La delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València ha penjat en el seu web una llista amb els noms dels 5.422 valencians que van ser obligats a integrar-se en batallons de treball forçós durant la Guerra Civil i la postguerra. El coordinador del projecte, l’historiador Josep Màrius Climent, és net d’un dels treballadors forçosos i un dels especialistes en aquest aspecte més desconegut de la repressió franquista.
L’investigador ha estudiat uns quants batallons amb una presència important d’esclaus valencians, encara que amb les limitacions de la documentació disponible resulta impossible aportar xifres definitives. “Un batalló de treballadors era un organisme de repressió molt actiu i constantment hi havia baixes i altes”, explica a aquest diari Climent, autor d’El treball esclau durant el franquisme. La Vall d’Albaida, 1938-1947 (PUV, 2016). “Els números que tenim són a la baixa”, postil·la. La base de dades inclou el treball previ realitzat per l'Aula d'Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València.
L’historiador Javier Rodrigo ha calculat que 100.000 presos van passar pels batallons de treball durant la Guerra Civil i 50.000 durant la postguerra franquista. Originalment formats pels soldats republicans capturats durant l’avanç de l’exèrcit revoltat, els batallons de treballs forçosos comportaven “unes condicions extremes de treball i una falta de condicions sanitàries i, especialment, alimentàries”, assenyala Climent. “El presoner que no tenia suport des de casa tenia moltes paperetes de morir”.
Climent ha revisat els expedients personals dels treballadors forçosos en les 3.000 caixes de l’Arxiu General Militar de Guadalajara que contenen el fons documental de la Inspecció de Camps de Concentració i la seua successora, la Prefectura de Camps de Concentració i Batallons Disciplinaris. “Molts dels expedients no aporten una identificació clara del presoner i, per tant, no saps ni d’on prové, ni el temps, ni el batalló en què estava destinat, ni si era presoner o del Cos de Vigilància”, adverteix.
L’historiador ha analitzat el cas del 27 Batalló, en què es van enquadrar entre 600 i un miler de presoners, segons la documentació del Tribunal de Comptes consultada. Amb un metge per cada 3.000 homes, mig centenar d’esclaus van morir i 51 més van ser llicenciats a conseqüència d’alguna discapacitat o malaltia a causa de les dures condicions de treball. Testimoniatges orals recollits per Climent també indicaven que, algunes vegades, es produïa un espoli del miserable sou dels treballadors forçosos, amb el teló de fons de la corrupció generalitzada en la postguerra i de la fam a conseqüència de la política autàrtica del règim. “El menjar valia més que els diners”, recorda l’historiador.
“L’exèrcit franquista”, escriu Josep Màrius Climent, “ va ser el responsable de la retenció, concentració i explotació dels presoners, a qui es va sotmetre a una violència continuada per aconseguir uns objectius militars (fortificacions), econòmics (explotació laboral i espoli personal) i polítics (sotmetiment i submissió). La sort dels presoners, així com el sofriment de les seues famílies, eren qüestions que als oficials preocupaven poc, ja que formaven part i eren conseqüència del mateix sistema repressiu, com es desprén dels informes i les visites d’inspecció, de l’elevada mortalitat i del nombre de baixes per discapacitat ocasionades en els batallons”.
Un altre dels batallons que ha investigat, el número 12, estava format en un 80% per valencians i va ser destinat l’estiu del 1940 a les obres del Pla de Defensa dels Pirineus, en el context de les fortificacions que el dictador Francisco Franco va ordenar construir durant la Segona Guerra Mundial. Almenys 21.000 presoners van treballar en aquelles obres fins al 1945. Les obres militars es van concentrar en els plans de fortificació de Franco a la frontera amb França, al nord d’Àfrica i als voltants de Gibraltar, en el context de la seua aliança amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.