Francesc Arabí (Gata, 1970) és el millor coneixedor de la trajectòria d’Eduardo Zaplana i del règim de corrupció i clientelisme que va inaugurar el 1995. Arabí, veterà periodista del diari Levante-EMV, desglossa en Los tentáculos del truhán. La caída de Zaplana y la corrupción más allá del PP (Círculo Rojo, 2022) la ressaca del zaplanisme i els inesperats sumaris judicials que amenacen de portar a la presó bona part dels supervivents de l’època de la bambolla immobiliària i de les pilotes urbanístiques. Amb la seua habitual prosa marca de la casa, una mescla de fi humor metafòric i memòria de rastrejador avesat, relata les investigacions periodístiques que el van portar a indagar en un orde de monges carmelites a Oriola, a entrevistar-se amb un jutge a la República Dominicana o a eludir tremendes pressions. Sempre atent a la pista del zaplanisme polític i econòmic.
El llibre, una continuació de la seua primera obra Ciudadano Zaplana, la construcción de un régimen corrupto (Akal, 2019), repassa els problemes judicials de l’expresident de la Generalitat Valenciana en el cas Erial i les interioritats de la presumpta trama corrupta. A més, també detalla com el térbol règim zaplanista i la seua continuació va esguitar el PSPV-PSOE, el principal partit de l’oposició en aquella època, que ocupa ara el Palau de la Generalitat Valenciana. Arabí coneix com el palmell de la mà un partit del qual durant quasi dues dècades de travessia en el desert va informar sense gat amagat. La seua nova crònica connecta la trama judicial del cas Azud amb la llanterneria interna, relat que dificulta, a diferència del primer lliurament publicat fa tres anys, l’entusiasta presència dels principals quadres del socialisme valencià en els actes de presentació d’un llibre sense índex onomàstic en què figuren quasi tots.
En l’obra –“una visió de dron del mapa de la corrupció”– Arabí no deixa canya dreta. “Al final en la corrupció sempre pose la metàfora que no hi ha carrers, en el subsol tot es comunica: entres per una claveguera al carrer de la Pau i ixes al barri de Patraix”, diu en aquesta entrevista amb elDiario.es.
Vosté és el periodista que coneix millor Eduardo Zaplana. Quin perfil fa del “truà”?
Eduardo Zaplana té moltes virtuts per al que ell volia fer. No diria que són virtuts cíviques, però sí que era un professional. Té un canvi de registre: una primera part de la seua vida en què és un polític empresari i una segona en què és un empresari de la política. Una persona que entén abans que ningú la democràcia mediàtica, que sap que és més important vendre que produir i que, sobretot, sap envoltar-se de gent molt lleial. Sap compensar molt bé les lleialtats, és la típica persona que aplica allò que es deia sempre de ‘l’última pesseta per a un altre’, perquè puga haver-hi negoci. Sap que si a tots ens va bé, millor. Maneja molt bé les claus del poder, és un home que sap perfectament què és el concepte de Padrí. És un gran gestor de poder en la pitjor accepció del poder, sempre amb diners públics.
I després de la seua detenció en el marc del cas Erial, com canvia el perfil?
Ell és un gran venedor i un grandíssim comercial. També és cert que els comercials a vegades estafen i a vegades la gent es deixa estafar. No crec sincerament que quan el van detindre el 22 de maig de 2018 molta gent es posarà les mans al cap i s’emportara una gran sorpresa. Va estar en un context de gran casino en què ell guanyava el primer premi, l’altre el segon, l’altre el tercer i molts ciutadans anònims fins i tot els premis menuts. Per tant, el context jugava a favor.
També és cert que va saber organitzar i traure rèdit de tot això. És molt engalipador, en el primer llibre compte una conversa amb ell. Sempre ha mort políticament a base d’abraçades i de roses i no de bales. En això és molt Padrí també. Un paio molt seductor, però menys del que es diu, però és cert que no hi ha ningú més fàcil de seduir que aquell que vol que el seduïsquen. Utilitza molt bé el talonari públic.
I quin és el perfil del longeu règim que va inaugurar en el Palau de la Generalitat Valenciana?
Sempre he dit que Eduardo Zaplana és el liberal més intervencionista de la història. No hi ha hagut un centímetre quadrat que quedara a l’atzar. Un control absolut i autoritari –això és un règim–, una màxima porositat i tentacles en totes les terminals empresarials: no hi havia ningú que tinguera un espai de poder que si no es plegava i claudicava no fora absolutament liquidat. El primer zaplanista de tots els zaplanistes era Arturo Virosque, president de la Cambra de Comerç, i el segon Rafael Ferrando, president dels empresaris. I amb això crec que està tot dit. No deixava res a l’atzar i, de fet, el règim el construeix a força de controlar la societat civil, ONG (si no les controla, les rebenta), el moviment veïnal i mitjans de comunicació (la seua grandíssima obsessió).
Si tenia una assignatura pendent que no va aconseguir mai va ser muntar un potent mitjà de comunicació privat totalment a les seues ordres. És veritat que tenia Canal 9 i el 80 o 90 per cent de mitjans a favor, subcontractats, però no en propietat.
En el llibre relata amb tot luxe de detalls les pressions de Zaplana als mitjans de comunicació. Com les va viure?
Hi ha dues etapes: la primera de president [de la Generalitat Valenciana] i ministre. A nosaltres [en el diari Levante-EMV] no ens arribava l’intent de control directe, perquè ho va donar per perdut. De fet, va optar per l’estratègia d’espentar-te a la marginalitat. En la segona etapa, que passa a ser de polític empresari a empresari de la política (és quan vol, diguem-ne, posar-se un vernís de persona referent en el liberalisme, defensor de la Transició i del règim del 78 amb la famosa foto de presentació en el Club Siglo XXI amb Albert Rivera) sí que li interessa molt que li donen aqueixa pàtina intel·lectual. I ací ja no té el poder polític, encara que té pressupost, perquè no deixa de ser un altíssim directiu de Telefónica.
Van ser molt cridaneres les tremendes pressions que va patir la jutgessa instructora del cas Erial. Com s’expliquen?
Si un vol saber quants amics té, quan està malalt és quan el criden. En el seu cas, quan cau, és el moment de passar les factures. Clar, mai ha volgut gent independent, ha volgut gent hipotecada amb peus de fang. El pizzo no és la principal característica de la màfia, és l’omertà. La garantia de l’omertà és que el que puga denunciar tinga més a callar que tu. Ningú està tan boig d’autoimmolar-se. El pròleg el titule “El cobrador del frac”, perquè ell va passant factura i es nota. A través de la seua filla [María Zaplana] mou tot el que ha de moure. Entre això i la virtut de la pietat i de la caritat cristiana que té aquesta societat, efectivament, hi ha tot un corrent de suport.
Com veu l’escenari judicial al qual s’enfronta Zaplana?
Té un escenari molt complicat, des del primer moment ha intentat fer una cosa que és marca de la casa, denominació d’origen Zaplana. A ell no el preocupa mai la veritat, el que el preocupa és la veritat judicial. Ell té l’experiència: per com s’ha anul·lat què. S’han anul·lat unes cintes, per exemple, en el cas Naseiro i, aquesta vegada, ha intentat per totes les vies tombar la causa des del processalisme, intentant anul·lar la instrucció. No ho ha aconseguit i ho té complicat, perquè, clar, hi ha un informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de 450 pàgines, amb moltes fonts molt diferents i moltíssims indicis contra ell. I, sobretot, els dos grans testaferros / enginyers financers –Beatriz García Paesa i Fernando Belhot– han confessat contra ell.
En els últims temps ha comptat amb aliats com Marcos Benavent, antigament autodenominat ionqui dels diners. A què respon aquesta jugada?
És veritat que ha intentat totes les vies i continuarà intentant-les, totes en la línia d’anar buscant advocats defensors. Ha aconseguit, per exemple, que un home com Marcos Benavent, que era el ionqui dels diners, ara és il·lustre senyor respectable don Marcos Benavent, perquè ha passat a ser un defensor més d’Eduardo Zaplana. És veritat que té un penja-robes de què penjar la seua negació de tot: contra el camió d’indicis i proves ell al·lega que no hi ha un WhatsApp, un escrit o un document que diga que els diners són seus, perquè, com que no es fia de ningú, ja es va encarregar que no hi haja ni tan sols un contracte fiduciari que diguera que aquest home administrava aquests diners. Però és que ja no cal a hores d’ara.
El llibre mostra molt bé que els periodistes ens equivoquem quan col·loquem les trames de corrupció en calaixos estancs. Davall la superfície tot està connectat pels empresaris.
He intentat oferir una visió de dron del mapa de la corrupció i explicar que, més enllà que operativament i funcionalment en un jutjat s’han d’obrir carpetes i sistematitzar cada tema, al final en la corrupció sempre pose la metàfora que no hi ha carrers: en el subsol tot es comunica. Entres per una claveguera al carrer de la Pau i ixes al barri de Patraix. Com que tot es comunica, arranquem per Taula i, d’ací, acabem en Erial. Tot arranca en els documents que venen d’un registre ordenat en la instrucció del cas Taula.
Zaplana ha atacat a sac el fil que estira l’UCO per localitzar el seu botí a l’estranger. Com ha vist la seua estratègia de defensa jurídica?
El que no pot és començar a discutir el contingut. Aquests papers són un fil i estirant el fil arribem a una multinacional de comissions en 14 països, 23 societats i 20 milions d’euros fen voltes per ací. Però, clar, ell ha d’atacar com arranca la instrucció perquè no en té una altra. És l’estratègia de ‘No podran vostés demostrar’, que dius, home, per a un polític no queda molt bé.
Conforme van fallant les estratègies, va canviant-les, primer el sirià era del CNI, després resulta que era efectivament un complot pautat amb un guió, apareix Villarejo, després resulta que a Benavent l’havien pressionat a mort. Eduardo Zaplana ha sabut teixir millor aquesta xarxa de complicitats i de pagaments. I els que no ha pagat hui els ha pagat a 90 dies o a 180 dies, però ell sempre paga. Ha tingut la sort que, com que ha sabut treballar les lleialtats, sempre li ha anat bé.
I, després de les investigacions de Taula i Erial, arribem al cas Azud. La corrupció urbanística era bipartidista?
He intentat en el llibre posar en valor (o en desvalor) el paper dels empresaris. En l’esquema de la corrupció fa falta un que pague, un que cobre i algú que vista el sant, que són els tècnics. Hi ha tècnics que van repetint-se, igual que hi ha empresaris que estan en totes les causes. El que va passar ací és que hi havia una oposició absolutament anèmica i, en el context d’aquesta feblesa general política i també econòmica –que es derivava de la política– va haver-hi gent que va dir ‘això va per a llarg i ací hi ha gent que folrant-se’. I es va apuntar al carro.
Evidentment hi hagué finançament de partits i, al meu entendre, [l’empresari] Jaime Febrer aporta diners al partit i busca diversificar el risc. Per cert, fins on jo sé, amb aquests diners es paga una part de la campanya de Joan Ignasi Pla [ex-secretari general del PSPV-PSOE i candidat en les autonòmiques del 2007], es paga la campanya municipal, que va costar una barbaritat, que tenia de candidata a Carmen Alborch (va costar més de 600.000 euros) i crec que una part d’aquests diners es demora per a les campanyes de l’any següent. No estaven en el poder, no podien institucionalitzar una xarxa de corrupteles com havien institucionalitzat els que eren hegemònics durant anys, la qual cosa demostra que la corrupció és sistèmica i que, per molt que hi haja mecanismes de control, mentre la condició humana siga la que és, no desapareixerà.
L’empresari Jaime Febrer apareix en el cas Azud com la connexió entre el PP i el PSPV-PSOE. Quin va ser el seu paper?
El cas de Jaime Febrer és molt interessant, perquè és una pota empresarial que naix del zaplanisme, comença els seus negocis al sud, on si no ets de la colla no pots treballar, ell no té pedigrí ni caixet, però sempre és el julivert de totes les salses urbanístiques. És una persona que curiosament es porta molt bé amb el zaplanisme i també molt bé amb l’entorn de Camps. Perquè una cosa que es demostra en el llibre és que hi havia més bandes que bàndols.
Si una persona vol desenvolupar un projecte, té bàsicament dues tasques: contactar amb l’ajuntament i amb algú que compre els terrenys. No cal tindre 28 reunions amb els intermediaris, sobretot si és polític o de l’entorn, no té massa sentit. Una vegada que ja coneix a qui és regidor, doncs no cal que aquell els continue acompanyant anys. Això del límit entre el consultor, el comissionista, l’aconseguidor i el lobby, no és una línia permanent, va variant. És curiós, perquè en projectes que no es van fer, es va repetir el model que des de la Generalitat Valenciana estava fent-se: negoci sense tallar cintes. El gran negoci de Terra Mítica es fa abans. El negoci no estava en l’obra, sinó en la reclassificació.
Un altre personatge clau és el cunyat de l’alcaldessa Rita Barberá. José María Corbín era consultor, lletrat, cunyat o tot alhora?
És curiós, perquè, quan arranquen les coses, l’oficiosa agència urbanística que és el despatx de José María Corbín (del PP en l’oposició a raó de 5.000 euros anuals, el PP en el poder a raó de 500.000 i, quan perd el Govern, pèrdues), precisament aquesta oscil·lació de la facturació és el que motiva la denúncia en l’Agència Tributària d’algú que ho veu i diu: blanc en botella. Efectivament és assessoria i consultoria i, al final de la correguda, sempre parlem de la rajola, però és que en realitat és gent que jo crec que la major part no saben què és una formigonera. És el negoci del telèfon intel·ligent amb els contactes, els papers i les línies en plànol. Una cosa molt curiosa és que el cas Azud posa el focus a València, que era una mica com l’oasi, com si s’haguera salvat de tot.
Jaime Febrer i José María Corbín són dos personatges, més o menys discrets, que han aflorat en la superfície amb el cas Azud. D’on naix el seu protagonisme en la trama?
Jo estic convençut que era més conegut Corbín que Febrer. Al final ha repartit més negoci Febrer que alguns de molt coneguts, que se sàpia. Ara ho veus: Corbín tenia en la clientela tots els contractistes. Al seu despatx, segons totes les evidències de la investigació, anaven recomanats pel senyor Alfonso Grau [mà dreta de Rita Barberá], que és per cert qui porta Jaime Febrer. Hi havia un entramat de polítics, empresaris i assessors consultors, que també eren mig polítics. Hi havia un magma molt curiós.
Hi ha una cosa que sempre diuen els empresaris: el que volen és estabilitat. La cara més bruta de la corrupció el que més vol és discreció, és el que caracteritzava Febrer. Volen unanimitats i consensos: si hi ha un ajuntament en què n’hi ha cinc, si jo puc tindre el vot dels cinc, millor. Perquè la unanimitat i el consens són la millor vacuna contra la sospita.
La investigació ha afectat de ple el PSPV-PSOE, un partit que vosté coneix com el palmell de la mà després de dues dècades seguint-li la pista i, singularment a dos personatges: l’ex-sotsdelegat del Govern a València Rafael Rubio i el lletrat José Luis Vera. Coneixent l’embull. Com veu la seua situació?
La investigació està en marxa i veurem com acaba. En els dos casos va ser sorprenent. En el cas de Rafa Rubio, perquè era una persona que en l’oposició s’havia significat per una tasca bastant destacada tenint en compte en quines situacions estaven a l’Ajuntament de València. El cas de José Luis Vera és molt curiós: és una persona que ha fet una tasca clau com a advocat en causes de corrupció, un paper de col·laboració amb l’UCO i amb Anticorrupció que li ha passat factura personal (per exemple, en el cas Fabra). Però resulta que tenia una doble vida. Les milionàries quantitats que va cobrar de Febrer no quadren amb preus de mercat. Són tarifes estratosfèriques per assessorar el seu client, expert en pilotes urbanístiques a base de projectes amb reclassificacions. Que, per cert, moltes vegades no van quallar, però van generar negoci. Vera, que va fer de pont entre Febrer i càrrecs públics socialistes, va cobrar aquestes quantitats desorbitades en A, amb factura, però aquestes xifres tenen sospites serioses sobre l’existència de sobrecostos, d’estar molt unflades. Per dir-ho finament. La investigació judicial dirà.
L’exportaveu socialista en les Corts Valencianes Manolo Mata va desglossar (en una compareixença interessant per a explicar el seu paper com a advocat defensor de Jaime Febrer) l’estratègia jurídica per a fer front al cas Azud: batallar la prescripció. Com veu el panorama judicial per al PSPV-PSOE en el cas Azud?
Tenim dos plans: el jurídic i el polític. Jurídicament no hi havia delicte de finançament il·legal. El 2018 el PP va ser condemnat en Gürtel per delicte electoral, però en aquest cas ha prescrit. És curiós, perquè la causa de Crespo Gomar s’arxiva perquè ha prescrit i perquè no troben prou proves per a portar avant altres delictes. Què quedaria? El suborn, que d’altra banda és molt difícil de demostrar. Com que no soc advocat ni jutge, evidentment no vull condemnar ningú, però és que m’interessa la part política. De totes maneres, en el cas del finançament (en la dimensió que fora) molts menys diners del que sembla van anar al partit. N’hi havia algun a qui passaven dues i tres vegades la safata en nom del partit.