En emergència climàtica, redissenyar espais urbans

Cada estiu que passa sentim més els efectes de l‘escalfament global, que no són només estivals i que es manifesten en les diverses geografies del planeta. Són fenòmens detectats des de fa dècades, ben coneguts per la ciència, denunciats pels activistes i objectiu de pronunciaments i programes polítics. Ara comptem amb ministeris dedicats a la transició ecològica i organismes públics de nom pretensiós que s’encomanen a la sostenibilitat o al canvi climàtic. Tot i amb això, els avanços pràctics que s’hi fan per enfrontar l’emergència són completament insuficients (els acords de Paris no s’han complit), indecisos (per exemple, en la implantació de zones de baixes emissions a les ciutats: ZBE) o es donen passes enrere (com ara l’eliminació de carrils-bici a Elx). 

L’escalfament és un problema planetari que necessita canvis de rumb globals. Se n’han de fer modificacions substancials en la societat humana, necessitem accions molt diverses i la suma de canvis menuts a introduir-hi és ben important, entre els quals les intervencions locals. Els governs municipals han d’incidir en que menys vehicles privats roden pels carrers i tractar de baixar el consum d’aire condicionat, qüestions decisives per abordar la contaminació ambiental i l’estrès tèrmic (que afecta sobretot les persones majors). Alhora s’han de reformar bastants aspectes del disseny dels nostres espais públics.  

1. Per a climatitzar els carrers podríem utilitzar envelats (escassament presents en les ciutats valencianes) o pintar de blanc les vies asfaltades (un recurs ocasional). Ara bé, la gran climatitzadora possible dels espais públics ha de ser la vegetació que, a més de protegir, és un factor de descontaminació de l’aire. Durant molt de temps, els arbres no han segut considerats part essencial de les ciutats, sobretot en els barris del creixement ràpid dels anys seixanta-setanta del segle passat, Ara han de jugar un rol protagonista en la climatització urbana, ajudant a refredar els nostres carrers. En això hi ha algunes bones tradicions locals: els jardins existents o les vies protegides per fileres d’arbrat, algunes de les quals foren tallades a major glòria dels cotxes a motor (per exemple, a l’avinguda del Port de València). Els arbres grans donen ombres consistents. Ho fan per la seua frondositat, la superposició de branques i fulles que de manera natural regula el moviment de l’aire del seu volum, generant-se temperatures baixes en la part inferior distintes de la resta de l’aire urbà. Eixa qualitat de frondós és factible per la pròpia estructura dels arbres i en general de la vegetació, una combinació de fortalesa, gracilitat i flexibilitat que fa possible el creixement de la massa verda. L’arquitecte italià Giancarlo di Carlo parlava de com eixa estructura dels vegetals té una capacitat no superada per la de les arquitectures humanes.

Els arbres són els grans protectors dels espais públics i també els embellidors. La varietat d’espècies (de forma, volumetria, versatilitat...) permet trobar les adequades per a cada cas. A més dels jardins, la vegetació ha de protagonitzar els carrers i també els edificis: s’ha de plantar en voreres hui ermes, interiors d’illes, cantons i racons de la ciutat, terrats... Es tracta de triar arbres i plantes amb criteris d’ombratge, durabilitat, condicions per a créixer, manteniment, varietat i adequació al paisatge urbà. No val plantar arbres amb un criteri nomes ornamental o amb escossells ridículs.

2. A principis dels anys huitanta del segle passat van néixer, normalment en barris de la perifèria i en una diversitat de municipis, una generació d’espais urbans que prompte van ser coneguts com les “places dures”. Podien ser places d’imatge atractiva, estèticament ben concebudes i que, sovint, no tingueren el favor dels usuaris per l’absència de terra i vegetació, en ocasions també per deficiències de funcionalitat. Prompte hi hagué una reflexió i es va tornar, no sense vacil·lacions, a les places amb vegetació. En comptats entorns d’arquitectura monumental, per a observar aquesta, pot estar limitada la presència d’arbres (com ara davant la façana de la Llonja, a la Plaça del Mercat de València), però la immensa majoria d’espais urbans reclamen ombra per al benestar. “És criminal construir hui places sense ombra ni elements refrescants” declarava fa poc la grega Eleni Myrivici, directiva d’ONU-Habitat.

Els arbres, i en general la vegetació, són els grans climatitzadors dels espais públics junt la terra i l’aigua. La permeabilitat de la terra permet que, convenientment regada, mantinga amb la vegetació que hi creix la humitat ambiental de molts àmbits. Sí, a més, es combina amb fonts, estanys o jocs d’aigua la confortabilitat climàtica n’és major (per cert, per què no es permet que majors i xiquets utilitzen les fonts urbanes per a refrescar-se?).

Al seu torn, els paviments asfàltics, tan abundants en els nostres municipis, es recalfen arribant a temperatures de 10-15º per damunt de la de l’aire, a més d’emetre calor en les hores nocturnes. Hi ha alternatives: paviments porosos i drenants, de colors clars, jardins de pluja... I per què no recuperar espais de terra a la ciutat pavimentada?: davall de l’asfalt no solament hi ha instal·lacions d’infraestructures, també hi ha terreny d’antiga horta, superfícies xicotetes o grans de terra on seria factible replantar flors, vegetació, arbres. Tot és bo per a reinstaurar biodiversitat

3. La ciutadania, ocupa els carrers si troba protecció ambiental i atractius. El benestar a les places i els carrers exigeix que siguen confortables, que inviten a passejar, assentar-se i xarrar, és a dir, que faciliten les relacions humanes. Els espais públics urbans són molt definitoris de la vàlua d’una ciutat, de la seua qualitat de vida, de com és de còmoda, fàcil de transitar, sana i respirable, agradable per a les persones de les distintes edats. Si algun o alguns dels seus espais urbans no són percebuts així, estem fallant. M’agrada sempre recordar que l’arquitecte Leon Battista Alberti (1404-1472) deia que la vivenda és una ciutat en menut i que la ciutat és una casa gran, referint-se a la imbricació d’ambdues coses: espai públic i residència privada. Al llarg de la història, en ciutats de bon clima com les nostres i en ciutats europees més al nord, la gent ha viscut molt al carrer. Continuem fent-ho, tot i que les vivendes actuals són mes acollidores, tenen comoditats i mitjans domèstics d’oci que no tenien les dels nostres avantpassats. Si els espais públics són atractius i amb condicions eixim més als carrers i les places: les persones ho necessitem.

Els espais públics, com l’interior de les pròpies cases, han d’estar ben endreçats, dissenyats i cuidats. En general falten molts bancs a la via pública, bancs necessaris per a que la gent gran descanse, els amics parlen, observem la vida o les famílies cuiden els xiquets: és una qüestió de salut pública, mental i física. S’han d’eliminar obstacles dels espais urbans, guanyar verd, pavimentar amb gust i col·locar les trapes d’instal·lacions sense la desídia observable a molts indrets de València. Les intervencions públiques han de donar exemple amb objectes ben dissenyats, que s’hi integren en el paisatge urbà (no és el cas d’alguns accessos al metro de la línia 10, recentment inaugurada, a València, uns cassetons cecs que tapen boniques façanes). El confort visual també hi compta. Necessitem millorar la cultura del disseny urbà.

Cada estiu que passa sentim més els efectes de l‘escalfament global, que no són només estivals i que es manifesten en les diverses geografies del planeta. Són fenòmens detectats des de fa dècades, ben coneguts per la ciència, denunciats pels activistes i objectiu de pronunciaments i programes polítics. Ara comptem amb ministeris dedicats a la transició ecològica i organismes públics de nom pretensiós que s’encomanen a la sostenibilitat o al canvi climàtic. Tot i amb això, els avanços pràctics que s’hi fan per enfrontar l’emergència són completament insuficients (els acords de Paris no s’han complit), indecisos (per exemple, en la implantació de zones de baixes emissions a les ciutats: ZBE) o es donen passes enrere (com ara l’eliminació de carrils-bici a Elx). 

L’escalfament és un problema planetari que necessita canvis de rumb globals. Se n’han de fer modificacions substancials en la societat humana, necessitem accions molt diverses i la suma de canvis menuts a introduir-hi és ben important, entre els quals les intervencions locals. Els governs municipals han d’incidir en que menys vehicles privats roden pels carrers i tractar de baixar el consum d’aire condicionat, qüestions decisives per abordar la contaminació ambiental i l’estrès tèrmic (que afecta sobretot les persones majors). Alhora s’han de reformar bastants aspectes del disseny dels nostres espais públics.