Javier Cavanilles, periodista: “Milions d’americans veuen Trump com un messies que s’enfronta a les forces de Satanás”

Periodista, divulgador escèptic i expert en conspiracions, Javier Cavanilles (València, 1969) aborda en el seu últim llibre –Satanismo. La historia del culto al mal (Almuzara, 2024)– l’evolució de la idea del maligne al llarg dels segles, i com ha anat modulant-se en funció dels contextos polítics, socials i culturals de cada època. Allunyant-se de la idea del satanisme de togues negres, ciris i orgies, l’autor el presenta com un corrent dins del cristianisme, l’analitza com una religió més i repassa fins a quin punt ha influït en la nostra visió del món. El resultat és una panoràmica totalment distinta –exhaustivament documentada i plena d’anècdotes divertides– sobre aquesta creença que, diu, està tan present tant hui com en el passat.

Cavanilles és membre de The Satanic Temple i, des de la seua fundació, de l’associació Satanistes d’Espanya. “Ni fem misses negres –encara que no estaria malament organitzar-ne una de tant en tant– ni fem orgies, que exigeixen molt d’esforç, ni tampoc sacrificis humans”, adverteix l’autor en aquesta entrevista amb elDiario.es.

El dimoni no és una cosa de l’edat mitjana?

Gens. L’últim premi nacional del còmic, El cuerpo de Cristo, tracta d’una dona que creu que està posseïda; fa pox els Legionaris de Cristo van estrenar en cinemes Líbranos del mal, un documental sobre els exorcismes; fa tres setmanes, davant del Capitoli, milers de persones de tots els EUA es van reunir a Washington davant del monument de Lincoln per a fer un exorcisme massiu amb vista a les eleccions; fa uns mesos l’ínclit Enrique de Diego va publicar un llibre en què deia que la reina Letizia ret culte al diable… Satanàs està molt més present del que ens imaginem, però no és el de l’edat mitjana o no sols és el de l’edat mitjana. A vegades està totalment dessacralitzat i només és un símbol i altres, una realitat incontestable. Enmig, tens una àmplia gamma de ‘satans’ per a cada tipus de consumidor.

Existeixen les sectes satàniques més enllà de la llegenda negra? Són perilloses?

Hui dia, mai s’ha pogut trobar una secta satànica. El primer estudi seriós el va fer l’FBI del final dels anys 90, quan el ‘Pànic Satànic’ als EUA estava en el punt més alt, i la conclusió és que no n’hi havia. Des de llavors hi ha hagut investigacions bastant serioses a Anglaterra, el Canadà, França, Bèlgica, Itàlia, els Països Baixos… i la conclusió és sempre la mateixa: no existeixen. Es pot mirar en les pàgines d’Interpol i no hi ha res. De l’Església catòlica, per cert, no es pot dir el mateix, per això els agrada tant aquesta faula: és un mite de projecció. El que passa és que és una amenaça molt mediàtica i, quan quatre xavals, fins a les orelles de calimotxo, salten la tanca del cementeri del seu poble per a pintar un 666, els diaris ja tenen titular.

El que sí que és perillós és la ultradreta, com va demostrar l’assalt al Capitoli. D’on ve el moviment de QAnon i quanta gent hi creu? Qui va crear l’invent?

QAnon, com a tal, ja no existeix, va desaparéixer fa quatre anys, quan es va descobrir que darrere de tot això estaven Ron i Jim Watkins, fundadors de la pàgina 4Chan, i van haver de tancar el negoci. Però la idea que una elit liberal domina el món i que són satanistes, pedòfils i es beuen l’adrenocrom que trauen de la sang de xiquets, ha romàs. Era un Satanàs més dessacralitzat i polític, un moviment en què no tots creien en el maligne com una realitat, però sí que pensaven que hi havia unes sectes satàniques molt poderoses. QAnon va ser un aggiornamento del que contava en els 90 Cathy 0’Brien en el seu llibre Trance-formation of Amèrica, però llavors se la veia com una friki i hui, com una visionària. És gent molt radical, que viu en una realitat paral·lela i que feia costat a Trump. De fet, les banderes de Q es veien en els seus mítings i en l’assalt al Capitoli.

I pot tornar QAnon?

Ho dubte, el seu cicle ha passat, i l’obsessió amb Satanàs ha mutat, ha tornat als orígens de la ultradreta religiosa i el nacionalisme blanc cristià, que està més fort que mai i és molt més perillós: són milions de persones i creuen que Trump és el messies literalment, no com a metàfora. Si guanya, deurà molt a aquesta gent obsessionada amb Satanàs, que no són satanistes, sinó adoradors del Satanàs, que és una altra cosa. El que passa és que ningú vol veure les eleccions americanes com el que són, almenys en part: una guerra religiosa. El que vol aquesta gent és una teocràcia i no ho amaguen. I per a la ultradreta econòmica americana, aquesta gent és or molt: si creuen que la Terra té 6.000 anys i que els dinosaures no van existir, es creuen qualsevol cosa si els dius que està en la Bíblia. No es fien del Govern federal, que veuen com a ateu i que els vol llevar les ànimes, així que és el votant que agrada més al neoliberalisme més extrem, són les seues camises marrons.

El moviment teocràtic està molt ben finançat, només cal veure qui apadrina l’anomenat Projecte 2025, una mena de programa electoral no oficial de Trump i, sobretot, del seu vicepresident Vance.

Com és possible que extremistes religiosos, tan conservadors, adoren un individu que s’ha casat tres vegades, que estiga condemnat més de 30 vegades per gitar.se amb una estrela del porno, que arrossega una dotzena d’acusacions d’assetjament sexual, frau…?

Aquesta gent cita molt la Bíblia, però o no la llig o no l’entén, potser les dues coses. Per a ells la seua referència són els escriptors Tim LaHaye i Jerry B. Jenkins i la seua sèrie de llibres titulada Left Behind, que deu haver venut prop de 100 milions d’exemplars. Creuen que la lluita final contra el bé i el mal és imminent: i que, primer, la gent pura ascendirà al cel. En la Terra quedaran els roïns, al servei de Satanàs, i els que, sense ser tan roïns, no són prou bons per a anar al paradís sense lluitar. El seu líder, el de les novel·les, és Rayford Steele, un paio que ha sigut un pecador i s’ha redimit, és un cristià renascut. Aquesta és la imatge que tenen de Trump i per això li ho perdonen tot. Si ho diu un llibre que van comprar en el supermercat i després en van fer unes quantes pel·lícules, ha de ser veritat.

Quan Trump diu que usaria a l’exèrcit contra l’‘enemic interior’, siga la seua intenció o no, aquesta gent el veu com una lluita contra els dimonis que quedaran a la Terra. En realitat, compra el discurs del Moviment de la Nova Reforma Apostòlica, que creu que els EUA haurien de ser una teocràcia i que van organitzar un exorcisme massiu davant l’estàtua d’Abraham Lincoln, a Washington, dies abans de les eleccions. Per descomptat, no tots els MAGA [Make America Great Again] hi creuen, però tots els que hi creuen sí que són MAGA. Sense aquests adoradors de Satanàs, que són uns quants milions, Trump no hauria guanyat ni una rifa.

El llibre inclou, entre les figures amb una certa obsessió pel satanisme patri, personatges tan diversos com Enrique de Diego, Rafa Pal i Lucía Etxeberría: com acaben els tres en la mateixa llista?

De Lucía Etxeberría no es pot esperar molt, però tampoc és el cas més extrem. Es veu que va llegir un article en Internet sobre les elits satàniques i es va fer experta en la matèria, però tampoc és un tema a què done una importància excessiva. Rafa Pal, famós pel seu periodisme per a ments còsmiques, fa bo l’acudit aquell de Pantomima Full, que hi ha gent que s’ho creu tot menys la veritat i ell està així des d’abans de l’11S. El seu Satanàs és religiós, però és una versió una mica dessacralitzada que, com tot el que fa, ho ha retallat i apegat de webs americanes. Don Enrique de Diego és una altra cosa, està convençut que la reina Letizia és satànica, perquè una vegada es va comprar un llibre d’Alan Moore i va conéixer l’artista Marina Abramović, molt influïda per l’esoterisme, que va rebre el Princesa d’Astúries el 2021. Però el cas de De Diego, millor que jo, te l’hauria d’explicar un psiquiatre.

També es remunta als grans conspiranoics de la ultradreta espanyola que van alimentar mites del franquisme, com ara l’obsessió amb la maçoneria i amb el satanisme. L’ha sorprés la seua coentor o eren mers traductors a l’espanyol del que es coïa a Europa i els Estats Units?

No, la seua era una deriva del nacionalcatolicisme, tenia la seua originalitat o, almenys, estava adaptat a la sociologia espanyola de l’època. És veritat que aquestes idees, en aquella època, s’havien gestat en els sectors més ultramontans francesos, però ací això de la maçoneria no era obsessió, era pur odi. Realment creien que era una organització satànica.

D’una banda, pels problemes que algunes obediències maçòniques, les més progressistes, havien tingut amb el Vaticà. Però, de l’altra, afegien obsessions pròpies. Això de qualificar els maçons de satànics li anava molt bé al règim, perquè era una acusació difícil de rebatre, ja que se suposava que eren una organització semisecreta. Així que, si volies matar el mestre de l’escola, l’alcalde o el teu veí per a robar-li les terres, l’acusaves de pertànyer a una lògia i ja es podia donar per mort.

Vist el que s’ha vist, com és en realitat formar part de The Satanic Temple o de l’associació Satanistes d’Espanya?

Doncs, tampoc és una activitat que ocupe molt de temps. Jo entre de tant en tant en la web del Satanic Temple i, quan tinga duros, potser em faré algun dels seus cursos, que són bastant interessants. Satanistes d’Espanya és diferent; som un muntó de gent a qui ens agrada el tema, encara que no tots el veiem igual. A més, els membres solen ser bastant interessants i a tots ens agrada el cinema, la història, la ciència-ficció, els còmics… Quasi parlem més d’això que de Satanàs. A vegades ens reunim i ens ho passem d’allò més bé.

Al començament de desembre hem organitzat una fira a Madrid, però ni fem misses negres –encara que no estaria malament organitzar-ne una de tant en tant– ni fem orgies, que exigeixen molt d’esforç, ni tampoc sacrificis humans. Alguns fins i tot no anem tatuats ni ens agrada el black metall o, com va dir Iker Jiménez de mi, tenim cara “de no haver trencat un llapis”. Som un grup molt heterogeni i fem el que podem, però tampoc estem per a dominar el món… De moment, hem organitzat la Primera Fira Sinistra a Madrid, l’1 de desembre passat. Més endavant, buscarem objectius més ambiciosos.