Com tot estat-nació occidental, la capital d'Espanya compta amb una guàrdia especial, que es dedica sobretot i en última instància a garantir el seu lloc de treball, amb consideració social i prebendes incloses. Per descomptat que parle dels comentaristes o membres de la subcort de l'opinió en els mitjans de comunicació. Són senyors i senyores que viuen al costat mateix de la informació, el xafardeig i els secrets de la política. Més que un ofici no reglat és una manera d'exposar el seu discurs, com si foren el gran cervell de la societat. No hi ha qüestió, problema o solució que no hi diguen la seua, més o menys encertada.
En principi podem pensar que cadascú es guanya la vida com sap o pot. Ara bé, entre altres efectes que ocasiona aquesta fauna opinadora n'hi ha el d'un episodi més de desigualtat. El conjunt d'aquestes senyores i senyors envia ones i tsunamis d'opinions a les perifèries. La seua fiabilitat es fonamenta en la credulitat tradicional, segons la qual la ràdio, la televisió i la premsa escrita constitueixen tres mitjans de comunicació fonamentats en la Veritat. Tant que una bona part de la població perifèrica –i central, que també respon com a perifèrica– s'alimenta dels suposats oracles de Madrid.
Arribats en aquest punt, a la gent se li fan els ulls com a taronges. Què diu, aquest?, es demanen escandalitzats, ja que tot allò que entra en l'esfera del costum s'intoxica de sacralització i rebuig. Mentre que si regirem en les potencialitats de la democràcia, un punt cabdal hauria de ser la participació igualitària de tothom en la construcció del discurs global i dels discursos particulars. A les perifèries tenim el mateix dret que qualsevol altre espai individual o col·lectiu a participar de l'elaboració de les ones i tsunamis de les opinions. És clar, sempre que creguem que la democràcia progressiva ha de ser una realitat del futur.