Habitatge i veïnat

Tot i els avanços en matèria legislativa dels darrers anys, l’habitatge continua sent assignatura pendent a Espanya i també a ciutats com València o Alacant. Manquen habitatges socials, de lloguer i adequats per als actuals tipus de família. El parc residencial en gran part està envellit i necessita una important inversió rehabilitadora, no només als conjunts històrics. La complexitat i urgència del problema de l’habitatge urbà és innegable. Les polítiques públiques d’habitatge i les aproximacions arquitectòniques als nous espais domèstics en els aspectes comunitaris i ecològics, subratllats des del confinament del 2020, necessiten una reflexió conjunta i transversal. La recent recuperació del Ministeri de Vivenda és una mostra més que hi calen nous esforços per a una política d’habitatge. En paral·lel (i curiosament o no tant) el nou govern autonòmic valencià ha decidit reduir l’anterior Conselleria d’Habitatge a una Secretaria amb sols una Direcció General. Per això repetirem quatre arguments vells, senzills i coneguts perquè són actuals.

1. Com que està demostrat que el mercat és incapaç de solucionar la qüestió de l’habitatge, les administracions públiques (dels tres nivells) tenen obligacions amb el dret a l’habitatge, com un dret anàleg als de sanitat o educació. La manca o insuficiència de recursos, la incapacitat administrativa, el tacticisme de l’horitzó estret de la legislatura i la inconsciència social són les habituals excuses de per què no ho fan. Tanmateix, hi ha excepcions i podem trobar un grapat de bones pràctiques per a aprendre: des de la tradició socialdemòcrata (Àustria, Dinamarca, Holanda...) fins a exemples pròxims (Euskadi sobretot).

2. Les administracions públiques obliden que han de fer política de sòl atesa l’altíssima repercussió del seu cost en el preu de la vivenda. Junt amb l’ordenació urbanística, és la primera condició per afavorir habitatges a preus justos. Malauradament, veiem com els municipis tenen sòl propi que no aprofiten i que, moltes voltes, qui governa ni coneix. Hi ha un fum de solars (inconnexos) que queden erms durant anys en els nous desenvolupaments, els quals solen ser els que s’haurien d’edificar pels ajuntaments o la Generalitat. Per una altra banda, a la ciutat consolidada es disposen de figures jurídiques que faciliten la política de sòl públic, com ara el dret de tanteig i retracte per part de l’administració en la compra d’un edifici de vivendes (o de parcel·les). A Alacant hi ha un exemple que pot il·lustrar el que expliquem en aquest article: un edifici a la plaça d’Amèrica construït en 2008 sobre tres solars de propietat municipal pel Patronat de la Vivenda de la ciutat, un exemple de polítiques públiques continuades.

3. Els habitatges socials de promoció o de protecció pública en són imprescindibles. Les variants d’accés a l’habitatge de renda lliure en el present són diverses: lloguer social, lloguer assequible, VPO, preus taxats, inversió pública o privada, cooperatives, rehabilitar... La iniciativa privada, després de dècades amb un desinterés crònic, comença a mostrar-ne certa empatia si es trau benefici en possibles col·laboracions com l’ús de l’anomenat dret de superfície i oferint productes immobiliaris que copien fórmules alternatives com ara el cohousing, coliving, senior living, flex líving, corporate líving, built to rent, etc. No obstant, l’existència notòria d’habitatge social és el factor possible de contenció i equilibri dels preus de la vivenda. Qüestió que s’hauria de tindre molt en compte enfront de possibles bombolles immobiliàries i descompensació dels preus. Sembla lògic fer una estratègia renovada de vivenda social de promoció pública, i una part de participació privada ben regulada, amb una majoria substancial dedicada a lloguer. L’Edifici municipal de la plaça d’Amèrica que comentaven és una construcció d’habitatges per a llogar, serveis dotacionals (centre de dia i centre de salut) i un pàrquing de 250 places per al veïnat dels voltants.

4. Per últim, parlem dels tipus (tipologies) necessaris. Els sectors clarament desatesos en matèria d’habitatge són les persones jóvens, majors, famílies vulnerables o migrants. Fins i tot, persones que viuen soles, depenents o que tenen diversitat funcional. La ciutat ofereix una mixtura de tipologies edificatòries (torre, bloc, illa, unifamiliar, cases de poble): els edificis deuen permetre distintes dimensions de vivenda i tindre bones condicions climàtiques (orientació, ventilació creuada, aïllament tèrmic...). Els avanços en matèria d’eficiència energètica i sostenibilitat que han millorat substancialment el confort, la qualitat funcional i climàtica de l’arquitectura han d’estendre’s de forma sensata als barris de la ciutat on trobem un índex alt de pobresa energètica a molts habitatges i on, molt sovint, el principal problema continua sent l’accessibilitat per la falta d’ascensor, que provoca el que es coneix com a alienació residencial, és a dir, quan una persona no sent com a pròpia la seua llar, amb conseqüències directes i nocives en la salut, física i mental. Últimament, hi ha el fenomen de la reconversió dels locals en planta baixa a vivenda, del qual alguns estan traguent el profit d’un negoci especulatiu (rentisme que ja ha trobat l’oposició a València d’una iniciativa: La Mataobres), però també qui ha vist l’oportunitat de viure a peu de carrer sense canviar de barri i, a vegades, més econòmic. El de la plaça d’Amèrica d’Alacant és un edifici de vivendes intergeneracionals: en total 72 vivendes de distinta superfície per a persones majors i una de cada quatre per a famílies jóvens.

Per a acabar, destacarem que el problema de la vivenda s’ha d’afrontar com una qüestió metropolitana. Fa uns dies es confirmava la notícia que la quantitat de persones que se’n van a viure a l’àrea metropolitana de València és notablement major que aquelles que venen. L’habitatge hi precisa el consens d’un pacte entre municipis sobre la seua ubicació mantenint intacta la protecció de l’horta.

Tot i els avanços en matèria legislativa dels darrers anys, l’habitatge continua sent assignatura pendent a Espanya i també a ciutats com València o Alacant. Manquen habitatges socials, de lloguer i adequats per als actuals tipus de família. El parc residencial en gran part està envellit i necessita una important inversió rehabilitadora, no només als conjunts històrics. La complexitat i urgència del problema de l’habitatge urbà és innegable. Les polítiques públiques d’habitatge i les aproximacions arquitectòniques als nous espais domèstics en els aspectes comunitaris i ecològics, subratllats des del confinament del 2020, necessiten una reflexió conjunta i transversal. La recent recuperació del Ministeri de Vivenda és una mostra més que hi calen nous esforços per a una política d’habitatge. En paral·lel (i curiosament o no tant) el nou govern autonòmic valencià ha decidit reduir l’anterior Conselleria d’Habitatge a una Secretaria amb sols una Direcció General. Per això repetirem quatre arguments vells, senzills i coneguts perquè són actuals.

1. Com que està demostrat que el mercat és incapaç de solucionar la qüestió de l’habitatge, les administracions públiques (dels tres nivells) tenen obligacions amb el dret a l’habitatge, com un dret anàleg als de sanitat o educació. La manca o insuficiència de recursos, la incapacitat administrativa, el tacticisme de l’horitzó estret de la legislatura i la inconsciència social són les habituals excuses de per què no ho fan. Tanmateix, hi ha excepcions i podem trobar un grapat de bones pràctiques per a aprendre: des de la tradició socialdemòcrata (Àustria, Dinamarca, Holanda...) fins a exemples pròxims (Euskadi sobretot).