Estem en un moment complicat, d’alguna manera a mitjan termini entre el procés iniciat el 15 de maig del 2011, principi del trontollament del règim que va substituir la dictadura franquista però que reté molts dels seus components i el naixement d’un nou ordre social. Un període de transició política travessat per l’emergència social, l’atur, els desnonaments i l’aparició de noves formes de pobresa, encara inconclús i ple d’incerteses el resultat del qual es debat dia a dia en els nostres carrers i institucions.
Durant la primera fase d’aquest període, els moviments socials, en íntim contacte amb el poble i els sectors més desafavorits apuntaven als causants de la crisi, els bancs, els poders financers, els fons buitre, els polítics corruptes i les retallades neoliberals. Tot alliberant les víctimes dels sentiments de culpa i fracàs. La societat civil valenciana també va veure’s revitalitzada amb el triomf de les víctimes de l’accident del Metro de València, la tasca incansable d’Escola Valenciana o l’aparició del dret a decidir explicant les conseqüències de l’infrafinançament.
La davallada de l’activisme del 15-M va donar pas a canvis en les dinàmiques i els mapes polítics de l’estat com l’emergència de noves forces polítiques i el sobiranisme català. En el cas del País Valencià amb l’aparició de Podem, l’enfortiment de Compromís o l’aparició de candidatures d’unitat popular en moltes de les nostres ciutats va significar la pèrdua per al PP del govern de la Generalitat i molts dels nostres municipis a favor de les anomenades forces del canvi.
Amb aquest rerefons d’inestabilitat electoral i d’emergència social l’aparició del feixisme el 9 d’octubre 2017 no va ser un fenomen nou, sinó el desemmascarament d’una realitat encoberta en un context favorable. El recent míting de Vox en Vistalegre mostra un salt qualitatiu del feixisme. Alguns dels elements que han permès aquest salt són l’absència dels moviments socials i la pèrdua de contacte amb el poble i la seua realitat en el pas de la fase movimentista a la fase institucional. El missatge que Vox i el feixisme vol donar als més necessitats no apunta a les causes de la crisi i l’emergència social --com feia el 15-M i Stop Desnonaments-- sinó a altres víctimes del mateix sistema. Culpant els immigrants no enceten únicament una guerra contra la diversitat, la multiculturalitat, i la tolerància, sinó en molts casos una guerra entre els pobres. Els pobres locals lluitant contra els immigrants per les beques de menjador, les ajudes dels serveis socials i en definitiva la supervivència. Culpant el feminisme donen un nou sentit a hòmens sense treball i poder que fa molt que han perdut el seu estatus. Culpant els catalanistes, bascos, valencianistes, galleguistes, homosexuals, etc, i tots els que som diferents reediten la idea de la conspiració universal contra Espanya que tant utilitzava Franco. Una estratègia funcional al sistema neoliberal que polititza les víctimes de la crisi en termes xenòfobs, espanyolistes i masclistes tot cohesionant-los al voltant de tòtems com la bandera, l’himne, etc... o imaginaris futurs (make Spain great again) proveint de sentit i identitat a una població desorientada i amb por a les incerteses del futur.
És precisament aquesta combinació actual de pèrdua de poder i de projecte de la dreta tradicional, d’amples sectors abandonats pel sistema, d’absència de moviments socials i de partits institucionalitzats vivint en xalets de luxe sense contacte real amb la gent la que pot permetre l’expansió del feixisme. Ciutadans i PP, també porten temps utilitzant un argumentari cada volta més d’extrema dreta que legitima la seua aparició sense complexos.
La resposta democràtica que tot un seguit d’organitzacions democràtiques, antifeixistes, valencianistes, polítiques i culturals han volgut donar aquest 9 d’octubre, un any després, ha estat valenta i decidida. Però per a protegir-nos contra el feixisme hem de tornar a retrobar-nos amb la gent que el sistema abandona. Escoltar, assessorar, acompanyar de manera organitzada com fèiem en aquells anys de manera entusiasta i solidària pensant que estàvem vacunant la societat contra el feixisme. Hem entrat en les institucions però hem perdut el contacte amb la gent i hem desaparegut de la seua vida quotidiana. La cooptació pel govern de part de la societat civil valenciana consolida el procés d’institucionalització.
No és suficient amb defendre l’ús públic del carrer i la lliure expressió, també és necessari establir llocs de solidaritat, encontre i ajuda multicultural i mútua que servisquen per explicar que els altres pobres no són responsables de la nostra pobresa sinó víctimes del mateix botxí. Gabinets solidaris d’assessorament populars i acompanyament, en seus de partits, sindicats, associacions de tot tipus, fins i tot una persona sola en una plaça, sense por a convertir-nos en pilars dels nostres barris, pobles i comarques des de l’autoorganització popular. Retrobar-nos amb la gent, construir junts i juntes. No basta amb expandir una cultura de la tolerància amb la diversitat. No basta amb guanyar les eleccions, hem de rescatar la gent.
La societat valenciana, enmig de la crisi del règim del 78 encara irresolta, està en clar procés de canvi. Aquest canvi podrà ser una recomposició del règim o un moment constitutiu que establirà una nova composició política, legal i cultural. De nosaltres depèn si volem construir un País Valencià social i multicultural o una societat on impere l’odi a la diversitat i la dona i la submissió als grans poders econòmics.
*José M. Copete, membre de Podem i de la Plataforma pel dret a decidir del País Valencià @Podem_ @DaDPV