Solapar les eleccions autonòmiques amb les generals no ha sigut bo per a Compromís i així li ho va fer veure la dirigent de la coalició, Mónica Oltra, al seu soci de Govern, Ximo Puig. La coalició valencianista va obtindre 4 representants en el Congrés de la seua pròpia formació, 9 amb els diputats de Podem amb què van concórrer a les últimes generals; quatre diputats que s’han quedat en un sol escó: el de València.
El disgust de Compromís pel resultat de les generals era evident. Encara que hores després, l’ànim va començar a millorar, en veure els resultats de les eleccions autonòmiques, on la caiguda no va arribar a dos punts i dos diputats (va passar de 19 a 17). Amb això, la coalició es manté com a força indispensable per a reeditar una majoria d’esquerres. A mesura que anaven avançant els resultats, es plantejaven algunes qüestions en la seu dels valencianistes a la plaça del Pilar: Com pot donar-se aquesta diferència tan elevada de suports entre parlaments? Com pot passar la formació de ser última força en el Congrés per València, amb un 7%, a ser la primera en les autonòmiques en la mateixa ciutat, amb un 20% dels suports?
Primerament, els resultats. Els socialistes es van deixar entre les paperetes del Congrés i les de les Corts Valencianes 110.000 vots, un 4% de diferència entre tots dos en tota la Comunitat Valenciana; Compromís ha obtingut 270.000 suports més en les Corts Valencianes que en el Congrés, amb una pujada d’un 10%; mentrestant, Podem perd del Congrés a les Corts prop de 170.000 vots, lleugerament per damunt d’un 6% total. Amb les xifres a la mà, el transvasament de vots, de més d’un 10%, en el bloc d’esquerres és més que evident. En el de dretes, no obstant això, a penes varia una dècima entre eleccions generals i autonòmiques.
Compromís és protagonista d’un fenomen del qual potser hauria preferit no saber res: el vot dual. El votant de Mónica Oltra prefereix Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en les generals; o el votant de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias prefereix Mónica Oltra per a les autonòmiques. Siga com siga, el cas és que els valencianistes tenen una diferència de suports de 10 punts percentuals entre les eleccions generals i les eleccions autonòmiques. Els mateixos que perden els socialistes i els morats de camí al parlament valencià.
La caiguda de Compromís en les eleccions generals pot explicar-se per diversos factors, entre els quals, no haver concorregut amb Podem a les eleccions generals, com afirmen des de la formació morada. Un altre argument és la falta de consciència de poble o la falta d’expectatives en el fet que la formació tinguera prou força per a obtindre grup parlamentari propi. “La veu valenciana”, que deia Baldoví, laminada pel “vot útil” per a parar a l’extrema dreta, que demanava Pedro Sánchez.
En la distorsió dels resultats, la politòloga Paola Cannata creu que “hi ha molt de ‘vot útil’” en les generals i que en l’elector valencià prevalia frenar el bloc de dretes abans que un grup parlamentari amb ‘veu valenciana’, a imatge dels nacionalistes bascos. En una línia similar es pronuncia Carles Torrijos, periodista, politòleg i consultor de Estrategos, que considera que “els valencians no han volgut o no han vist útil tindre a Madrid un partit valencianista que defense els seus interessos en la capital d’Espanya, que siga capaç de negociar els pressupostos a canvi de milions en inversions, com fa el PNB o Coalició Canària”. Torrijos atribueix aquest moviment, entre altres qüestions, al paper de Compromís durant les últimes negociacions dels pressupostos de Mariano Rajoy: “En comptes de negociar partida per partida, va demostrar que la ideologia a vegades pot més que el pragmatisme”, afig el politòleg.
Són molts els analistes que creuen que el paper de Compromís, i ara de Joan Baldoví, hauria de ser similar al dels nacionalistes bascos: negociar uns comptes més favorables per al seu territori. “De què em serveixen quatre diputats a Madrid si no baixen a l’arena de la negociació i s’emporten cap a València un feix de milions per a infraestructures i per al sosteniment de l’Estat del Benestar?”, reflexiona Torrijos.
Torrijos explica, en definitiva, que els ciutadans valencians continuen sense creure’s el sentiment de poble. “Seguim sense fer força per a reivindicar la inversió i el finançament que ens pertoca i sense veure la utilitat de tindre en la Carrera de San Jerónimo un altaveu amb agenda pròpia”.
Compromís s’ha enfrontat a una pugna entre dues forces progressistes tant en les generals com en les autonòmiques. I bé saben els estrategs que és complicat guanyar amb diversos fronts oberts. El PSPV, creu Cannata, és el partit que millor ha rendibilitzat l’acció de Govern, tant en el Botànic de Ximo Puig com amb el Pedro Sánchez de la moció de censura, la qual cosa explica la millora dels seus resultats respecte als valencianistes, tant en el Congrés com en les Corts Valencianes. A escala autonòmica, canvien l’escenari i els actors, on Oltra trau bon avantatge d’un Podem encapçalat per Rubén Martínez Dalmau.
A la Comunitat Valenciana, recorda la politòloga, Compromís és la segona força de l’esquerra, no Podem, i és la formació d’Oltra la que pot traure rèdit del Govern, cosa a què els morats van renunciar al no voler formar-ne part i ser simplement un suport parlamentari. Així doncs, en les autonòmiques, el votant d’esquerres ha preferit Oltra, una candidata “més forta i visible” que absorbeix el suport a Martínez Dalmau, malgrat que porte les sigles de Pablo Iglesias. Amb tot, creu Cannata que “Podem ha aguantat bastant bé”, en comparació amb el que algunes enquestes pronosticaven i els morats continuen sent claus per a reeditar el Botànic.
Per a Carlos Torrijos, l’efecte del lideratge en la resta dels partits de l’esquerra és clau en la baixada de suports entre generals i autonòmiques. L’analista creu que Pablo Iglesias i Pedro Sánchez arrosseguen més vots que Ximo Puig i Rubén Martínez Dalmau, aquest últim menys conegut pels ciutadans.
L’avançament electoral tampoc hi ha ajudat. “Malgrat que tenim calendari propi a partir d’ara, els mitjans de comunicació nacionals no han dedicat a penes espai a la campanya electoral de la Comunitat”, lamenta. Una conjuntura que ha afectat la coalició valencianista, que “s’ha enfrontat a aquestes eleccions en soledat”.
Aquest fenomen s’ha donat en l’esquerra valenciana, on hi ha una força autonòmica que els votants no perceben com a capaç de formar grup parlamentari propi. A la dreta, no obstant això, els votants han sigut fidels. A penes hi ha canvi de vot en els comicis generals i els autonòmics en les tres dretes. La distorsió entre blocs, creu Cannata, ve per Compromís, que només està en el bloc progressista i a la Comunitat Valenciana, sumant una opció a aquesta banda. “Crea una distorsió respecte a Podem en les eleccions autonòmiques”, un suport que s’emporten els morats a les generals.
En la dreta, considera, no es dona aquesta distorsió, perquè no hi ha un partit extra amb més presència autonòmica que estatal. És a dir, no hi ha un Compromís de dretes que altere la composició parlamentària en l’altre bloc.
Isabel Bonig, en la seua pugna contra Pablo Casado, no aconsegueix millorar significativament el resultat del dirigent popular. El PP va collir en les generals el 18,5% dels sufragis, més de 497.000, mentre que en el territori valencià van tindre un augment lleuger i van arribar a 504.400, un 0,3% més. Ciutadans va obtindre pràcticament els mateixos suports en la candidatura al Congrés que en la liderada per Toni Cantó, amb quasi un 18% en totes dues llistes i poc més de 15.000 vots de diferència perduts en les Corts. D’altra banda, Vox va rebre un lleuger suport superior en la candidatura de Santiago Abascal que en la de José María Llanos, amb prop de 42.000 vots de diferència (un 1,5%) en favor d’Abascal. Fins i tot amb una lleugera diferència de suports, probablement deguts a la participació, una mica més baixa en les autonòmiques que en les generals, no hi ha, segons les xifres, transvasament de vots en aquest bloc.
Creu Torrijos que el votant de la dreta o conservador “ha votat en clau nacional, pensant en els líders nacionals, Casado, Rivera i Abascal, i en el fet que Espanya es podia trencar”. Opina l’analista que Abascal ha sigut hàbil defugint els debats i centrant el seu discurs en la unitat d’Espanya, ja que a penes té quadres autonòmics. El mateix creu que li passa a Ciutadans des del 2015: “El seu partit és molt jove i li falten càrrecs amb experiència i mediàtics. Els bons resultats de Cantó no s’expliquen sense la marca de la formació taronja, Rivera i Arrimadas. Tot suma. Pensant que Espanya podria trencar-se, pensant a la foto de Colón”, sentencia.