Amb Emili Casanova i Josep D. Climent, a Sueca

Fa unes setmanes es reprengueren els col·loquis, les conferències i les presentacions de llibres a l'Espai Joan Fuster. Era una bona oportunitat per celebrar en públic la culminació d'un projecte molt ambiciós i que ha tingut un procés d'execució llarg i probablement costós per a totes les persones implicades. Es tracta de la publicació dels dietaris escrits per Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca 1877-València1971) d'amagat durant la Guerra Civil de 1936-1939. Estan editats per la Biblioteca Valenciana, que no debades porta el nom de l'il·lustre mecenes —gràcies al llegat del qual existeix—, a cura dels professors Emili Casanova i Josep Daniel Climent. Aquests llibres fonamentals es poden descarregar informàticament, de manera gratuïta, en la pàgina web de la mateixa Biblioteca.  A la presentació assistien, en primera fila, Carme Gómez-Senent i el seu germà Víctor, amb la muller, Amparo Martí. 

Des de fa uns anys, a partir d'un d'aquells no sempre meditats canvis del sistema universitari en Espanya, es començà a quasi exigir de les persones que impartien docència que, a més, investigaren i publicaren els resultats de les seues recerques. Segons les meues observacions, que són bastant directes, no sempre els resultats són els que caldria. Ni podrien ser-ho. Hi ha persones que posseeixen capacitat, interès, vocació o com es vulga dir, per la docència. N'hi ha unes altres dotades de les mateixes qualitats per a la investigació. No sempre coincideixen en cadascuna les dues habilitats. Les mateixes observacions personals m'han fet comprovar al llarg de molts anys que Emili Casanova i Josep Daniel Climent són investigadors autèntics, dels que treballen a partir de documents reals, i no de quatre teories importades, no sempre recents i mal apreses per gent que cita en llengües que desconeixen i ni tan sols són capaces de copiar bé les citacions. Jo en podria esmentar casos ben notables. Casanova ha treballat àmpliament i en profunditat en lexicografia, onomàstica i toponímia, gramàtica històrica i altres aspectes de la nostra llengua. Josep Daniel Climent ha establit panorames molt ben documentats sobre la gent que ha estudiat el valencià o s'ha esforçat per potenciar-ne l'ús públic, normativitzar-lo i en definitiva conservar-lo com a patrimoni viu de la nostra societat, enfront de tantes dificultats. Són, en definitiva, allò que Ventura solia anomenar uns entusiastes. Però uns entusiastes, afegiria jo, que han esmerçat anys de treball i coneixements profunds en les matèries filològiques que han conreat. 

Així ho han demostrat en l'edició dels dietaris que va redactar don Nicolau durant la darrera Guerra Civil espanyola. L'única del segle XX. Llegir-los ara és quasi una obligació per a qualsevol persona que vulga conèixer en una font directa i fiable una gran quantitat d'esdeveniments de la vida quotidiana a València i alguns pobles de l'Horta i de la Ribera, durant el conflicte. Del malviure de cada dia, de les pors, les mancances de tota mena —de llibertat, de queviures, de comunicacions, d'informació— que la situació comportà per a la ciutadania, malgrat viure durant un bon període a molts quilòmetres dels fronts de guerra. Don Nicolau no va veure batalles grans ni menudes, matances ni suposades heroïcitats, però va anotar des del primer dia qualsevol detall que arribava a conèixer del que passava al seu voltant. I tot era tràgic, per moltes esperances que algú volgués posar en una solució positiva de la lluita, des de l'àrea controlada —diguem-ho així— pels successius governs de la República.  

Quan es presentaren els tres volums, la meua sempre pobra capacitat de visió estava notablement rebaixada per un problema passatger de mala salut. No vaig poder prendre notes. Per això ara utilitzaré algunes que amablement m'ha passat Josep Daniel Climent de les que duia rigorosament preparades per a la seua intervenció. Es produí després que Emili Casanova havia valorat la importància de don Nicolau Primitiu, la riquesa del lèxic que emprava en els seus escrits, que anaren més enllà d'aquests dietaris, i altres aspectes de l'edició.

Digué el doctor Climent que les memòries redactades pel patrici valencià reflecteixen a la perfecció la situació viscuda per la població valenciana al llarg de tota la Guerra Civil, més dura conforme passaven els mesos, tant per les penalitats que vivien pel que feia a la satisfacció de les necessitats bàsiques, amb la presència constant de la fam i les seues conseqüències, com pels patiments presents en nombroses famílies provocats per la mort o desaparició d’alguns dels seus membres. De fet, en el cas de Nicolau Primitiu Gómez, durant el període de 1936-1939 les fatalitats van augmentar considerablement i van ser diverses les persones de la seua família que les van patir.

Però més enllà de l’aspecte personal, l’empresari de Sueca continua mostrant-nos la quotidianitat d’una ciutat, València, i dels seus voltants, en temps de guerra, i com els seus habitants, i els milers de persones que havien vingut evacuades, feien mans i mànigues per a sobreviure, des de passar-se hores i hores fent cua per a comprar un poc de carn, de pa o de tabac, a aconseguir un poc de sabó per a mantenir la higiene personal. Perquè la consigna i l’objectiu prioritari per a tothom era sobreviure en el dia a dia. Però, a més, havent de suportar una pluja diària i constant de bombes llançades per l’aviació italiana, que afectaven especialment les instal·lacions del port de València, però que en realitat s’escampaven per tota la ciutat, on provocaven el terror i, el que era pitjor, desenes de morts entre la població civil.

Amb aquest panorama, Nicolau Primitiu Gómez intenta mantenir les rutines que tenia marcades: l’escàs treball a la fàbrica, que en aquesta època es dedicava a la producció de projectils, els seus treballs de recerca i investigació, molt limitats a causa del seu estat d’ànim i les obligacions de la vida familiar, ajudant tant com podia a tots els seus membres, o les escasses activitats culturals on intervenia, majorment relacionades amb Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

En canvi, hi ha activitats que el 1937 ocupaven molt del seu temps, la recollida i arranjaments de llibres i pergamins, que desapareix completament de la seua activitat diària el 1938, segurament perquè ja havia recorregut tots els llocs on podia trobar-ne i també perquè ara se n’encarregaven des de l’Arxiu del Regne de València.

Josep Daniel Climent destacà, com a constants en les notícies detallades en els Dietaris 1936-1939, algunes vivències i activitats que dugué a terme Nicolau Primitiu Gómez, la recuperació de patrimoni documental i bibliogràfic valencià; la lluita constant per informar-se ell mateix, enfront de les campanyes de desinformació i propaganda pròpies de la guerra; els bombardeigs; la fam —i les cues per adquirir aliments, malgrat trobar-se la gent valenciana en allò que buròcrates, polítics i militars vinguts del Madrid fortament amenaçat d'ocupació pels feixistes anomenaven Levante feliz—; els problemes de la família —fins i tot amb gent molt pròxima empresonada, però finalment viva— i d'altres. Jo hi afegiria els rumors o dades exactes sobre assassinats de persones suposadament de dretes a Massarrojos o llocs pròxims, sobretot enmig del descontrol dels primers temps de la Guerra. Allò que s'anomenà, per dir-ne alguna cosa, la revolució espanyola. 

Per acabar la presentació, Josep Daniel Climent recordà com els temps tampoc no van oferir a don Nicolau motius d'alegries. L'assassinat pels franquistes del germà Eliseu, diputat d'Izquierda Republicana, o la fugida a França del germà de pare, Emili Gómez Nadal, obriren, només arribar les tropes d'ocupació al País Valencià i a Catalunya, una etapa igualment dolorosa per a l'autor del diari. En allò més íntim per a un home de tarannà patriarcal i domèstic, preocupat per qualsevol fet, bo o roí, que afectés persones de la família. Més morts i desgràcies, quan un empresari burgès com ell podria haver trobat satisfacció i tranquil·litat amb l'entrada de les forces italianes a Alacant, o les franquistes a València. 

I encara val a dir, perquè és fonamental en la personalitat de don Nicolau Primitiu, que en ell també era íntim tot allò que es relacionava amb la supervivència de la llengua i la cultura del país, tan cruelment amenaçades pel nou Règim. Les desgràcies del país eren les seues. I n'arribaven moltes. 

A continuació, no havent pogut salvar el germà assassinat per Franco a Alacant, feu estades a Portugal. Per obrir mercat a la seua fàbrica de molins per a arròs o altres vegetals. Només per això? Sempre he sospitat que era per plorar a soles. La família que restava al país no havia de tenir por de res. ¿No havien arribat les tropes salvadores, comandades pel benèfic i just militar rebel Francisco Franco, Caudillo, Generalísimo de los Ejércitos, Jefe Nacional de Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, etc? Ara, potser don Nicolau va preferir renunciar momentàniament a protector tan insigne, encara que fóra a canvi de situar-se sota el govern d'un altre dictador: António de Oliveira Salazar («É sempre a mesma melodia, Salazar e a sua democracia», cantava Luis Cilia i, anant i tornant de Madrid en un Seat 600 el 1971, Blas Ibáñez Moragón i un servidor).

Hi ha més dietaris de don Nicolau. Caldria editar-los tots. Sense esperar tant, sense demanar tanta paciència quasi heroica als investigadors que els editen. Un descendent del nostre gran personatge, Alaitz Zalbidea Berenguer hi treballa amb èxit acadèmic. El vaig veure breument arran de la presentació a Sueca. Seré sincer: em va emocionar trobar-me amb una persona que a partir de fonts familiars persisteix en aquesta passió, se'n podria dir genèticament heretada, d'investigar per construir la memòria del país. Una part de la memòria, però essencial. Com les anotacions de don Nicolau durant aquella època de dolors i misèries ens permet de comprovar amb una vivacitat brutal. Malgrat el pas del temps i entre els franquistes que encara estaran entre nosaltres. 

Fa unes setmanes es reprengueren els col·loquis, les conferències i les presentacions de llibres a l'Espai Joan Fuster. Era una bona oportunitat per celebrar en públic la culminació d'un projecte molt ambiciós i que ha tingut un procés d'execució llarg i probablement costós per a totes les persones implicades. Es tracta de la publicació dels dietaris escrits per Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca 1877-València1971) d'amagat durant la Guerra Civil de 1936-1939. Estan editats per la Biblioteca Valenciana, que no debades porta el nom de l'il·lustre mecenes —gràcies al llegat del qual existeix—, a cura dels professors Emili Casanova i Josep Daniel Climent. Aquests llibres fonamentals es poden descarregar informàticament, de manera gratuïta, en la pàgina web de la mateixa Biblioteca.  A la presentació assistien, en primera fila, Carme Gómez-Senent i el seu germà Víctor, amb la muller, Amparo Martí. 

Des de fa uns anys, a partir d'un d'aquells no sempre meditats canvis del sistema universitari en Espanya, es començà a quasi exigir de les persones que impartien docència que, a més, investigaren i publicaren els resultats de les seues recerques. Segons les meues observacions, que són bastant directes, no sempre els resultats són els que caldria. Ni podrien ser-ho. Hi ha persones que posseeixen capacitat, interès, vocació o com es vulga dir, per la docència. N'hi ha unes altres dotades de les mateixes qualitats per a la investigació. No sempre coincideixen en cadascuna les dues habilitats. Les mateixes observacions personals m'han fet comprovar al llarg de molts anys que Emili Casanova i Josep Daniel Climent són investigadors autèntics, dels que treballen a partir de documents reals, i no de quatre teories importades, no sempre recents i mal apreses per gent que cita en llengües que desconeixen i ni tan sols són capaces de copiar bé les citacions. Jo en podria esmentar casos ben notables. Casanova ha treballat àmpliament i en profunditat en lexicografia, onomàstica i toponímia, gramàtica històrica i altres aspectes de la nostra llengua. Josep Daniel Climent ha establit panorames molt ben documentats sobre la gent que ha estudiat el valencià o s'ha esforçat per potenciar-ne l'ús públic, normativitzar-lo i en definitiva conservar-lo com a patrimoni viu de la nostra societat, enfront de tantes dificultats. Són, en definitiva, allò que Ventura solia anomenar uns entusiastes. Però uns entusiastes, afegiria jo, que han esmerçat anys de treball i coneixements profunds en les matèries filològiques que han conreat.