La filòsofa Adela Cortina, Premi Nacional d’Assaig 2014, planteja en el seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre que la por del diferent és un prejudici “biològic”. Per sort, apunta, el cervell “és plàstic i es pot educar”. Per a Cortina aqueixes sospites sobre el distint es converteixen en “transversals” quan l’individu és pobre.
–“No tenim fòbia a l’estranger, tenim por del pobre”, assegura en Aporofobia. Aquesta reflexió denota que en la societat, més que racisme, hi ha classisme.
–La tesi d’Aporofobia se centra en el fet que hi ha moltes fòbies, moltes prevencions, recels o pors en les societats a què ja se’ls ha posat nom: islamofòbia, cristianofòbia, homofòbia, xenofòbia... Sempre són el recel o la sospita davant d’algú. Però jo pense que no és tant el recel davant de l’estranger, davant del diferent. Només cal veure Donald Trump ballant la dansa del sabre amb els xeics àrabs. No sembla que el moleste tant que siguen àrabs. Efectivament hi ha aqueixa por transversal, quan l’estranger és l’immigrant pobre. O quan és un homosexual pobre i no el gran productor de Hollywood a qui tot el món lloa per haver eixit de l’armari. A mi sempre em va cridar l’atenció aqueixa prevenció amb les persones d’ètnia gitana mentre es visibilitzava l’amor per la família Flores.
–El Govern de Mariano Rajoy concedeix el visat de residència a Espanya als estrangers que invertisquen en una propietat immobiliària superior a 500.000 euros mentre tanca la porta als refugiats sirians o a les persones que arriben en pastera. S’evidencia per rang de llei aqueixa aporofòbia?
–És evident. Passa també amb el turisme, que sembla que tampoc no ens importa la nacionalitat del visitant. En canvi, els estrangers que vénen amb les pasteres, una part de la ciutadania sí que els rebutja.
–Alemanya ha acceptat un milió de refugiats. Es va fixar una quota per a la resta dels països, però a Espanya s’ha incomplit flagrantment a pesar que la societat semblava que sí que estava oberta a l’acolliment. Els ciutadans van per davant dels polítics en aquesta obertura?
–En l’acolliment dels refugiats la societat va molt per davant. Demostra que hi ha una gran hospitalitat, de fet l’últim capítol del llibre va sobre aqueix concepte. Hi ha molta gent que reclama que se siga hospitalari perquè ha de ser una paraula que reivindique la Unió Europea. A la Mediterrània l’hospitalitat l’apliquem des de la Ilíada o l’Odissea d’Homer. Ser hospitalari era un signe de civilitat. Qui no acollia l’estranger, el pobre o la viuda era l’incivilitzat. Era una tradició molt cultivada a Espanya i ara s’observen unes actituds hostils que no són pròpies de la nostra cultura. Els partits polítics haurien de posar-se mà a l’obra en aquest tema i si cal un impost per a acollir a qui ve de fora.
–Un impost per a obtenir més recursos?
–És clar, si es diu que s’ha d’acollir els que vénen de fora hi ha la possibilitat que algú diga que no hi ha prou mitjans. Doncs, proposem un impost per a acollir els que vénen de fora perquè estem convençuts que som hospitalaris. O, fixar una partida en els pressuposts de l’Estat. Si no, parlem per parlar. Si fóra política i volguera guanyar les eleccions ho proposaria. Encara que no sé què passaria, perquè Angela Merkel va perdre molts vots per obrir les portes als refugiats.
–O l’ascens de l’extrema dreta a Àustria, on ha estat clau el seu discurs antiimmigració.
–Són tremends. I ara els liberals alemanys no volen acollir immigrants perquè han perdut molts vots per haver posat una cara amable al que vénen.
–Davant d’aquest ascens de l’extrema dreta a França, Àustria, Hongria... Com poden els demòcrates frenar aquest creixement alimentat per aqueixa aporofòbia?
–Cal posar nom al problema. El terme aporofòbia hauria d’estar en els diccionaris de totes les llengües perquè la gent sàpia que, davant dels pobres, hi ha una prevenció. Les societats han de dir-se a si mateixes si estan disposades a acollir els més desfavorits. Aqueix sí que és el gran tema del segle XXI, si tenim prou recursos per a això. I tenim el deure d’ajudar a tothom a eixir de la pobresa. Aqueixa obligació social i de justícia a ajudar a tothom a eixir de la pobresa, ens la vam imposar quan vam signar la Declaració Universal de Drets Humans del 1948.
–A Espanya alguns partits i mitjans de comunicació posen el crit al cel per certs països on hi ha desabastiment o la població té problemes d’alimentació mentre el nostre país és el tercer Estat d’Europa en pobresa infantil. No volem reconéixer o veure els nostres problemes?
–Hem de veure els nostres problemes i contar-ho en els mitjans de comunicació per a despertar la consciència social. Els polítics que vulguen dirigir aquesta societat han de tenir com a prioritat acabar amb la pobresa i les desigualtats. Són dos temes que haurien d’estar en qualsevol agenda política de sentit comú.
–Però això seria ben rebut per la societat?
–Ací és on veuríem què som i què pensem realment. Espere que una gran majoria hi estigueren d’acord, però cal veure-ho i posar-nos a prova.
–Planteja que l’aporofòbia és un prejudici biològic, consubstancial a l’ésser humà i a la seua organització en societat. Es pot curar?
–Em va semblar molt interessant investigar per què hi ha aqueixa mena de prevenció i recel. Sembla que el nostre cervell té una tendència que s’ha anat desenvolupant biològicament a estar en ambients que ens resulten agradables, còmodes i a posar entre parèntesis tot allò que ens molesta. És el que porta a dir alguns autors que el nostre cervell és xenòfob, perquè ens agrada estar amb els que són semblants a nosaltres, amb els que són de la mateixa raça, ètnia o parlen la mateixa llengua. Ens agrada estar amb allò familiar, allò estrany ho posem entre parèntesis perquè ens molesta.
–Per tant, cal educar el cervell.
–I tant, jo vaig més enllà i no sols dic que el cervell és xenòfob sinó aporòfob. No sols posem entre parèntesis o recelem del que no és familiar, sinó a més del pobre perquè és algú que no ens donarà avantatges ni ens donarà res a canvi. La bona notícia és que el cervell és flexible, si fóra rígid no tindríem solució. La pregunta que ens hem de fer com a societat és si podem comportar-nos d’una manera xenòfoba i aporòfoba. Volem canviar aqueixa tendència i cultivar-ne d’altres com la simpatia, l’empatia i posar-se en el lloc de qui pateix o no? Podem triar, això és l’ésser humà.
–Què hauria de fer un ciutadà ètic quan va pel carrer i una persona li demana diners per a menjar o veu ciutadans buscant menjar dins del contenidor?
–La primera persona que es va ocupar de la pobresa en les ciutats va ser Lluís Vives. I a Vives li van encarregar que fera un estudi de la situació i que proposara solucions. Va ser la primera persona que va dir que havia de ser l’ajuntament el que hi intervinguera. És a dir, fins llavors els que havien actuat eren institucions privades per caritat. En aquest cas les administracions són les que han d’actuar davant d’aquestes situacions, perquè és una qüestió de justícia. El ciutadà, quan veu aquestes situacions, ha d’informar i acompanyar aquestes persones sobre on estan els llocs on es poden demanar ajudes. Perquè no es pot alimentar màfies que exploten xiquets o discapacitats, com passa. Els responsables polítics s’han d’adonar que és obligació seua atendre aquests ciutadans.
–Sempre generalitzar és roí i ens pot induir a l’error, però, aqueixa hospitalitat intrínseca de la cultura llatina del sud d’Europa és menys habitual als països del nord d’Europa?
–La nostra cultura llatina és radicalment hospitalària. Alguna superioritat hauríem de tenir davant d’altres països –riu– que no han resultat ser tan hospitalaris. Però també cal tenir en compte que una cosa és ser hospitalari acollint una persona a casa i una altra quan el problema és tan gran que s’ha d’articular una estratègia d’Estat. Institucionalment, cal organitzar aqueixa hospitalitat.