El Chinatown de Pelai, la nova identitat d’un dels barris més vius de València

Què fa a una ciutat ser-ho? Es troba l’ànima d’aquesta ciutat en una localització concreta? Pot ser en els seus edificis més emblemàtics, les seues festes patronals o, potser, en el caràcter de la seua gent. Pot València, o un dels seus barris, deixar de ser valenciana?

El cèntric barri de la Roqueta afona profundament les seues arrels en la història de la ciutat. Emmarcat entre l’actual Estació del Nord i l’església de Sant Vicent, rep el nom per les característiques topogràfiques del lloc en què, en època de la València romana, va ser abandonat el cadàver del sant, després d’haver sigut crucificat, escorxat i passat per la graella. En aquells dies el lloc era un abocador als afores de la ciutat i s’hi va erigir l’actual parròquia.

De tornada a l’actualitat, la realitat del barri va lligada a la concentració durant els últims anys d’un gran nombre de ciutadans d’origen xinés nouvinguts a la ciutat, cosa que ha fet guanyar al barri el sobrenom del “Chinatown” de València. A la decoració pròpia de l’Any Nou Xinés, els rètols dels negocis en mandarí i els nombrosos restaurants i supermercats de menjar asiàtic, s’uniran dos arcs, dissenyats, això sí, per artistes fallers, que faran de fermall al barri i que han fet saltar la polèmica.

I és que als seus carrers estan també alguns dels comerços més emblemàtics i tradicionals de la ciutat, com el Trinquet de Pelai, bressol local de la pilota valenciana. Això ha portat molts veïns de la ciutat a criticar el vistiplau de l’Ajuntament a l’asiatització del barri, ja que consideren que suposaria esborrar el seu caràcter tradicional valencià i suggereixen que, en comte dels arcs xinesos, es convertisquen els seus carrers en un projecte temàtic de la pilota.

De nou arrere en el temps, el barri de la Roqueta, que ja existia prèviament a l’eixample de la ciutat del 1887, es va veure fortament influenciat per la construcció, entre el 1906 i el 1917, de l’Estació del Nord, un dels punts principals d’arribada a València. Tal com explica el professor d’economia regional i urbana de la Universitat de València ($$), Josep Sorribes, la proximitat de l’estació “és un factor important que li ha donat vida des de sempre i ha conferit als carrers de la Roqueta una realitat totalment diversa a la tipologia d’altres barris de la ciutat”.

La història de les ciutats és la història de la immigració que les compon i els dona forma. Per al sociòleg i professor de la Universitat de València, Vicent Flor, tots els barris de totes les ciutats estan en un procés de canvi constant. “Cap barri valencià ha mantingut la seua identitat tradicional, molts són formigó on abans només hi havia horta. Altres estaven poblats majoritàriament per valencianoparlants d’origen popular i, producte de la immigració dels anys 60, van anar castellanitzant-se”, afirma el sociòleg.

En el cas del popularitzat com a Chinatown de València, la profunda diferència cultural entre la identitat “tradicional” i la nova, cada vegada més majoritària, aprofundeix i augmenta el risc de tensions xenòfobes. “Quan en algun barri s’estableix una majoria immigrant percebuda com a manifestament diferent, o més concentració d’aquests, sol sorgir la percepció que està perdent-se la identitat secular del barri”, explica Vicent Flor.

Aquestes inèrcies socials tenen el seu reflex en les crides a preservar la identitat valenciana del barri que des de diferents associacions s’ha fet a l’Ajuntament. “En el cas del Trinquet de Pelai, configura un element identitari molt potent. Però també és veritat que la pilota valenciana ha perdut popularitat respecte del que era tradicionalment”, afirma el sociòleg.

Per a Vicent Flor, la rau està en la manera com percebem els altres. “Aquesta situació ja es dona en alguns pobles de la Marina Alta en què hi ha grans comunitats d’alemanys, danesos... En un context multicultural, els europeus de classe mitjana alta tendim a veure’ls amb més bons ulls que els immigrants asiàtics. Per tant, que està produint-se una pèrdua de la identitat valenciana del barri és innegable, però podríem debatre en quin barri no es produeix aquesta pèrdua”, sentencia Flor.

Passa, no obstant això, que l’assignació de la nova identitat asiàtica del barri ha sigut un procés intern i extern. Això es reflecteix en la mateixa iniciativa per a col·locar els arcs xinesos, sorgida en els pressupostos participatius Decidim 20-21, i que no va ser proposada per la població asiàtica del barri, sinó per un “admirador de la seua cultura” local. De manera similar, la proximitat de l’Estació del Nord ha facilitat que el barri es convertisca en un gran reclam per a molts joves valencians que arriben als seus carrers, procedents de la ciutat, però també de molts pobles, atrets pel conegut com a softpower de la cultura asiàtica. L’assimilació del barri com a xinés, com el Chinatown de València, no sorgeix dels ciutadans asiàtics, sinó de la resta dels valencians.

Des de l’Associació Cultural Xinesa a València, situada al barri, manifesten que la convivència amb la resta del veïnat ha sigut sempre bona, però reconeixen que la idea de col·locar els arcs no agrada a molts veïns i que ha sigut arran d’això que més s’han manifestat les tensions. “Pensen que perdran la seua cultura i que això es convertirà en el barri dels xinesos, però no és així. La cultura xinesa i la valenciana són compatibles, és compatible amb la falla i amb el Trinquet. Aquesta ciutat és multicultural i creiem que la gent a poc a poc ens accepta més”, manifesten des de l’associació.

El barri de Pelai està morint, però el Chinatown de Pelai està més viu que mai. Aquesta dicotomia mostra, al seu torn, una profunda desconnexió intergeneracional entre els valencians. Els joves acudeixen en tromba al barri els caps de setmana, però molt pocs ho fan per jugar a pilota. Tampoc són molts els que trien els restaurants tradicionals, més cars, per a menjar, sinó que prefereixen el wok, el bao i el ramen. Per als joves que abarroten cada cap de setmana el carrer de Pelai, dir que sovintegen “el barri xinés”, no té cap connotació negativa.

La ciutat de València travessa un període de transformacions profundes i accelerades. La ciutat canvia precisament perquè està molt viva i, dins i fora de l’Estat, es percep aquesta vitalitat. Aquesta realitat, sens dubte, planteja nous reptes per als valencians, que hem de ser capaços de conformar una identitat que sàpia lligar allò que som i el que hem de ser. Conservar la tradició, en paraules de Gustav Mahler, “no és l’adoració de les cendres, sinó la preservació del foc”.