LLEGIR EN CASTELLÀ
Per a travessar caminant el barri de les Barraques, a Catarroja, n’hi ha prou amb cinc minuts a bon pas i ja no hi calen botes. Del fang que fa tres setmanes en alguns punts encara arribava als turmells i obligava a desviaments continus que multiplicaven per deu el temps del camí, ara en queda als carrers només una capa fina de pols de color ocre, el mateix de les marques que indiquen en els murs el nivell a què va arribar l’aigua quan el 29 d’octubre les inundacions van arrasar el poble.
Ha passat un mes i ja no se sent el soroll eixordador de la maquinària pesant que va entrar en aquestes vies estretes per a alliberar-les de la pasterada marró d’escombraries que era el que quedava dels mobles, dels llits, dels vestits, dels records dels habitants... Pel carrer de Sagasta, una llarga línia recta que acaba en el Camí Reial, al centre del poble, un xic passa de pressa amb un patinet, mentre en un altre carrer limítrof dos homes descarreguen una nevera nova d’una furgoneta. És mitjan matí i hi ha un silenci que acompanya la imatge d’una calma irreal que amaga el drama i els problemes infinits que es viuen de portes endins. Ací i en tots els pobles afectats per la riuada.
Del portal entreobert d’una d’aquestes cases antigues de dues plantes que puntegen el barri i que fa cent anys van ser habitatge, magatzem i corral de famílies de llauradors, arriba el so tènue d’unes passes i unes veus. Lores Verdeguer, de 67 anys, es mou amb cura entre caixes i cadires, mobles, sofàs, taules... Amb la seua germana Pepa, continua intentant rescatar tot el que pot de la casa en què vivia i que va ser la dels seus pares i abans la dels seus avis. Hi vivia sola i aquella vesprada de fa un mes en què la riuada ho va canviar tot es va salvar perquè Pepa va insistir perquè se n’anara a sa casa.
“Hem anat salvant coses, ja les tirarem. Però, mira, aquest és el vestit de núvia de ma mare, aquests són els llençols de fil que et regalaven les àvies per al dot... Són els records dels meus pares”, diu Verdeguer mirant tot amb tendresa mentre es mou al pati on han posat a eixugar vestits de cerimònia juntament amb certificats de paper.
“S’eixirà com s’ha eixit sempre. És qüestió de deixar temps al temps i tindre paciència, però el que més fot és que ací no va ploure ni una gota”, afig Pepa, més resignada que la seua germana a la idea de desfer-se del que va ser. S’acomiada repetint la petició amb què havia començat la conversa: “Escriviu que ací els que ens han ajudat han sigut els voluntaris”.
Les paraules de Pepa estan plasmades en desenes de missatges d’agraïment apegats a portals i finestres i escrits en llençols, fulls de paper, cartons grans o menuts... Pintats amb dibuixos, fets amb retoladors per xiquets o amb pinzell per una mà adulta: “Gràcies per deixar les vostres vides per les nostres”, “Gràcies, voluntaris”, “Gràcies a tots”.
És una gratitud immensa que va més enllà dels lemes de “només el poble salva el poble”. És el redescobriment d’un sentit de comunitat, de tornar a ajuntar-se al carrer amb els veïns, de sentir l’abraçada de tota una humanitat que va baixar fins ací en furgonetes i cotxes particulars des de tots els racons d’Espanya.
Com aquell xic de Ciudad Real que va ajudar Isidro a tornar a arrancar la maquinària del seu forn, en el mateix lloc del carrer de la Font on els seus pares van obrir el forn fa mig segle i on ell mateix va nàixer fa 54 anys. “Allí mateix vaig vindre a llum”, diu, indicant l’estança on està el forn de pedra que va resistir a l’envestida de l’aigua.
“Si s’haguera fet malbé, no hauríem pogut continuar. Per sort, amb uns retocs mínims, pot continuar funcionant”, explica Isidro, que ha demanat la furgoneta amb què repartia el pa. “Una primera estimació dels danys és de 90.000 euros, però des de l’assegurança m’han dit que, com a molt, en recuperaré 16 o 17 mil”.
“Resistir o tancar”
Els tràmits per a rescatar la documentació i presentar les sol·licituds d’indemnització han sigut la prioritat per a tots aquest mes, una vegada fetes les primeres faenes de neteges per a veure fins a on va arribar la destrucció.
Una veïna trau el cap al “Forn del Rei” d’Isidro i pregunta com va. “A poquet a poquet”, contesta Isidro, amb els ulls blaus que destaquen en un rostre marcat pel cansament. “Açò és resistir o tancar. I nosaltres hem decidit resistir”, diu.
Molts altres no podran. Un mes després a penes han obert un supermercat o dos i la major part dels baixos comercials continuen buits, els més afortunats amb les portes tancades, els que no, amb les entrades encara rebentades.
En el Camí Reial, el carrer comercial de Catarroja, igual que en el Camí Nou de Benetússer, en els carrers principals de Paiporta, les úniques cues de clients es veuen davant d’un local on es continua repartint menjar calent i fruites i verdures per als veïns i a l’entrada dels estancs que venen la loteria, els únics establiments que han reobert amb les farmàcies i alguna perruqueria, que van ser els primers, com en la pandèmia.
La comparació que apareix molt sovint en els comentaris de la gent serveix només per a marcar la distància entre una cosa que va ser molt greu, però ja va passar, i el que viuen ara, immensament més greu i amb conseqüències molt més profundes per al futur d’aquestes poblacions. Les apostes sobre la recuperació estan plenes de desconfiança cap als polítics que ací, en la ‘zona zero’ de la DANA, al cap d’un mes de retrets i polsos entre les institucions, ha calat fondo.
Al costat dels missatges d’agraïment per als voluntaris, han aparegut pintades com la que es llig en una rotonda a l’entada del polígon d’Alfafar: “Polítics, heu fet més mal que la DANA”.
“Quan van vindre els reis, sis dies després de les inundacions, va ser quan va explotar tot. Sis dies després, els carrers continuaven plens de fang. En la rotonda, quan van arribar-hi, estava la gent del poble, gent d’ací, que estàvem desesperats per la situació després de tants dies i que no hi haguera vingut ningú a ajudar-nos”, recorda Rafa Ramos, tractant d’explicar un mes després la frustració que senten els veïns.
Hi ha una pregunta que tots es fan ací: per què, si hi havia plans per a canalitzar part de l’aigua del barranc del Poio, que va desbordar sense control el 29 d’octubre, després no es va fer res? “Al meu sogre li van expropiar el camp fa huit anys per a fer un col·lector del desviament del barranc, perquè no passara tot pel mateix llit. Què es va fer?”, diu Ramos al marge d’una llarguíssima conversa en què s’ofereix a fer de guia per la nova normalitat de Paiporta.
Sense data per als col·legis a Paiporta
És una ruta que comença a les portes d’un dels sis col·legis del poble, tots tancats i per als quals no hi ha data d’obertura. És la raó per la qual ell, que és el president d’Interampa, la federació que reuneix les associacions de mares i pares dels alumnes dels centres educatius del municipi, s’ha convertit en una de les cares més recognoscibles d’aquesta tragèdia. Des de fa dies la seua rutina està marcada per les entrevistes amb els mitjans i les reunions amb les institucions per a tractar de desbloquejar una situació que afig una pressió enorme sobre les famílies que ja tracten de sobreviure a les pèrdues materials que han tingut.
Un mes després de les inundacions, només van reprenent-se gradualment les classes d’un dels dos instituts, mentre que no hi ha data per al començament de les classes en els centres de Primària, a pesar que fins fa una setmana la Conselleria d’Educació de la Generalitat insistira que obririen el 25 de novembre. “Dels sis col·legis, l’últim que sabem és que dos els hauran de derrocar, i els altres no se sap quan obriran. I aquesta setmana els empleats de l’empresa encarregada per a la neteja no han vingut després de l’accident que va passar diumenge a Massanassa”, diu Ramos, en referència a la mort d’un treballador de Tragsa arran d’una solsida en el col·legi Lluís Vives d’un altre dels pobles més afectat per les inundacions.
“Els col·legis no es netejaran per art de màgia. S’hi necessita un exèrcit de professionals dels diferents oficis, perquè cal revisar-ne les instal·lacions elèctriques, llanterneria, gas… Ja estan pressionant els directors dels centres perquè òbriguen. Però el que ha passat a Massanassa hauria de fer reflexionar sobre tot el que fa falta abans que els xiquets entren”, diu.
Xiquets com María, que demana a la seua àvia Antonia que li compre un paquet de llepolies amb forma d’estrela blava en l’únic dels cinc forns de Paiporta que ha reobert i l’únic que creuen que quedarà. “El pare treballa a Paiporta i la mare a Paterna. Almenys, han salvat les faenes, perquè la resta, casa, cotxe... ho han perdut. Vivien en una entreplanta i ho han perdut tot. Ara viuen amb mi”, diu Antonia.
“Els xiquets necessiten el col·le perquè es distraguen. El seu germà ha començat amb una hora de classe en l’institut i és només una hora, però, almenys, que parlen del tema, perquè a veure això com els afectarà…”, afig amb preocupació.
“Molt pitjor que en la pandèmia”
“Ara tots vivim en la inèrcia i el mal serà quan parem. Hi ha problemes que afloren. Una veïna em contava que la seua xiqueta es desperta a les nits cridant ‘que ve l’aigua, que ve l’aigua’”, explica Ramos. Uns carrers més enllà, en una pancarta menuda recolzada en la reixa d’una finestra es llig “Volem tornar a escola”. De nou, com en la pandèmia.
“Però açò és moltíssim pitjor”, diu el president d’Interampa, que és també gestor de diverses empreses fora de la província de València, al marge d’una llarga conversa en què afloren un darrere l’altre tots els problemes que continuen afectant els veïns. El garatge de la finca en què viu continua inundat. “Amb la riuada, els cotxes es van convertir en vaixells i van començar a colpejar els sostres i es van anar trencant canonades de desguassos, d’aigües fecals. I això és un problema greu de salubritat, perquè parlem d’aigua estancada”, afig.
Molts veïns han decidit contractar empreses privades per a accelerar el buidatge dels pàrquings. En la finca d’Armando Madrigal, veí del carrer de Xipre, els han demanat 35.250 euros per a la neteja. “Després caldrà corregir els desguassos, caldrà veure….”, diu a les portes del garatge, on queden almenys 35 centímetres de fang. L’acompanya el seu fill Jaime, que és professor d’informàtica en un institut en el pròxim poble d’Alaquàs. Ni l’un ni l’altre, com la major part dels veïns de Paiporta, tenen cotxe, i Jaime ja fa una setmana que recorren 40 minuts amb bicicleta per a anar a treballar i altres tants per a tornar.
“Primer va ser el xoc, després tots comencen a fer coses. I després, comencen les tensions: entre veïns, amb l’exèrcit, amb els de l’UME… Perquè hi ha tantes coses, tantes coses que no funcionen. I nosaltres som uns privilegiats, perquè vivim a l’entrada del poble i vam ser els primers a veure arribar l’ajuda. Però la gent està indignada. I ho està amb els polítics de tots els colors”.
Mentre parla, un tractor menut amb pala comença a llevar un per un els cotxes que s’amunteguen des de fa setmanes en el descampat davant de sa casa. En alguns sostres han crescut uns centímetres d’herba. No saben si els portaran al depòsit de Picassent que ha anunciat la Generalitat o a un lloc als afores de Paiporta, prop de les pistes ja destruïdes del poliesportiu, que s’ha convertit en un cementeri de vehicles, una pasterada de metalls, vidres, pneumàtics com els que han aparegut en els límits de Catarroja o Alfafar, després que es netejaren els seus carrers principals. Però ni ací, a Paiporta, ni allí volen resignar-se al fet que aquesta siga la nova normalitat que els espera.