Rescatar les platges del fons de la mar?

Per una vegada, l’Administració ha triat el moment adequat per a sotmetre un projecte important a informació pública: què millor que l’estiu per a parlar de regenerar platges. Per descomptat, també haurien de participar en el debat els visitants d’altres zones de la Península per a qui alguns dels nostres topònims costaners els resulten ja familiars.

Ni més ni menys que 1.247 milions d’euros per a extraure arena d’un fons marí situat davant de Cullera, a més de 60 metres de profunditat, i transportar-la després a diverses platges en crisi de València i Alacant. Duració total del procés, 10 anys.

Un termini global que, segons el projecte, “podrà incrementar-se i dilatar-se en el temps en funció de la disponibilitat de projectes de regeneració de platges aprovats i a punt per a executar…”.

El projecte analitza les diverses afeccions que pot tindre aquesta operació, tant en la flora i fauna marítimes com en les activitats econòmiques que es duen a terme en aquesta zona, cas de les pesqueres, el trànsit marítim, o el turisme.

No resulta difícil imaginar quines seran les causes d’aquestes afeccions. La superfície i la profunditat del dragatge són molt grans, l’agitació i la terbolesa de les aigües, inevitables, i la duració de les operacions, incloent-hi el transport de les arenes, molt llarga. 

No obstant això, el projecte conclou que no s’han de témer efectes perjudicials per als ecosistemes naturals i humans, perquè el resultat serà beneficiós en termes econòmics: el turisme en primer pla. 

Sorgeixen ací, com en altres grans projectes recents, els dubtes sobre la valoració correcta dels costos (quasi sempre incomplets) i dels beneficis (quasi sempre exagerats). I, per tant, una vegada més, salta la necessitat de comptar amb avaluacions objectives, independents de l’Administració que proposa actuar per a resoldre un problema.

El fenomen de la deterioració de les platges

Més del 95 per cent de l’arena de les platges procedeix de l’erosió terrestre aportada pels rius. Rius d’arena que després continuen circulant paral·lels a la costa, arena en suspensió que l’onatge reparteix i alimenta les platges. L’equilibri es trenca, en part, quan baixen els subministraments dels rius per la construcció d’embassaments i la reforestació dels boscos. No obstant això, l’energia de l’onatge continua sent la mateixa, i, sens, dubte serà més gran per efecte de la pujada del nivell de la mar i la freqüència i la intensitat més gran dels temporals.

A aquestes novetats cal afegir altres impactes. Fonamentalment, determinades construccions en la costa i l’ocupació de les dunes. L’efecte afegit més conegut és el dels ports: n’hi ha prou de fer una ullada en Google Maps per comprovar que aquest riu d’arena en suspensió, paral·lel a la costa, que va mantenint les platges, es veu interromput, en alguns casos totalment, pels dics dels ports. 

Vegeu, com a exemple, els ports de Borriana o de València, en què, atesa la profunditat a què arriben els seus dics, tallen totalment aquest transport en suspensió. En el cas del port de València, conflicte hui vigent provocat per una nova ampliació, el cas s’agreuja, perquè afecta un espai altament sensible com és el Parc Natural de l’Albufera.

D’altra banda, l’ocupació de les dunes –reserva fonamental per a l’equilibri litoral– amb obres rígides, passejos marítims, quiosquets o altres construccions, a més de sostraure la reserva d’arena, fa que en els grans temporals les onades es reflectisquen en aquests obstacles i provoquen un corrent més gran cap al fons, cosa que augmenta considerablement l’erosió. La platja ja no elimina l’energia de l’onatge.

Hi ha platges estables quan la forma fa que l’onatge sempre arribe perpendicular a la riba, com en la Concha de Sant Sebastià, llavors la forma es conserva quasi fixa. Per contra, la inestabilitat es dona fonamentalment en costes obertes i més o menys rectilínies, com ocorre en l’oval valencià.

Algunes d’aquestes idees ja les vam exposar en aquest mateix diari, el 2021 amb un article titulat Ens quedem sense platges?

El marc normatiu: del proteccionisme a la desregulació 

A favor del patrimoni costaner, la nostra Constitució estableix el dret al gaudi del medi ambient (art. 45) i al mateix temps destaca la declaració del domini públic litoral, en què s’inclouen les platges (art. 132). 

La Llei de costes del 1988 va ser, en principi, una norma clarament proteccionista. Per això, va suscitar reaccions en contra denunciant que suposaria un obstacle al creixement del turisme costaner. I així va arribar la modificació més important el 2013. La nova llei va ampliar l’escarit títol de l’anterior pel fet de qualificar-la com a “Llei de protecció i ús sostenible del litoral”. (Cal assenyalar, no obstant això, que la del 1988 continua formant part del marc normatiu bàsic, òbviament en tot allò en què no va ser modificada per la del 2013).

Resulta significatiu que en el preàmbul d’aquesta norma del 2013 es deia de manera explícita que “El desenvolupament sostenible s’alimenta de la relació recíproca entre l’activitat econòmica i la qualitat ambiental. Un litoral que es mantinga ben conservat contribueix al desenvolupament econòmic i els beneficis d’aquest redunden, al seu torn, en la millora mediambiental. No es tracta d’una disjuntiva que ens obligue a emprendre una direcció i abandonar l’altra, sinó tot el contrari, el camí és únic”.

Vistos els resultats de l’aplicació de la llei, a nou anys de l’entrada en vigor, resulta inevitable recordar aquest missatge. Constitueix tota una declaració d’intencions, quan des de determinats sectors del poder polític i econòmic s’intenten justificar projectes en què resulta molt difícil aplicar aquest camí únic. Això d’intentar conjugar el creixement/desenvolupament (confusions habituals al marge) amb la sostenibilitat ja s’ha convertit en un recurs tòpic i generalitzat en el discurs oficial actual.

Qui ho va tindre clar des del principi va ser el professor Miguel Ángel Losada, que es va pronunciar sobre aquest tema dient que la finalitat d’aquesta modificació legislativa era “regular les activitats econòmiques en la franja litoral ”, motiu pel qual presagiava “l’inici d’un nou cicle devastador”.[1]

Dit d’una altra manera: el caràcter proteccionista de la llei del 1988 quedava fortament matisat i no per a millor. I així vam veure que els seus detractors van celebrar amb goig la contrareforma. Un dels efectes directes va ser la reducció del catàleg dels espais protegits.

No oblidem que la costa no són només les parts emergents, platges i penya-segats, marenys i cales, perquè cal tindre en compte també les parts que les aigües ens impedeixen veure, els fons marins i les comunitats vives. La Directiva Marc de l’Aigua de la UE (any 2000) va canviar la percepció mercantilista que teníem dels rius com a “fàbriques d’aigua”, perquè la llei els considera ecosistemes a preservar. Hauríem d’aplicar el mateix criteri a les costes, ja que són ecosistemes vius d’incalculable valor, que protegeixen el territori, el paisatge, la pesca i la qualitat de vida, no espais només aptes per a atraure turisme intensiu, cas de les “platges de tovallola i quiosquet” com les qualifiquen els ecologistes.

Les respostes tècniques a la crisi de les nostres platges

El procés de regressió de moltes de les nostres platges mediterrànies, ha donat lloc a múltiples interpretacions i variades i discutides propostes d’actuació, la major part de les vegades en forma de projectes locals aïllats, amb protagonisme quasi exclusiu dels espigons en diferents variants. 

S’ha instal·lat en l’opinió pública costanera, amb raó, la percepció que moltes de les operacions de rebliment de platges arruïnades per les tempestes només es mantenen efectives fins a l’episodi tempestuós següent. Si aquests dubtes no es dissipen en el cas del projecte de Cullera, estem davant una aposta molt arriscada pel seu cost altíssim.

Ja durant la gestació de la llei del 1988 es va originar un fort debat sobre els criteris de defensa de costes utilitzats aquells anys a Espanya. Les solucions aportades per l’anomenada enginyeria de costes, amb escassa consideració sobre criteris ambientals o paisatgístics, van anar adoptant modalitats que, no obstant això, no han aconseguit un consens ampli en la comunitat acadèmica i en els successius departaments de l’Administració. El professor de la Universitat de València Vicenç Rosselló escrivia el 1988 que “la defensa jurídica i la defensa enginyera són conceptes sovint divergents” i era per a ell “la protecció anterior a la defensa i la defensa a la regeneració”.

El projecte Cullera, si s’aprova, s’iniciaria amb l’extracció i el transport d’arena des del fons de la mar, però la seua destinació, les actuacions que han de fixar-les a les platges deteriorades o desaparegudes, estan pendents que s’aproven i disposen els projectes respectius per a l’execució. Es tracta d’una vintena de platges o trams entre Sagunt i el Pilar de la Foradada.

I tornem a assenyalar dubtes: quina mena de projectes per a la regeneració? L’absència de criteris estratègics globals, i l’abús en la discrecionalitat a l’hora de promoure projectes locals, com venen denunciant sectors ecologistes, no són en absolut un bon camí per a la regeneració.

L’elevació del nivell de la mar es compta entre les principals amenaces del canvi climàtic, com insisteix una vegada i una altra l’esmentat decret de l’1 d’agost de modificació del reglament de costes. 

Cal recordar, no obstant això, que a la Comunitat Valenciana partim d’una situació ja molt deteriorada del nostre litoral, provocada per una altra mena d’amenaces, algunes ja consumades –urbanització descontrolada, infraestructures inadequades– i que tenen a veure en bona part, a parer meu, amb la gestió erràtica dels successius governs, tant del domini públic litoral com de les seues zones d’afecció i limítrofes. No cal responsabilitzar únicament l’Administració central. 

Si volem ampliar responsabilitats de fons, apel·lem a l’onada neoliberal que ens arrossega des d’abans de la crisi del 2008 i que ha calat de manera profunda en la construcció del territori. Evitaré repassar la història dels durs efectes d’aquest procés, molt ben analitzats, entre altres instàncies, per Greenpeace el 2019 en el seu informe Coste el que coste i en part il·lustrats més recentment per Andrés Rubio en el seu llibre La España fea. Tot apunta, no obstant això, que en aquests moments repunta l’activitat urbanitzadora, amb projectes paralitzats que es tornen a mobilitzar.

Una anotació d’última hora: mentre prepare aquest text, l’1 d’agost es publica en el BOE una reforma del reglament de la llei de costes que ja ha originat les primeres reaccions referides als terminis concessionals en el domini públic marítim. Un assumpte complex, sobretot jurídic, que excedeix la meua capacitat per a analitzar-lo. Però que té a veure amb el fenomen de l’erosió litoral que hem comentat, perquè, si la línia de costa es retrau, els seus efectes sobre allò construït són obvis.

El futur

Com a base d’una part important de l’economia molt dependent del turisme, a les platges s’han dedicat abundants recursos públics i també per a la seua promoció, com és el cas de les banderes blaves, campanya tan poc rigorosa sobre la qual ja vaig tractar per escrit el 2014.[2]

El que ara urgeix és abordar una estratègia integral i renovada, d’acord amb el nou marc que s’obri per causes alienes a les pràctiques polítiques i administratives. Urgeix ampliar el marc de la protecció, no un pegat més, per intentar assegurar, almenys, l’estabilitat de la línia de costa que es prenga com a referència. Per fer-ho, caldrà reclamar la col·laboració d’especialistes diversos en matèries diferents. L’ecologia marina n’és una, essencial per a entendre el procés en globalitat. 

Però no sols es tracta de frenar o previndre l’erosió, l’àmbit conflictiu va més enllà de la mateixa línia de costa, i cal preguntar-se si només ens resignem a salvar el que encara considerem hui que val la pena conservar, o fem un pas més audaç.

En tot cas, si en l’àmbit polític (i en el judicial, m’atrevisc a dir) no canvia l’actual cultura sobre el territori, seguirem en aquestes. Una cultura que ha sacrificat els nostres valors ambientals, paisatgístics i patrimonials al creixement pel creixement coste el que coste, mai més ben dit en aquest cas.

En aquest marc –imprescindible per a entendre el problema– el projecte Cullera sotmés a informació pública fins al 12 de setembre no pot reduir-se únicament al debat sobre el document exposat. Convé replantejar els processos participatius, ancorats encara a la inèrcia històrica que es redueix a la publicació d’un projecte en el BOE. Bromes inicials a part, continuem amb la tònica general de limitar un assumpte tan important a un termini irrisori en un calendari típic de vacances, les més massives de l’any a Espanya.

Resulta raonable intuir que el projecte respon a la pressió dels ajuntaments costaners, en bona part corresponsables de la lamentable situació urbanística i mediambiental, quan a penes queda un tram de costa en bones condicions. La resposta de l’Administració central només atén les platges, la part mercantilitzada del litoral, sense consideracions sobre la resta de la costa.

Cal esperar, per tant, un debat ampli, escoltar opinions independents i especialitzades, comprometre totes les administracions implicades per salvaguardar el patrimoni comú representat en aquest cas per la franja litoral. 

Tot esperant mals temps, cal combinar valor polític i coneixement.

[1] “La modificación de la Ley de Costas de 1988. El inicio de un nuevo ciclo devastador”. Revista de Obras Públicas, maig del 2013.

[2] “Playas-tostadero y banderas azules.” Levante, 22-06-2014

 

Per una vegada, l’Administració ha triat el moment adequat per a sotmetre un projecte important a informació pública: què millor que l’estiu per a parlar de regenerar platges. Per descomptat, també haurien de participar en el debat els visitants d’altres zones de la Península per a qui alguns dels nostres topònims costaners els resulten ja familiars.

Ni més ni menys que 1.247 milions d’euros per a extraure arena d’un fons marí situat davant de Cullera, a més de 60 metres de profunditat, i transportar-la després a diverses platges en crisi de València i Alacant. Duració total del procés, 10 anys.