LLEGIR EN CASTELLÀ
Eduardo Zaplana Hernández-Soro torna al banc dels acusats perquè la secció quarta de l’Audiència de València dirimisca si l’expresident va prendre una drecera a l’hora de complir el programa polític que va confessar per telèfon al seu amic Voro Palop, el febrer de 1990. “He de fer-me ric, perquè estic arruïnat. Necessite molts diners”. En aquest “judici final” s’ha de resoldre si el col·leccionista d’escàndols liderava una “organització criminal”, una banda de quinze testaferros i amics, per a engreixar les seues economies domèstiques amb el cobrament de mossegades en dos contractes adjudicats per la Generalitat Valenciana: el de la privatització de les ITV i el del Pla Eòlic. Una mina de 20,6 milions d’euros en comissions il·legals.
Dos contractes que, curiosament, no formen part de les millors estampetes de sant Pancraci, el CEO santoral de l’abundància, d’aquells anys. Són les dues concessions els plans de tripijoc i el pagament de peatges de les quals s’esbossaven en els sis fulls que el ciutadà sirià Imad Al Naddaf Yalouk va trobar, segons consta en el sumari, en el pis que va ser de Zaplana i que es van lliurar el 2012 al seu amic Marcos Benavent, el conegut com a ionqui dels diners.
Davant la impossibilitat de negar les “aclaparadores evidències”, indicis i proves acumulades contra l’expresident en la investigació (una col·lecció d’aquestes està continguda en un informe de 450 pàgines de l’UCO) l’exministre ha optat per l’estratègia d’intentar tombar la instrucció a partir d’anul·lar aquests documents i impugnar l’arrancada de la investigació adduint que el registre judicial en què es van trobar els papers d’aquest full de ruta i les primeres perquisicions de l’UCO són il·legals per haver-se produït, sostenen, en el marc d’una altra causa judicial. La defensa de l’expresident (que és lletrada, política i mediàtica) ha intentat debades dinamitar el cas. La secció cinquena de l’Audiència Provincial va tombar tots els recursos.
Una melé processalista
En les anomenades qüestions prèvies que es dirimeixen des de dijous en el judici que es reprén, Zaplana i el seu lletrat, Daniel Campos, tornaran a la càrrega per aquest flanc, en el marc de l’intent de melé zaplanista processalista per a tombar la causa. Apel·laran a l’anomenada “doctrina del fruit de l’arbre enverinat”, molt arrelada als Estats Units i que se sustenta en la màxima que qualsevol prova obtinguda al marge del control de la legalitat es converteix en il·legítima i provoca la nul·litat de la causa penal. A Zaplana no li’n queda cap altra que agitar muntatges i teories de la conspiració, amb cameos del CNI, per a carregar-se el cas al crit de “les proves estan viciades”.
En el llibre Los tentáculos del truhan, en què s’alerta de totes les envestides que desencadenaria l’acorralat Zaplana, s’explica que la sentència del Suprem 116/2017 del 23 de febrer limita l’aplicació d’aquesta doctrina a Espanya a l’actuació d’agents públics. Una decisió dictada arran del cas Falciani. Ni Marcos Benavent, ni el ciutadà sirià que el 2012 li va lliurar els documents, són funcionaris públics, per la qual cosa el recompensat esforç del ionqui dels diners confessant haver sigut un cavall de Troia infiltrat en els oligarques del règim cleptòman (des de Rus fins a Zaplana) continuaria tenint efectes nuls fins i tot si convencera de la conspiració una secció quarta en què habita algun creient zaplanista.
El muntatge sobre el pretés muntatge antizaplanista ordit per espies i socialistes, es projectarà des de hui en les pantalles d’aquest macrojudici en què l’excomissari José Manuel Villarejo tindrà els seus minuts de glòria (a l’abril), després de ser citat com a testimoni per la defensa de Zaplana perquè explique tots els detalls de la conspiració. El tribunal ha acceptat aquesta compareixença.
Que la causa viatge a Madrid
En aquestes qüestions prèvies, la defensa també intentarà, per enèsima vegada, que la causa es jutge en l’Audiència Nacional, un ecosistema que l’expresident considera més acollidor, malgrat que no ha tingut precisament mala sort amb el tribunal valencià que li ha tocat. Argumenta l’acusat principal, l’arquitecte d’aquell règim edificat sobre una Comunitat Valenciana convertida en un casino, que la causa hauria de traslladar-se a aquella instància judicial atés que s’investiguen delictes pretesament comesos a l’estranger. És cert que, segons la investigació, es va muntar una trama de 23 societats en 14 països per a intentar amagar els actius. Però els diners morenos no són d’on dormen, sinó d’on naixes i pasturen. I les adjudicacions dels molins de vent i les estacions d’ITV es van concedir a València.
Els diners bronzejats pretesament van viatjar per Andorra, Panamà, Luxemburg o Suïssa, però van tornar blancs per a instal·lar-se en pisos en els castissos barris de Chamberí i Salamanca, o en les faldes del Puig Campana, que no està als Alps suïssos. De fet, hi ha un segon full de ruta, trobat en el pis de Zaplana al carrer de Pascual i Genís de València, en què es perfila el viatge de tornada, la repatriació dels fons.
L’estratègia processalista té tints circenses. Fins al punt que Zaplana va demanar una pericial per demostrar que en els fulls lliurats pel ciutadà sirià a Benavent no hi ha restes d’ADN zaplanista. I efectivament, en aquests documents, confeccionats segons l’UCO al voltant del 2001, no es van trobar empremtes ni restes biològiques de Zaplana. En el Llençol Sant de Torí, tampoc.
Ací no hi ha minuts brossa
El problema per a l’expresident és que el seu ADN està present en totes les corrupteles, apareix nítidament en diferents passatges de la pista dels diners, que diria William Mark Felt, que va ser número dos de l’FBI i gola profunda en el Watergate. En el cas Naseiro, en el marujazo (la compra d’una trànsfuga socialista per a guanyar l’alcaldia de Benidorm el 1991), després el cas Sanz, a Terra Mítica, en l’escàndol IVEX-Julio Iglesias, en el cas Lezo… Totes les causes són el cas Zaplana i cap va ser batejat amb el seu nom.
En qualsevol altre assumpte, aquestes deliberacions prèvies serien un aperitiu insuls. En aquest cas, amb l’artilleria centrada en el com i no en el qui, la discussió sobre la part contractant de la primera part esdevé crucial. Recorden que el cas Naseiro, on ja triomfava l’incorruptible Zaplana, va ser fulminat pel Suprem el juny de 1992 en anul·lar les gravacions.
Quan es pretén afonar un vaixell carregat de proves i confessions que situen l’expresident al capdavant de la banda; quan es pretén evitar 19 anys de presó i més de 40 milions de multa per pertinença a organització criminal, blanqueig, suborn, falsedat en document mercantil i prevaricació administrativa, no sembla convenient reparar en mitjans de defensa. Els diners i el joc brut encobert també estan en l’ADN zaplanista. Amb pólvora mediàtica, cobrant factures endarrerides o perseguint ombres en el Riu de la Plata.
*Francesc Arabí és periodista i autor de Ciudadano Zaplana i Los tentáculos del truhan.