Amb Manuel Ambou, a la muntanya

Quan s'arriba a una determinada edat i s'han tingut amistats fortes, basades en allò que cadascú pretenia honestament fer en la vida, és fàcil reprendre la conversa i la simpatia mútua, per molts anys que hagen passat. Com si el contacte s'hagués interromput circumstancialment fa no res.

Em va passar fa setmanes amb Manuel Ambou, gràcies a Antoni García Artal i Ana Baena Guevara. Així, un dia anàrem a veure'ls, ell i Pilar, la seua dona i companya d'aventures muntanyenques. En una casa de camp, prop del Túria, impregnada de les seues aficions més profundes.

Són vivències que sempre ha mirat de comunicar. Ara mateix, la secció valenciana d'eldiario.es informa que sobre una exposició didàctica als Jardins dels Vivers de València, sobre el Parc Natural del Túria, que Ambou coneix bé.

On qualsevol passa, fent fotos amb mòbil i comentaris que de seguida oblida, Ambou s'ha fixat en els detalls --plantes, animals, paisatge-- i els ha retingut amb una fidelitat que poca gent té. Fidelitat és, en aquest cas, estimació, una mena de comunió intel·lectual, visual i sentimental que es dona poques vegades si un no té la voluntat i la capacitat de cultivar-les.

La conversa represa

En arribar a sa casa, només baixar del cotxe començàrem a enllaçar records amb comentaris sobre el present. No hauríem acabat mai. Ell té una memòria molt exacta i un arxiu ric i ben mantingut de fotografies i anotacions sobre eixides al camp i la muntanya, que durant uns anys vam compartir amb companys. Moltes se m'havien esborrat, però els detalls que Ambou em donava les feien reviure: a Ventamina, el barranc de la Jara, Albarracín i els Toricos del Navazo, Sant Esperit, Javalambre amb la neu hivernal, una travessia sobre una capa de neu bastant alta, al febrer de 1963, de Marines a Serra, passant per la masia de Tristan i pel Llentiscle, la Silla del Papa, a Bunyol, amb una ximeneia de roca que em semblava espectacular, la cova Soterranya, prop de Portaceli, i altres descensos sota terra, el Picaio i les Penyes de Guaita --on ell m'ensenyà el poc que vaig saber d'escalada; aviat ho vaig deixar, després d'un accident que em deixà un rastre de vertígens sobtats i imprevisibles...

I, per damunt de totes aquelles descobertes, férem dues excursions a Ordesa, el 1964 i 1965, que mereixerien un reportatge llarguíssim. Amb Manuel Grau, José María Valero, Luis Tuset i algun altre amic.

Quan ens vam veure amb Ambou fa unes setmanes, aparegué l'amistat intacta, retrobada en un instant. Amb quina intensitat i quina força es manifestà de seguida el corrent d'interessos, d'obsessions o de curiositats que un temps ens va unir, quan començàvem a trescar sense demanar permís a ningú, per serres i senders? En veure'ns, se'm va revelar la importància d'aquella amistat que, si no ens haguéssem vist de nou, hauria quedat en el record, plena de cordialitat però desdibuixada i barrejada en la grisor del passat incert.

Ens vam veure i ens vam reconèixer com érem, perquè ni ell ni jo hem perdut la gran fascinació que ens havia acostat cap a la muntanya. Per l'edat una mica inferior, però sobretot per la meua manca absoluta de rigor i dedicació, en aquells exercicis vaig ser, simplement, un aprenent d'Ambou. Un seguidor de bona fe, ple de confiança en els seus coneixements que jo creia llavors acabats d'adquirir, a mitjan dècada de 1960.

Ara veig que no era així. Em regalà el llibre Las vacaciones de Manuel en Mira, en què recull memòries seues infantils, amb un avi, en un poble en què, a les vacances, llarguíssimes i fecundes, descobrí el que la ciutat li amagava. En llegir-lo vaig comprendre millor el personatge. Entenguí com aquestes experiències afortunades marquen positivament els anys posteriors d'una persona. És un llibre escrit amb pulcritud i emoció. N'ha publicat d'altres, molt més tècnics, però aquest el pot llegir qualsevol. Amb profit.

El que per a ell representà Mira, a la Serranía de Cuenca, ho havia estat per a mi, primer la Canyada, prop de Paterna, amb les modestes pinades i el 1959, tot d'una, entre Pasqua i la Mare de Déu d'Agost, el Garbí i l'espectacle visual que ofereix, el naixement del riu Mundo, la serra de Segura, el Saler verge i una Albufera on et banyaves,  Bronchales. I, a penes entrevista quan el riu Arazas ja ha arribat a la plana, la vall d'Ordesa, en tota la seua majestat i en una solitud immensa. Aquelles llampegants descobertes de paisatges que semblaven els de les pel·lícules d'aventures, els vaig fer gràcies a mon tio Antonio, germà del meu pare, i la seua dona Vicenta Baviera, excursionistes ja abans de la guerra, i en companyia del petit clan --cada any augmentat-- dels seus fills que foren com germans per a mi fins que anaren a viure a Madrid. Amb ells vaig descobrir també llavors la neu en el sempre seductor Pla de Barraques. 

Durant els anys que no ens havíem vist, m'he limitat a caminar per la muntanya sempre que he pogut, però Ambou ha continuat i ampliat una trajectòria que començava abans d'aquell interval. En el desplegament ha mostrat el mateix rigor que quan l'encetava. Un amic d'aquell temps, m'ha escrit sobre Ambou: “el recorde com un ”activista“ de la natura, de l'escalada, de l'espeleologia... Jo, que em considerava un xic més tímid i poc aventurer, em sentia una mica confús amb la seua ”energia“ vital”.

És una observació molt exacta. Jo, que era d'una timidesa extrema, potser em vaig arriscar més i vaig seguir Ambou amb plena confiança en aquelles peripècies iniciàtiques que ara mateix repetiria en la seua companyia si jo pogués --no és amb ell que vaig tenir l'accident d'escalada.

De seguida vaig intuir que Ambou no era un aventurer, sinó que avançava com a activista sobre bases sòlides. Un peu darrere l'altre, després d'haver calculat els problemes. Així ho feia a la roca, trepant; a la neu i el gel; en la foscor de coves i avencs —malgrat la precarietat dels llums que portàvem.

Ens havíem conegut al Grup VII de la Delegació Diocesana d'Escoltisme, pertanyent al Col·legi dels Escolapis situat al carrer de Carnissers, de València. Aviat, amb Llorenç Cervera, Joan Antoni Barrera i  jo —escolà d'amén—, formàrem el Grupo de Estudio de Actividades Scouts, dirigit a desenvolupar activitats d'una certa innovació i atractiu per als grups rovers (majors de 16 anys). Hi havia les activitats tradicionals del vell manual de Baden-Powell, fundacionals per a l'escoltisme, carregades d'esperit romàntic i records colonials. Nosaltres volíem afegir-hi d'altres més actuals i estimulants per als joves  del nostre temps. Vagament ens inspiràvem numeros solts de revistes escoltes franceses que no sé com ens arribaven.  

En aquella etapa breu i intensa se'm revelà la increïble capacitat d'Ambou per comunicar allò que aprenia, un mestratge molt específic i qualificat, basat en l'experiència pròpia, lectures i observacions repetides i silencioses d'un o altre fenomen: una estrella enmig de la gran volta celestial, la corba d'un riuet quan t'hi acostes, un ocellet expectant només durant segons sobre una branca, les formacions pètries d'un avenc, les llums successives que rep i projecten la neu o el gel en cims que pareixen inaccessibles.

Ho dic sense exageració. He estat incapaç de transmetre cap idea sense embolicar-me. Entre l'agitprop —o la simple lliçó sobre les coses— i jo hi ha barreres insalvables. Ambou les botava amb una facilitat que ja m'hauria agradat saber imitar. N'hi ha que van a esquiar, a caminar per la serra o a submergir-se en la mar per plaer i esplai. Intransferibles i exclusius.  Si de cas, amb la família o els amics. El cas d'Ambou és distint. Solitari o en poca companyia, té aquestes experiències, però a continuació procura transmetre-les. Compartir-les, com es diu ara.

Aquesta mena de persones, crec que puc dir-ho, no eren gens freqüents ací fins fa quatre dies. Pels seus mitjans, Ambou es va traçar una via de relació amb el món que en llocs més civilitzats ja existia feia anys. I ací, em pareix, començaven a existir, fins que la victòria de la reacció més típica va decapitar aquella possibilitat. Ambou va trobar orientadors, en això, com va poder. Els qui tenien altres interessos, també. Saltant cap arrere la degolla franquista. Buscant precedents. En l'excursionisme n'hi havia, però no sempre es franquejaven a la primera pregunta de la persona jove. Alguna vegada, sent soci del Centre Excursionista de València, vaig assistir a una petita reunió que dirigia Emili Beüt. Sabent qui era, vaig parlar en valencià. Crec que em va respondre en la mateixa llengua, però escrutant-me amb una mica de sospita. No seria jo un infiltrat? Cert és que sempre he tingut el senyor Beüt com un home ferm en les seues conviccions, però sense massa capacitat de discernir entre amics i enemics. Al final, els amics d'abans el van acollir.

En algun moment, vaig perdre de vista Manuel Ambou, per bé que coincidírem al Centre Excursionista de València. Després formà part del Grup d'Alta Muntanya Espanyol, l'Escola Espanyola d'Alta Muntanya, l'Escola Espanyola d'Esquí i altres organismes molt especialitzats, on el seu entusiasme devia crear addictes per sempre entre les persones que no hi anaven per simple esnobisme. Al Club d'Esquí València fou director tècnic de l'escola d'esquí durant trenta anys.

Tot això són dades d'un passat que s'ha adreçat després cap a activitats relacionades amb l'observació de la Natura, dels ocells i mamífers, del medi natural. Quan ens coneguérem Ambou i jo, no podíem imaginar —qui hauria pogut fer-ho?— que tantes meravelles podien estar en perill de desaparició. També això, ell ho va veure. 

Quan s'arriba a una determinada edat i s'han tingut amistats fortes, basades en allò que cadascú pretenia honestament fer en la vida, és fàcil reprendre la conversa i la simpatia mútua, per molts anys que hagen passat. Com si el contacte s'hagués interromput circumstancialment fa no res.

Em va passar fa setmanes amb Manuel Ambou, gràcies a Antoni García Artal i Ana Baena Guevara. Així, un dia anàrem a veure'ls, ell i Pilar, la seua dona i companya d'aventures muntanyenques. En una casa de camp, prop del Túria, impregnada de les seues aficions més profundes.