La fam i les penúries de la majoria de la població són un procés organitzat per un capitalisme caníbal que se serveix d’una democràcia falsejada per un exèrcit de corruptes. Perdoneu-me la rotunditat inicial, ara ho explique.
Ahir es va fer públic un informe d’Oxfam sobre la desigualtat al món que posava de manifest dades que són absolutament inacceptables, xifres que pareixen mentida i amb les quals ens hauríem de resistir a conviure com si foren números de violacions, d’atemptats terroristes, de casos de violència domèstica, de pederàstia o de penes de mort.
Explicava l’esmentat informe que les 85 persones més riques del món tenen la mateixa riquesa que la meitat més pobre de la població, és a dir, 85 rics tenen el mateix que 3.500 milions de pobres. I seguia, i aportava una altra dada brutal: a Espanya les 20 persones més riques disposen del mateix que els 14 milions més pobres. Els últims anys de crisi han vingut a incrementar la distància entre rics i pobres a la major part del planeta. Als Estats Units, el 95% del creixement que hi ha hagut des de 2009 ha anat a l’1% més ric de la població, mentre el 90% més pobre disminuïa encara més els seus ingresos. A Sud-àfrica, per exemple, actualment la desigualtat és major que en temps de l’apartheid. Una última dada, les 10 persones més riques d’Europa tenen més diners (217.000 milions d’euros) que tot el que es va invertir en la Unió Europea entre 2008 i 2010 per estimular l’economia (200.000 milions).
És evident que dir-li crisi al que estem passant és una pèssima definició, una trampa per enganyar a qui s’empobreix mentre altres multipliquen la seva riquesa. Li diem crisi perquè piquem l’ham i creiem que els problemes econòmics són transversals, i ens empassem un marc conceptual fals que convé als poderosos. Es tracta que pensem que “els rics també ploren” i així ens quedem tranquils i conformats. Les dades indiquen tot el contrari, que les nostres restes són les seves sumes, que tot el que ens falta per viure dignament ho tenen els que es compren avions privats o safaris a caprici, que no és una crisi, que ens estan robant a mans plenes, que ens estan estafant amb lleis fetes a mida i amb la complicitat d’aquells a qui votem perquè ens governen.
Com que mai en tenen prou, ara el nou estadi d’atracament que estan preparant els poderosos “urbi et orbi” i els seus còmplices polítics es diu TTIP, que són les sigles de l’Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió, per entendre'ns, el tractat comercial entre la Unió Europea i els Estats Units.
La negociació, quasi secreta, el que pretén és, de fet, un colp d’Estat en tota regla al funcionament democràtic dels països. A aquestes alçades del segle XXI, els pronunciaments ja no es fan amb militars a cavall o amb tancs i ocupant a tirs els parlaments, ara tot és més civilitzat però el resultat final és el mateix, la suplantació de la voluntat popular en favor dels interessos econòmics de la minoria dominant.
El TTIP el que consagrarà és que els interessos de les grans empreses nord-americanes (i de rebot, també europees, que no desaprofitaran l’ocasió) estaran per damunt de les lleis, ja que les possibles discrepàncies no les resoldran els tribunals de justícia sinó organismes d’arbitratge privat, anomenats ISDS. Això vol dir que qualsevol llei que puga protegir els drets dels treballadors, les cultures diferenciades, les garanties alimentàries o el respecte del medi ambient pot no servir per a res si va en contra dels interessos empresarials. Tampoc els serveis públics es deslliuraran de la desfeta, ja que la possibilitat de privatització serà pràcticament absoluta, per portar així el model europeu cap als standars nord-americans.
D'aprovar-se els acords UE/USA, els principis neoliberals que conté el TTIP es convertirien, doncs, en un mur insalvable per qualsevol govern que pretenguera aplicar altre tipus de polítiques. Els Parlaments passarien a ser figures decoratives. Les directrius econòmiques quedarien en mans de les grans multinacionals que farien negocis espectaculars a costa de les xicotetes empreses i els treballadors en general, que quedarien desemparats i, per tant, més empobrits.
A Espanya, s’està parlant molt poc del TTIP. És impossible trobar el tema en els grans mitjans. Normal. Darrere d’ells estan els grups financers i empresarials que més diners poden guanyar si aconsegueixen els avantatjosos pactes que s’estan cuinant, per això no volen que transcendisca el seu contingut. Tampoc els partits polítics majoritaris estan portant la qüestió a seu parlamentaria. I si alguna cosa arriba, se la carreguen. El passat més de maig, l’Esquerra Plural va presentar al Congrés dels Diputats una moció contra el TTIP i reclamant que, en tot cas, qualsevol acord fos sotmés a referèndum. El Partit Popular, el PSOE, CiU i UPyD van votar negativament i es van posar al costat de les grans multinacionals i en contra dels interessos de la ciutadania.
Quina casualitat. Justament els partits que més ensorrats estan en el fang de la corrupció són els que salven el TTIP i ajuden que avance, malgrat saber que l’acord és sinònim de majors desigualtats, més fam i més misèria. Són els partits i polítics del sistema injust que patim. Un sistema que es va construint a base d’iniciatives com aquest TTIP i que necessita, per disfressar-se de legalitat, que diputats i senadors tacats de corrupció passen els abusos per la trituradora de la seva manca de consciència i els convertisquen en llei. A veure si algú es pensava que les grans empreses compren polítics a canvi de res.