Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El juez Peinado exprime la causa contra Begoña Gómez y cita ahora a Pedro Sánchez
OPINIÓN | 'Que no pare el espectáculo Peinado', por Esther Palomera
CRÓNICA | Una guerra de cien días para impedir la victoria de Trump

Alona, ucraïnesa a València: “La meua germana estava ací, la vaig portar la nit del dimarts a l’aeroport i el dimecres va començar la invasió”

Parte de la comunidad ucraniana en Valencia en la protesta contra la guerra el pasado jueves.

Borja Ramírez

0

En l’era dels telèfons intel·ligents, la guerra es porta en el palmell de la mà. Davant de la seu a València de Plast España, l’organització ucraïnesa de scouts més gran, desenes d’ucraïnesos residents a València es concentren, nerviosos, pendents dels telèfons mòbils. El local s’ha convertit en un punt de trobada en què rebre i compartir informació, en què atendre la premsa i des del qual organitzar ajuda. L’ambient és de gran preocupació i nerviosisme, ells estan ací, però els seus caps estan a Ucraïna.

Aquesta associació forma part de l’organització juvenil més gran d’un país que s’ha vist forçat, en les últimes 48 hores, a cridar a files a tot aquell entre 18 i 60 anys. Tenen presència en els principals països europeus en què es concentra la diàspora ucraïnesa, i la seua tasca, habitualment, se centra a mantindre i donar a conéixer la cultura ucraïnesa. Des de dimecres passat, a més, tracten de saber què passa al seu país i de reunir material mèdic per a enviar a l’exèrcit a Ucraïna.

“Ens organitzem a través de xarxes socials en què es publiquen llistes de material i medicaments que fan falta. Volem enviar el material sanitari als metges civils, als voluntaris i als militars”, conta Pavlo Senatorov, que lidera els esforços de l’associació.

Entre les complicacions amb què estan trobant-se, les principals són la falta d’informació, la incertesa pels seus familiars i el tancament de fronteres, que fa molt complicat organitzar l’ajuda. La immediatesa dels esdeveniments no permet saber què passarà demà, les fronteres estan tancades i, en el cas de trobar un mitjà segur de fer arribar a les autoritats el seu camió amb el carregament tan preuat, no saben si el conductor podria tornar o es veuria obligat a unir-se a files.

Alona fa 20 anys que està a Espanya, però la seua família resideix a Ucraïna. No es desenganxa del mòbil i es pot veure que està nerviosa, n’hi ha per a això i més, encara que ho dissimula molt bé. Es preocupa per altres membres de l’organització que, entre atendre la premsa i les moltes telefonades, s’han oblidat de menjar. La seua història impressiona, perquè trenca amb la sensació que la guerra està llunyana. “La meua germana estava aquesta setmana ací a València. La vaig portar a l’aeroport el dimarts per a agafar l’avió de tornada i el dimecres va començar la invasió”, explica.

“Hem estat més o menys preparant-nos per a aquest moment. Sabíem que arribaria, encara que tothom tenia esperances que no passara mai. Des de fa un mes, a les escoles ucraïneses hi havia psicòlegs parlant amb els xiquets i se’ls instruïa sobre com actuar en cas que arribara la guerra.”, conta la ucraïnesa.

Elena mostra orgullosa fotos dels seus familiars a Ucraïna i conta que els seus nebots ja no poden anar a classe, però practiquen com acudir als refugis quan sona l’alarma. En una de les imatges es pot veure una família reunida al voltant de la taula plena de menjar. Tres d’ells són homes joves. “Aquesta foto és d’ahir”, conta Alona, “hores després de fer-se la foto els tres xics que veus van rebre una telefonada i van haver d’unir-se a files”.

En l’associació els telèfons mòbils no paren de sonar i l’arribada de missatges de suport és una constant. “Tothom vol ajudar-nos”, conten orgullosos. Des dels països fronterers a Ucraïna arriben oferiments d’ajuda de particulars que estan disposats a rebre els refugiats o a portar-los aliment. Des de les institucions, la cançó és una altra. Se senten abandonats pels governs occidentals.

Pavlo no descansa ni un minut, està a càrrec de la coordinació en un moment en què ningú sap massa bé què passa i tothom està molt nerviós. Una informació arriba des d’Ucraïna, hi ha rumors que els russos bombardejaran Lviv, a l’oest, perquè hi ha una fàbrica de tancs ucraïnesa. Pavlo transmet el missatge als altres, més males notícies. Li pregunte què creu que passarà els pròxims dies i es fa un silenci mentre pensa la resposta. “Que lluitarem”, contesta finalment emocionat.

Etiquetas
stats