a fer periodisme, a pesar de tot. I les xarxes, aqueix magma incontrolable en què els senyors del règim es trobaven perduts i vulnerables, a mercé de mocosos a qui no podien comprar amb diners ni callar amb querelles.
Els senyors del règim van creure que encara podien escriure la història quan Pedro va recórrer a ells. Era dèbil, els tenia por i necessitava el seu suport. Va ser fàcil convéncer-lo perquè abandonara la via portuguesa i menyspreara la valenciana. Li van fixar unes línies roges que no podria creuar i uns socis taronja amb qui no podria trencar. Si seguia el pla previst per a assaltar la Moncloa, ells el cobririen amb tota l’artilleria mediàtica. La seua potència de foc els va servir per a guanyar un comité federal del PSOE i quatre enquestes de Metroscopia… però no la investidura.
El guió estava escrit. Els votants progressistes reconeixerien en Pedro el gran home d’estat, l’únic que havia intentat un pacte transversal i moderat, sense frontismes ni extremismes, i culparien Pablo pel seu egoisme, per la seua arrogància, per la calç viva, per voler controlar el CNI, trencar la unitat d’Espanya i condemnar-nos a viure com en Cubaçuela. Si no accedia a donar suport a la investidura de Pedro en les condicions imposades, Pablo seria penalitzat en unes noves eleccions, en què la participació baixaria perquè la gent estava cansada de votar i volia que els polítics es posaren d’una vegada d’acord –que per això cobren– i bon vent i barca nova. En el pitjor dels casos per als senyors de règim, tota l’aigua tornaria al caixer amb un pacte de les dretes, la nova i l’anyenca, que no fan gens bonic, però mantenen la casa en ordre.
Però la gent s’havia fartat de pensar al dictat. La majoria volia una cosa tan simple com un govern de canvi que posara fi al malson de retallades i corrupció. No era una qüestió de Pedro o Pablo, sinó de simple i plana democràcia. Necessitaven saber què faria cada un d’ells amb el seu vot. Pedro va parlar molt del que havia passat setmanes arrere, però no va donar cap garantia sobre l’endemà. Pablo va saber rectificar, sumar i plantejar alternatives realistes de futur, amb la mà estirada per a un acord progressista.
El 26 de juny de 2016 la gent va votar massivament, es van trencar tots els pronòstics i els senyors del règim van saber que el seu pla amb Pedro havia fracassat. Ja només els quedava la basa de la Gran Coalició, però tampoc va funcionar. Les bases socialistes es van rebel·lar i van imposar el suport a un govern d’esquerres. La por, al capdavall, havia canviat de bàndol.