Com a enginyera agrònoma de l’Estat, Elena Cebrián ha adquirit experiència al llarg de dues dècades en la gestió de l’aigua, els parcs naturals i la política agrària, tot això en relació amb la Unió Europea. Nascuda a València el 1970, va ser la sorpresa més gran del nou govern constituït arran del canvi polític en les eleccions autonòmiques. En la seua condició d’independent, es va fer càrrec d’una de les carteres adscrites a Compromís en el Consell de coalició amb els socialistes, la d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. De cultura familiar vinculada a l’excursionisme, aborda l’entrevista en el seu despatx, després de participar a la muntanya en un acte de plantació d’arbres amb escolars, del qual torna encantada.
El seu departament és el dels verds, concretament de Verds-Equo, en el govern autonòmic. Una novetat en la política valenciana…
I en l’espanyola també.
En efecte. És una experiència nova, però no està generant massa polèmica. Com s’explica?
Hi ha hagut un cert prejudici que un partit verd havia d’estar en posicions radicals. No res més lluny de la realitat. Si alguna cosa ha aportat el moviment ecologista, el moviment verd, és la capacitat de conscienciació i l’exigència de participació en els processos de decisió. I això concorda molt amb l’essència d’aquest govern i amb allò que hem de posar en marxa. El moviment ecologista ja té molts anys i va veient-se que plantejava qüestions molt raonables que hui ningú qüestiona, com el canvi climàtic, la necessitat de preservar espais naturals… Fins i tot on hi ha hagut enfrontaments, com en la relació amb l’agricultura, ara tenim una oportunitat en el fet que ambdós àmbits estiguen en la mateixa conselleria. El sector agrari i el sector pesquer són els primers que necessiten un medi ambient sa i uns recursos naturals disponibles. Aqueix enteniment mutu cal posar-lo en valor.
Però els propòsits han de transformar-se en gestió. I el seu departament té una sèrie de problemes per a aconseguir-ho, entre els quals destaquen aqueixa conselleria paral·lela en què s’havia convertit l’empresa pública Vaersa…
És un problema que sobrepassa la política agrària o de medi ambient. Es tracta d’un tipus de gestió l’origen de la qual té la seua raó de ser. En totes les comunitats autònomes hi ha empreses públiques enteses com un instrument que ha d’ajudar a l’acció de govern. Però el problema és que l’abús i la mala utilització han arribat a situacions com la de Vaersa, una empresa instrumental sobredimensionada, molt difícil de gestionar, que no ha cuidat les seues relacions laborals…
I que, segons diverses sentències, ha fet executar als seus treballadors tasques exclusives de funcionaris públics.
Aqueixa és l’altra part. L’abús ha portat, i d’una manera buscada, no innocent, a la descapitalització dels serveis públics d’aquesta Conselleria i de moltes altres, encara que en aquesta s’ha notat molt. Es feia creure a l’opinió pública que s’estalviava reduint l’Administració i el nombre de funcionaris. I ara ho estem patint. Ens hem quedat sense múscul per a dur endavant funcions bàsiques. Al mateix temps es produïa un engrossiment d’aqueixes empreses públiques. Hem arribat a la situació totalment paradoxal, contradictòria i perversa que aqueixos instruments acaben fent funcions que només poden fer funcionaris. Revertir-ho és molt complicat.
Podem dir que el repte més important és resoldre el problema dels residus?
Sí, és un gran repte racionalitzar la política de residus, fer que funcionen els consorcis, salvar-ho dels vicis polítics i la judicialització en què ha caigut, sobretot al sud d’Alacant…
Bé, directament, els residus han estat en el centre de casos de corrupció.
Efectivament, com deia el nostre secretari autonòmic, Julià Àlvaro, hem trobat coses que fan molta més pudor que el mateix fem. Cal fer front a un problema consubstancial al nostre estil de vida. Cada dia generem residus. I per a gestionar-los tenen un paper fonamental els ajuntaments. La Generalitat ha d’estar ací vetlant perquè els consorcis funcionen, que es produïsca una gestió adequada, que es complisca la directiva marc de residus… Volem revisar al seu moment el pla integral de residus, però en paral·lel volem llançar projectes pilot que avancen en aspectes com el reciclatge o la separació en origen per a arribar als models que es proposen des de la Unió Europea d’economia circular. Tot això emmarcat en més conscienciació. Un estudi del CIS reflecteix que la gent no sap què passa amb el fem una vegada el deposita en els contenidors.
El que vosté diu obligaria a fer transparent el que sempre ha estat fosc. És possible?
Crec que sí. És molt interessant veure el funcionament de les instal·lacions de gestió de residus.
De tota manera, els llums rojos estan encesos al Baix Segura…
I en alguns altres punts.
No hi ha abocadors, ni plantes…
La dels consorcis de gestió de residus és una qüestió de governança, però només pot funcionar si hi ha una bona infraestructura de gestió de residus. Ens hem trobat un dèficit en unes zones i instal·lacions obsoletes o que quasi han arribat al límit. I això exigeix inversions. Atesa la situació, ens veiem amb les mans lligades. I no són tants diners, si repassem les coses que han passat.
Tradicionalment hi ha hagut conflictes perquè l’Administració ha posat els abocadors en els municipis governats per polítics menys afins. És possible superar aqueixa pràctica?
Crec que sí. Ha de superar-se mitjançant el diàleg, la bona governança, l’explicació de les coses i compartint el que és un problema social que ha de resoldre’s entre tots. En ciències ambientals es coneix com a ‘síndrome del pati de darrere’ el rebuig de tenir aqueixa mena d’instal·lacions prop. Per això estem treballant molt sobre el terreny. Sóc optimista perquè crec que cal ser-ho per a lluitar per resoldre problemes com el de la planta de Crevillent, que s’ha tancat per sentència i que s’ha resolt gràcies a la col·laboració, en particular, de l’Ajuntament de Villena, que va posar a disposició de la societat valenciana la seua planta.
Deu ser perquè allà hi ha un alcalde dels Verds…
No ha estat fàcil per a ell. També l’Ajuntament de Xixona i la seua alcaldessa hi han col·laborat.
És una solució incinerar els residus?
Ens hem vist protegits per unes quantes sentències en aqueixa matèria. On no quede més remei, potser s’haurà de recórrer a alguna incineració, però no pot ser una solució generalitzada. I absolutament no a les grans incineradores. Els mateixos jutges assenyalen que els impactes i les conseqüències ambientals de la incineració són gravíssims. Cal anar al principi, a la reducció i la separació. La idea que el que es crema ja no existeix és errònia. Produeix emissions.
Un altre gran problema és el de l’aigua, però sembla que ha entrat en una altra fase. Què hi ha canviat?
Ho encerta del tot, estem en una fase diferent. M’agradaria creure que ha estat gràcies a nosaltres també. Cal plantejar la cosa seriosament, tornar a un debat tècnic i consensuat, deixar d’utilitzar l’aigua com a arma llancívola… És massa seriós el problema. Cal deixar de manipular l’opinió pública i buscar consensos. El plantejament òptim és aconseguir una visió integradora del recurs i de futur. Això suposa parlar de canvi climàtic, que apunta a canvis en els patrons geogràfics de les pluges, amb pluges més intenses en el litoral valencià, per exemple, i reducció de precipitacions en l’interior, mentre els grans pantans estan en l’interior. La polèmica de transvasament sí o transvasament no, o l’aigua per a tothom, s’ha acabat. Cal deixar de pensar en el fet de com aconseguir més aigua i pensar com racionalitzar la demanda.
Tenim realment consciència del que costa l’aigua?
És un món molt complicat.
Però en el fons la guerra de l’aigua no consisteix a obtenir-ne de més barata, al marge dels costos de les infraestructures públiques que això implique?
Una premissa de la directiva marc és que s’han d’internitzar tots els costos en el preu de l’aigua. Però cal diferenciar els usuaris. És possible que calga un pagament de l’aigua de beure just i potser més elevat. Un altre debat és el de l’ús de l’aigua per a l’agricultura, en què suposa un dels costos més elevats. Caldria incentivar el model d’agricultura de futur i de sector agroalimentari que volem per al futur.
La seua Conselleria porta el canvi climàtic en el nom. Com ho abordaran i a partir de quines dades?
Hi ha prou dades, però no estem només en la part de mitigació sinó també en la d’adaptació al canvi climàtic. I això implica una política transversal a tot el Consell, que en cada línia d’acció es preveja la lluita contra el canvi climàtic. Infraestructures, habitatge i territori tenen molt a veure. L’exemple és el pla de protecció contra inundacions (Patricova). On més estem incidint amb la Conselleria d’Economia és pel que fa a l’energia. Sí o sí, la de canvi climàtic i energia ha de ser una estratègia prioritària, perquè es tracta del primer generador de gasos d’efecte d’hivernacle i el primer sector que ha d’experimentar una transformació de fons. És imprescindible una “transició energètica”. Em referisc a eficiència energètica, energies renovables… El canvi climàtic també afecta la salut, ho hem vist amb l’arribada del mosquit tigre i altres espècies invasores.
Quina utilitat tenen i per què no hi ha cap reserva de la biosfera en territori valencià quan sí que n’hi ha pràcticament en totes les comunitats autònomes?
En una altra època professional vaig treballar precisament en això. És una figura de la Unesco amb un component fonamental de protecció i valoració de la presència de l’home i la seua convivència amb la biosfera. A Espanya n’hi ha al voltant de 40, moltes de les quals coincidents amb espais naturals o parcs nacionals. Sorprenentment, la Comunitat Valenciana no en tenia cap. Les raons? És l’evidència d’un desinterés i un desconeixement dels corrents internacionals de protecció del patrimoni natural. Quan vam arribar, ens vam trobar amb un projecte molt interessant, molt modest, però en el que han invertit molt d’esforç i perseverança en l’Alt Túria. Ho han fet sense suport pràcticament de la Generalitat. La primera cosa que vam fer és ajudar-los a adequar la catalogació i els plans de gestió dels espais locals protegits que ja hi havia. Només amb aqueix suport institucional, la candidatura ja va entrar en la llista de reserves. La reserva, en realitat, no afig protecció a l’espai natural, però sí un segell de qualitat en la convivència de l’home amb la biosfera.
Parlant de protecció d’espais, la seua política de professionalitzar els directors de parcs naturals ha causat una certa polèmica. Per què?
Sí, a vegades ocorre…
Es tracta d’apartar els polítics de la direcció dels parcs?
Això és. Així de clar. Ja ho hem fet. El 2010, el PP va canviar un article de la llei d’espais naturals del 1994 per inventar-se la figura del dinamitzador de parcs naturals davant de la de director conservador, que és una figura fonamental en la gestió de qualsevol espai protegit. El pitjor va ser que van utilitzar aqueixa figura per a polititzar, apadrinar amics o col·locar regidors del partit. El que hem fet és revertir aqueixa modificació i restaurar la figura del director conservador. Ara treballem amb Funció Pública, i ja se sap que això va a poc a poc, a adscriure mitjançant comissions de servei funcionaris amb titulacions adequades. Va suscitar polèmica, perquè es va interpretar malament, que en aqueixa comissió de serveis es llevara la restricció als funcionaris d’Educació perquè pogueren entrar també sempre que tingueren el currículum i la formació que s’hi necessita. Per què restringir-ho a cossos de l’Administració especial? Es va entendre malament, però el principal és tornar a professionalitzar la direcció dels parcs, que es faça per procediment obert de concurrència. De moment, es cobriran els llocs per comissió de servei. A llarg termini, l’ideal seria obrir-ho a oposicions.
Parlem d’agricultura. D’alguna manera, podem dir que el medi ambient no pot sobreviure sense protecció i l’agricultura valenciana tampoc?
Exacte.
Quina orientació ha de tenir aqueixa protecció?
El primer de tot és comptar amb el sector. Hem organitzat una mesa de treball per tractar aqueix model de sector agroalimentari valencià que es necessita. Parle de sector agroalimentari perquè hi incloc la transformació i la comercialització. El nostre equip és temporal, però cal establir amb el sector un model. Lamentablement, el diagnòstic s’assembla molt al que ens ensenyaven quan jo estudiava, fa 20 anys: dimensions reduïdes de les explotacions, minifundisme, envelliment de la població activa agrària, abandó, desequilibris territorials, falta de rendibilitat…. Tots estem d’acord en el diagnòstic. Però cal acordar mesures. La primera serà plantejar una llei d’ordenació i modernització de les estructures de producció i comercialització. El segon aspecte és un pla de sanitat agrària i ramadera. Un altre punt de treball és la producció ecològica, en què hi ha molt de recorregut, perquè estem molt a la cua i hi ha una gran demanda en mercats de destinació d’Europa d’alt poder adquisitiu i d’altres llocs. Per descomptat, cal posar en marxa el pla de desenvolupament rural i el programa operatiu de la pesca, així com també el reforç del sistema d’innovació agroalimentari valencià, fonamentalment a través de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), per a tornar-lo a situar com el gran referent que era. També cal fer una segona tornada al cooperativisme, potenciant la participació dels socis i la col·laboració entre cooperatives. En definitiva, cal preparar-se per a la nova política agrària comunitària (PAC), per a un món cada vegada més global, per als reptes del canvi climàtic, etc.
Fa la sensació que la lluita entre els agricultors i les grans cadenes de distribució no fa més que aguditzar-se… I que els productors perden aqueixa batalla cada dia una mica més.
Hi ha un gran desequilibri entre l’estructura de producció primària i la de comercialització. Els grans operadors al final en són quatre o cinc. El poder de negociació està molt desequilibrat. Es juga amb uns marges tan reduïts que la baula més dèbil acaba no tenint marge. És important reduir ineficiències en la producció i guanyar un marge més folgat per a l’agricultor, però no es poden permetre pràctiques comercials molt negatives, ja no sols la venda a pèrdues, sinó també pràctiques de venda a resultes, és a dir, condicionades segons vaja el mercat. Tenir poder de mercat no és il·legal, però sí l’abús. Són temes molt delicats. Però he de dir que ens hem reunit amb ells i estan disposats a parlar del tema. Saben que el producte de la Comunitat Valenciana és molt bo i que no poden estirar tant la corda que al final es trenque. D’altra banda, amb la Conselleria d’Economia estem treballant a regular el comerç de proximitat, el comerç de temporada, per a compensar. Tot ha de conviure.
La política agrària europea té fama de no saber molt bé com és realment l’agricultura d’ací.
El seu origen està més vinculat a grans produccions de vaquí i lacti que als productes mediterranis. La PAC és molt complexa i presenta encara certes rigideses. S’ha anat equilibrant amb el puntal del desenvolupament rural enfront del sistema intervencionista de subvencions directes. Al voltant del 30% de la renda agrària espanyola procedeix d’ajudes de la Unió Europea, però a la Comunitat Valenciana aqueix percentatge està en el 7% o el 8%. Ara, això és un avantatge. La política de la PAC s’encamina cada vegada més al suport al desenvolupament rural i menys a les ajudes directes.
La gestió de les ajudes europees suposa un problema per a la Generalitat, segons les multes que ha imposat Brussel·les per defectes de control. Què estan fent per a evitar això?
Ens hem trobat amb un problema molt greu. Els serveis que han de gestionar les ajudes estan descapitalitzats, no sols en la Conselleria, sinó en les delegacions territorials, que han de demanar als agricultors un muntó de papers, perquè les ajudes de la PAC són d’allò més confuses. Són molts diners que cal repartir fins als últims confins de la Unió Europea, i això exigeix controls. Però l’estructura de funcionaris està en mínims, amb una pressió tremenda.
Vol dir que li falta gent.
Em falta molta gent. El 90% de la multa de sis milions que ens van notificar al juliol passat es basava en deficiències de controls. Cal reforçar l’estructura administrativa i de mitjans. Cal tenir un servei públic ben dotat.
La culpa és de les retallades?
Ha estat una retallada molt mal entesa. Retallar en funcionaris ens ha costat aqueixos sis milions i els que puguen caure. Carregar-se l’Administració pública està costant diners.