La palla d’arròs és el llast del camp valencià. Cada any, amb l’acabament de la sega, dels terrenys que confronten amb l’Albufera ix una quantitat considerable de residus de la recollida de l’arròs. Les estimacions van des de 14.000 les més moderades a fins i tot 100.000 tones, en funció de qui les calcule.
Les dades de la Conselleria de Medi Ambient parlen d’una recollida de 2.000 tones durant l’últim any, que previsiblement augmentaran a 5.000 enguany. A més, altres organismes, com l’Ajuntament de València o algunes cooperatives, també en retiren una part.
Un dels elements que fa singular aquest paratge es converteix en el seu pitjor enemic. Per a alguns, el núvol de fum que aflora quan arriba la tardor és un paisatge quasi tan habitual com el dels arrossars inundats. El material, si no es retira, es podreix i acaba repercutint en la fauna de l’aiguamoll. I les alternatives tampoc són barates per als agricultors. Al final, la solució fàcil, que no l’òptima, ni tan sols la bona, és cremar la palla de l’arròs. Aquesta pràctica provoca uns augments de la contaminació considerables, com es va veure l’any passat en la capa de pol·lució que va cobrir la capital valenciana durant uns quants dies. Seria injust responsabilitzar els llauradors del núvol negre, ja que la crema va coincidir amb un període d’absència de pluges, poc de vent i un nivell elevat de trànsit que van provocar que la pol·lució s’estancara. Però hi ajuda. I no per una voluntat fosca dels agricultors, sinó perquè no hi troben una bona alternativa.
Amb la palla de l’arròs s’ha provat de fer infinitat de coses. Des d’alternatives que es queden en el mateix camp, com a aliment per al bestiar, producció de substrat –adobs–, cobertes vegetals per a camps danyats... fins a alternatives que han oferit les empreses, com a biocombustible o ninots per a les falles.
Bales de palla, Acció Ecologista-Agró, Rice2rice, Agrolab, BioCompost, Sost-Rice o EcoRice són només alguns noms de projectes. Aquests últims són els tres projectes LIFE de la Unió Europea –un programa suport financer per a programes de medi ambient– destacava l’ambientòleg Andreu Escrivà.
L’opció que sembla prendre millor forma és la de donar-li ús com a material de construcció. Arquitectura de palla. Cases de palla. Del 25 al 28 d’octubre es reunirà a la capital valenciana el congrés més gran d’arquitectura de palla d’arròs, una trobada per a posar damunt la taula obres urbanes i públiques que s’han dut a terme amb aqueix material, oferint noves alternatives. A Vitòria, l’any passat l’empresa Ecopaja va rebre l’acreditació dels laboratoris de l’Entitat Nacional d’Acreditació (ENAC) per a edificar cases, centres de salut o col·legis amb mòduls de fins 28 metres, elaborats amb fusta i palla compactada de 4.000 quilos.
A València, l’encarregat de gestionar aquesta trobada és Pablo Quintana, que, malgrat que ve del món escènic, s’ha convertit en un expert en la matèria. Quintana ha passat mitja vida dedicada al muntatge d’escenaris de teatre i òpera i des de fa uns anys ha evolucionat cap a l’activisme.
En realitat, la seua intenció és que les institucions adopten aquests usos del material procedent del camp com a alternativa als barracons escolars, que encara omplin els patis dels col·legis en construcció. Quintana va veure la palla en l’ull alié –donant un bon ús al refrany–, i ha anat de col·lectiu en col·lectiu presentant la seua idea, fins que ha aconseguit que desenes el subscriguen i poder dur a terme el congrés.
L’activista es va encarregar del disseny de l’interior del Pavelló d’Iniciatives Ciutadanes per a l’Expo de Saragossa el 2008, convidat per l’arquitecte Ricardo Higueras. Després va col·laborar en la reconstrucció d’algunes zones afectades pel terratrémol de Llorca i va posar en marxa aquesta iniciativa.
Ecologistes, constructors i representants de persones amb discapacitat han manifestat el seu suport a ‘Tinc una palla a l’ull’, que, parafrasejant la dita, és el nom del projecte. Quintana, que té una discapacitat física que l’impedeix caminar sense crosses, ha volgut fer un projecte inclusiu, per la qual cosa l’ha presentat també en diversos col·lectius com el Cermi. “La seua mirada cap a la reutilització d’elements que actualment es rebutgen a través de la crema, concretament de la palla de l’arròs, fa que l’empremta ecològica que marcarà el projecte siga un referent de respecte mediambiental exemplar, i també, fomentarà un interés especial per estudiar la participació social del nostre col·lectiu en la construcció d’un medi ambient sostenible”, assenyalava el portaveu del Cermi, sobre la proposta de Quintana que contribuïsquen a la construcció persones amb discapacitat. Serviria, a més de com a projecte inclusiu, perquè els agricultors pogueren traure més rendiment a les seues collites.
Segons explica el defensor de la idea, la palla de l’arròs funciona com a aïllant tèrmic, per la qual cosa la seua construcció seria viable en qualsevol entorn. L’estalvi energètic, calcula, seria d’un 70 i 80% de la factura actual. “Podrien construir habitatges socials en què no s’encenguera més la calefacció”, somia Quintana. A Europa, Anglaterra, França, Noruega i Alemanya ja han posat en marxa iniciatives de construcció amb restolls, especialment per a escoles i cases prefabricades, on comencen a florir empreses especialitzades en aquest àmbit.
L’aspiració de Quintana és, almenys a València, esborrar els barracons de xapa i plàstic del mapa i desenvolupar un espai conciliador amb els llauradors, que una sensibilitat mediambiental amb la inclusió laboral de col·lectius discriminats. Una utopia que pot deixar de ser-ho.