La tolerància i els seus enemics

Davant massacres com la de Charlie Hebdo, crec que el pitjor que podem fer és sentar càtedra. No ho dic perquè minimitze el caràcter abominable d’eixos crims, ni tampoc perquè vullga utilitzar els incontables greuges d’Occident envers l’Islam com argument relativitzador d’uns assassinats simplement repulsius. Ben al contrari, estic convençut de que el diagnòstic ha de ser unívoc: estem davant de l’horror, i per tant cal actuar.

En canvi, tinc dubtes i perplexitats a propòsit de la millor teràpia aplicable. Per suposat, no accepte que ningú intente colar-nos el discurs beligerant de l’enfrontament de civilitzacions i de l’inexorable propensió a la barbàrie que suposadament tindrien la religió i la cultura musulmanes. Els fonamentalismes, malauradament, estan presents a tots els espais, també al de la civilització cristiana, i si no, que s’ho pregunten a les persones assassinades als diversos atacs a clíniques abortistes als Estats Units protagonitzats per auto-anomenats “defensors de la vida”. Tampoc podem pensar que la matança de Paris haja estat una resposta directa a la política de l’Estat francés respecte a païssos esqueixats per conflictes civils com Siria o l’Irak, en línia amb el que sí va succeïr el 11-M a Madrid. Ara, però, l’objectiu ha estat una empresa privada que es dedica a editar una revista satírica considerada intolerable pels atacants, actuació que m’ha recordat el mortífer atemptat contra El Papus esdevingut a la Barcelona de la transició a càrrec de la Triple A, organització d’ultra-dreta integrista d’infausta memòria. I, per favor, que no em vinguen els oportunistes polítics de l’establishment a retallar els drets i llibertats amb l’excusa de la “impermeabilització de fronteres” i l’estrangerització de l’atacant, perquè els criminals del Charlie Hebdo han estat ciutadans francesos, a no ser que els neguem eixa condició política i vullguem obrir la porta a la demència de les deportacions i les búsquedes de pureses ètniques a l’Europa actual.

La construcció abstracta que anomenem Estat no pot permanéixer impassible davant l’activitat religiosa. Les creences tenen un aspecte clarament positiu quan són el mitjà per infondre sentiment pietós a les persones i dur-les a treballar altruistament pels demés. Però les idees religioses són, també, ferment d’odi i excuses del totalitarisme més contrari a les llibertats bàsiques, i en eixe aspecte han de ser rebutjades des d’una ètica civil basada en la tolerància, que no és sinònim de la cínica indiferència davant els altres que els occidentals polits sabem practicar tan excepcionalment bé, ni tampoc cal considerar com una assignatura més del currículum escolar. La tolerància de que parle té un sentit actiu, d’acceptació de l’altre combinada amb interés real per la seua forma de ser i de comportar-se davant el Món. Parle d’una tolerància d’arrel popular, curiosa, assentada en una convicció entre alegre i amarga, com la vida mateixa, de que tots som en definitiva uns pobres diables condemnats a pagar factures i traure els fills endavant, i de que les nostres lluites han de servir per millorar les condicions reals de vida de la gent, i no per castigar a ningú amb el foc etern. Eixa tolerància haurà d’ensenyar-se a les escoles, evidentment, però també caldrà treballar a tots els àmbits per a que puga reixir naturalment del fons de la consciència social, alliberada de les capes i capes d’hipocresia que li hem dipositat damunt en els dos segles d’hegemonia burgesa que ara s’eclipsen. Els problemes, o s’aborden en la seua totalitat, o no desapareixen mai, i per això no té sentit escandalitzar-se de la presència creixent als instituts de secondària de xiquetes musulmanes amb el cap cobert per hiyabs i, alhora, no qüestionar-se l’augment dels actes de violència de gènere de que són víctimes les adolescents al nostre país a mans de les seues parelles sentimentals.

La tolerància, en suma, suposa oblidar-se de noms i d’etiquetes, i centrar-se en les persones. És una actitud que s’ha de fomentar des de baix, complicada però imprescindible per frenar la barbàrie, vinga d’on vinga. Eixe és el gran repte que, a hores d’ara, ens ha d’unificar com a europees i europeus.