Diuen que tot individu mereix una segona oportunitat. Una premissa que no sempre es compleix, especialment quan es tracta de persones en circumstàncies extremes, com per exemple les que viuen al carrer.
Aquest és precisament l’objectiu que persegueix Projecte Fènix, un recurs que ha posat en marxa Casa Caritat enfocat a la reinserció total d’aquest col·lectiu per al qual ha habilitat un habitatge supervisat al barri de Benicalap en què conviuen quatre usuaris d’un dels seus albergs, que anteriorment dormien al ras.
L’habitatge, situat en una planta baixa, és modest, però està reformat i ben equipat. Consta de tres habitacions, un bany i una cuina menuda que dona una terrassa posterior amb un petit terreny comunitari. Totes les despeses de la casa, inclosa l’alimentació, estan finançats per l’entitat benèfica.
José María Álvarez, de 54 anys, n’és un. Després de passar quasi una dècada en la legió, a la qual es va allistar als 18, va acabar al carrer arrossegat pels seus problemes amb les drogues: “He estat enganxat a l’heroïna i la cocaïna, però fa molt de temps que ho vaig deixar”, confessa.
Des de llavors, ha estat tota la vida passejant pels carrers de pràcticament tot Espanya, fins que va arribar a València. Segons explica, “l’única cosa bona que té viure al carrer és que fas el que vols i no dones explicacions a ningú; quan ets jove t’hi acostumes, però, quan vas fent-te major, cada vegada és més dur”.
Precisament per l’edat va decidir acostar-se a Casa Caritat, en l’alberg de la qual havia romàs fins que li van plantejar la possibilitat de compartir un pis amb la supervisió del personal de l’entitat.
“Em va agradar la idea, perquè em portava bé amb els que havien de ser els meus companys i em dona molta més llibertat i autonomia; per descomptat és molt millor que el carrer, hi estic molt a gust”, afirma amb un somriure emocionat sobre un rostre marcat pels colps de la vida.
“Al carrer es passa molt de fred i molta por”
Ángel Bernat és un dels companys de pis de José María. Té 55 anys i la seua vida va canviar després d’una relació fallida: “Me’n vaig anar a Galícia amb la meua parella, però les coses no van eixir bé i vaig tornar amb una mà davant i l’altra darrere”.
Després de passar una temporada a casa del seu germà, sense faena i sense cap mena d’ajuda, es va veure abocat a viure al carrer. Segons conta, va estar un mes dormint en diferents parades d’autobús i recorda que el pitjor és “el fred que es passa i la por amb què es dorm”.
A través d’un amic, va conéixer Casa Caritat i va entrar a l’alberg, on ha viscut els últims tres anys.
Quan li van oferir la possibilitat d’entrar en l’habitatge supervisat del Projecte Fènix, no s’ho va pensar: “Em va semblar molt bona idea, perquè passes d’estar en una habitació a viure en una casa i, a més, t’ensenyen a ser autosuficient”.
No obstant això, el seu objectiu passa per poder independitzar-se del tot, cosa que coincideix amb l’esperit d’aquesta iniciativa de l’organització benèfica. Per a fer-ho, Bernat assegura que li agradaria “trobar faena de porter o de seguretat al començament de l’any que ve”.
797 persones sense llar ateses el 2017
Les últimes dades del Centre d’Atenció a les Persones sense Sostre (CAST, per la sigla en castellà) de València revelen que l’any passat s’hi van atendre 797 persones, de les quals el 16% eren dones i un 66% espanyols.
A més, cal destacar que el 49% d’aquestes persones ja havien passat en algun moment pel servei, mentre que el 58% apuntaven a la necessitat d’accedir a serveis de salut, siga física o mental.
De totes les persones ateses en el CAST, el 50% ixen dels programes de les entitats socials a un habitatge o una habitació de lloguer o un altre recurs residencial. Un percentatge similar s’observa pel que fa a la situació econòmica. Al voltant del 45% ixen dels programes amb ingressos d’algun tipus, siga una ocupació o una prestació.
El Projecte Fènix va començar el mes d’abril passat. Segons ha explicat Amparo Terrón, treballadora social de Casa Caritat, “les persones amb què treballa l’entitat són el perfil més cronificat dins del col·lectiu de persones sense llar, la cronicitat implica més de tres anys de carrer i una sèrie de problemes del tipus físic i cognitiu”.
El projecte passa per “disposar d’un habitatge supervisat on les persones que prèviament hagen passat pel servei d’alberg i menjador de Casa Caritat puguen treballar aspectes relacionals i habilitats pròpies com la preparació per a una vida autònoma. Un espai on treballar les habilitats i les fortaleses de la persona amb acompanyament i supervisió”.
D’aquesta manera se’ls ensenya a “adquirir destreses per a les activitats de la vida diària en un domicili independent (neteja, cura de la roba, cuina, administració)”.
També se’ls donen pautes per a “fomentar les habilitats personals i de convivència amb el grup, per a aprendre administració econòmica i foment de l’estalvi, incloure’s en grups normalitzats de convivència (associació de veïns, agrupacions musicals, protectora d’animals…)”, tot amb l’objectiu final que puguen “llogar un habitatge (compartit o individual) mantenint puntualment i durant el temps necessari el contacte amb Casa Caritat”.