L’adeu de Fran Ferri (Canals, 1984) va ser un dels més emotius que es recorden en el parlament valencià. El portaveu de Compromís, diputat autonòmic des del 2011, va anunciar divendres passat la seua reincorporació a l’activitat privada després de sis anys en excedència com a enginyer industrial. Dimecres va aprofitar l’últim ple de l’any, el final del debat de pressupostos, per a agrair a tots els treballadors de la cambra la seua faena i fer un balanç de les dues legislatures del Pacte del Botànic, i va instar els seus companys a posar en valor les cures personals i els vincles afectius.
Ferri, que es va incorporar a Compromís des de l’activisme, deixa la primera línia, però remarca que seguirà en política, des d’un espai més discret. “Una de les coses que fa que no me’n vaja de la política és que hi haja un discurs d’odi que empara la gent que abusa, que exerceix violència física o psicològica sobre les persones més vulnerables”, expressa, en referència a l’entrada de l’extrema dreta en les institucions. En la seua última intervenció en la tribuna d’oradors, el síndic es va acomiadar dels seus companys en el parlament autonòmic amb tres peticions: cuidar el Pacte del Botànic, tindre més empatia i defensar la democràcia.
Ja ha comentat per què ha decidit deixar el càrrec de portaveu ara. Li ha costat prendre la decisió de tornar al sector privat?
Sí que em va costar. Vaig estar una setmana fent-li voltes, amb els nervis a flor de pell, compartint amb la gent més pròxima a mi aquesta decisió. Compromís forma part de la meua vida, és un projecte que m’ha donat molt i em costava aquesta part d’anar-me’n, de saber que ara s’han de moure peces per ocupar el meu lloc. Tot el que he aprés ho he aprés gràcies a Compromís i pensava que ho havia de retornar d’alguna manera. Però vinc del sector privat, de l’enginyeria d’organització industrial, ja estava sis anys desconnectat i cada any de desconnexió et fa més complicat reincorporar-te. Davant la disjuntiva, en què la meua empresa va dir que em necessitava i em va demanar que ho pensara per incorporar-m’hi al gener, vaig reflexionar molt i vaig prendre la decisió.
Aquesta desconnexió pel que fa a l’empresa, respecte al carrer... és habitual? Aquest hemicicle és una bambolla?
Crec que ací s’escenifiquen debats que no sempre es donen al carrer. També és cert que la gran majoria de la població no coneix que hi ha certes problemàtiques que cal debatre. Imagine que tot el que està ací té família, té amics i companys de professió i espere que els facen veure les realitats que hi ha fora. Això ho he intentat mantindre sempre, en tots els àpats familiars s’aprofita per a compartir problemes. També a través de les xarxes socials la gent et conta els seus problemes i intentes solucionar-los. Crec que això forma part de cada persona. Hi deu haver gent que només pense en el vídeo que li fan en les Corts i una altra gent que es preocupa realment de la ciutadania.
No sé si les dinàmiques del parlament hi ajuden...
Sovint el debat, l’agenda política, es marca pels partits i els mitjans de comunicació i se’ns obliden altres temes, és complicat capgirar-ho. És cert que ací hi ha dinàmiques per les quals es potencien problemes concrets: en aquest parlament hem parlat molt més de Veneçuela que dels problemes dels citricultors valencians. És una cosa sobre la qual hem de reflexionar per canviar.
Va comentar en una de les últimes intervencions que la primera línia de la política és sacrificada, que implica moltes renúncies: a estar amb familiars, amb amics... Els ritmes de la política actual són compatibles amb el fet de tindre vida?
Molts companys em van dir que era valent per tornar a l’empresa privada, però jo crec que els valents són els que es mantenen en les institucions i treballen cada dia per millorar la vida dels altres. Dic cada dia, perquè la faena d’un càrrec institucional, en un executiu, un parlament o un ajuntament, és diari; treballes per la ciutadania i moltes vegades t’emportes garrotades, garrotades personals. Les discrepàncies polítiques han d’estar, han de generar debat, però moltes vegades les ‘garrotades’ són personals i crec que hem de reflexionar sobre la salut mental dels que ens dediquem a això. Moltes vegades renunciem a amics, a la família, a les persones que estimem, perquè tenim actes, reunions, xarrades, esdeveniments... Els tenim els caps de setmana i a les vesprades, deixem de banda la resta i això afecta, més si els atacs són personals i no polítics. Jo, quan des de la tribuna critique un diputat, no és com a persona, és respecte del que proposa.
Parlem de salut mental, de la política de cures, de posar en el centre les persones... Com es pot fer una política que cuide a qui l’exerceix?
Ens hem de cuidar entre tots i totes. Hem de dignificar la faena de la política i dignificar l’agonisme polític, debatre sobre les idees, debatre sobre les propostes per a arribar a punts de trobada en algunes qüestions. Hem de posar en valor que ací hi ha 99 representants de sis partits polítics –encara que un no es crega molt això de la democràcia–, això enriqueix el debat, sempre que siga constructiu, criticant les idees, les propostes, amb els arguments damunt la taula, però evitant fer mal a una persona. Aquesta imatge després es trasllada a la població i no sols fomenta l’antipolítica, sinó que fa que aquest comportament es normalitze.
Ha vist ací molts atacs personals?
Ho he passat molt mal veient els atacs a la vicepresidenta, Mónica Oltra. En cada ple que s’ha fet ho he passat malament, com si foren a mi mateix. No critiquen les seues idees, no critiquen les seues propostes, repeteixen una sèrie de fal·làcies i mentides que fan que semble que haja sigut la vicepresidenta mateixa qui ha sigut condemnada i altres coses que ni tan sols són competències seues.
Què s’emporta d’aquests anys en les Corts Valencianes?
Aprenentatge. He aprés a respectar més les diferències d’opinió, que vivim en una societat molt plural, més del que pensava, i que escoltant aquesta pluralitat els matisos que es poden incorporar a les normes són positius i les milloren. M’emporte un bagatge en matèria legislativa i parlamentària, que quasi convalida per un màster (riu).
Dimarts va signar amb els portaveus del PSPV i Unides Podem el compromís per a impulsar la taxa turística, un dels esculls que hi havia. Se li ha quedat alguna punxa per traure?
Espere que s’impulse la llei de canvi climàtic. Crec que és important que tire avant i es retiren les traves. Com a habitant d’aquest planeta em preocupa el futur, veig que es va degradant amb canvis extrems... Crec que s’ha de posar tota la força possible per a pal·liar almenys els efectes del canvi climàtic.
I la llei electoral?
M’emporte un projecte que està damunt la taula, que seria la llei més avançada de l’Estat. Per circumstàncies partidistes, un dels partits que va ajudar a elaborar aquesta llei, Ciutadans, la va tirar arrere i no es pot entendre si no és per interés partidista i no pensant en la millora democràtica de la nostra legislació... No va tirar avant, ni la legislatura passada ni aquesta. Toni Cantó demanava que es presentara ja i, quan es va presentar, va anunciar que s’anava al PP, així que tot el que havia estat dient era una fal·làcia, com quasi tot el que va dir en aquest parlament.
En la seua última intervenció va dir que les lleis de les que més orgullós estava eren la llei LGTBI i la llei trans i que estava tranquil com a parlamentari per haver-les aprovades. Però des de fa dos anys hi ha un grup radicalment contrari a aquestes lleis que planteja derogar-les on governa o on és necessari per a pactar. El deixa tranquil?
Una de les coses que fa que no me’n vaja de la política és que hi haja un discurs d’odi que empara la gent que abusa, que exerceix violència física o psicològica sobre les persones més vulnerables, siguen LGTBI, migrants o dones. Contra això caldrà treballar des de les institucions, els partits i el carrer; teixir xarxes de solidaritat perquè no puguen aprofitar-se de col·lectius vulnerables. L’extrema dreta llança col·lectius vulnerables contra col·lectius vulnerables i hem d’evitar-ho teixint una xarxa pública que no deixe caure ningú. Me’n vaig preocupat, perquè, mentre es mantinguen els discursos d’odi, es dona mànega ampla als que fins fa uns anys semblava que tenien vergonya d’expressar-se així.
Diuen que aquestes lleis atorguen privilegis als col·lectius. La primera llei LGTBI que es va aprovar a Espanya va ser la llei del matrimoni igualitari. Que m’expliquen qui tenia un privilegi abans d’aquesta llei. La llei ens iguala, penalitza la discriminació, penalitza la violència, quin privilegi és això? S’ha retirat el privilegi de l’abusador a exercir la violència.
El preocupa que el PP i Ciutadans assumisquen aquests discursos, que arriben a acords amb els que els promouen?
Em preocupa, perquè pot ser que prompte siga una realitat. A Madrid estem veient-ho. Ayuso aprovarà els seus pressupostos a canvi de ser el primer govern que produeix una reculada en els drets reeixits. En el PP es van abstindre davant l’homofòbia amb la proposta de derogació de la llei LGTB que va fer Vox; ningú s’absté en una qüestió de drets. Tots hauríem d’estar a favor [dels drets] i el PP s’hi va abstindre. Després el PP valencià es fa una foto en l’Orgull amb la bandera de l’arc de Sant Martí, però quan han d’exercir aquesta voluntat d’igualtat, s’abstenen. Com pots abstindre’t en aquesta disjuntiva?
Estem en un context en què en els parlaments s’han anat blindant els drets dels col·lectius més vulnerables i han entrat grups que promouen un discurs. Creu que és un cicle polític o el preocupa que pot mantindre’s?
M’encantaria que fora un cicle i que s’acabara. L’èxit de l’extrema dreta no és la seua victòria electoral en si mateixa, és moure l’eix de la centralitat política en els espais, arrossegar al seu espai la dreta tradicional, el PP i Ciutadans. En alguns moments hem vist discursos que s’assemblen més als de l’extrema dreta que a un partit que ha governat aquest territori durant més de 20 anys.
En el seu comiat va esmentar expressament l’exportaveu del PP Isabel Bonig i el portaveu del PSPV, Manolo Mata, amb una complicitat evident i afecte cap a tots dos. La gent sol retraure que en un parlament dos rivals ideològics tinguen aquesta relació. Aquest afecte s’entén bé? És important mantindre aquests vincles personals amb el rival ideològic?
Em porte bé amb Manolo i Isabel, no perquè siguen portaveus del PP i el PSPV i m’hi veja obligat. Hem passat molt de temps junts i en la distància curta ha sorgit aquesta amistat, si em permeten dir això. Encara que moltes vegades estiguem en posicions enfrontades, podríem compartir un plat de paella, un espai de diversió i un espai de xarrada i de debat. Hi ha un respecte personal i afinitat. Però és una cosa que al carrer també passa.
Ara que es parla tant de polarització fins i tot en la taula... Aquesta cultura del respecte, de les emocions en un parlament, aquesta part humana, escasseja?
Jo no m’he trobat aquesta falta de respecte ací. Per exemple, amb Rita Barberá a penes vaig tindre contacte, era una persona de tracte agre amb mi, no sé per quines qüestions... aquest exemple va ser el que em va marcar més. En canvi, amb altres persones, encara que hàgem tingut debats acalorats, podem parlar de la nostra vida i trobar punts d’empatia. És cert que en els àpats familiars, amb amics, s’ha traslladat aquesta polarització dels parlaments, o és a l’inrevés; mai sabré si és una cosa d’anada o de tornada, però crec que hem de saber arribar al punt de parlar de qüestions en què tinguem diferències sense alçar la veu, sense insultar-nos. La gent amb qui mai m’asseuria és la que abans de preguntar per què has dit o has fet alguna cosa t’insulta. Moltes vegades hi ha qüestions personals darrere, si aquell dia estaves millor o pitjor. Se’ns oblida que som persones, que tenim emocions i que ens afecten.
També va destacar la lleialtat de tots dos portaveus. És una raresa?
No sé si és una raresa, però hi ha hagut portaveus que se n’han anat d’una manera molt lletja, per la porta de darrere, dient que tornaven a la seua faena i se n’han anat a una paradeta a Madrid; amb els quals pactaves alguna cosa i després es treien alguna cosa de la mànega per no arribar a aquest pacte. Crec que en política s’ha de ser lleial: les coses que es parlen en privat s’han de mantindre en privat i les coses que s’acorden s’han de dur fins al final. Crec que ho he trobat en la resta dels portaveus, però especialment amb Isabel, amb Manolo i amb la resta dels portaveus del Botànic.
Va demanar als seus companys que cuidaren el Pacte del Botànic. A què es referia?
A no res en concret. El Botànic és una criatura que ha format part de la meua vida en els últims set anys i, com que l’aprecie, vull que la cuiden. Ha sigut una eina fonamental per a transformar aquest país i per a millorar la vida de moltes persones. Hem de cuidar-la perquè continue molts anys.
Ara que ha acabat el debat de pressupostos, que és el moment parlamentari de més tensió entre socis, creu que el Pacte del Botànic s’ha anat ressentint?
Crec que aquests setens pressupostos són els millors que hem aprovat i els que millor han eixit. A pesar que es van retardar un parell de dies, aquest diàleg entre totes les parts, aquesta comissió negociadora, han fet que els pressupostos arribaren a les Corts Valencianes amb moltes mesures que altres anys no s’han pogut aprovar. Crec que han sigut els millors pressupostos que han aprovat aquestes Corts.
Les forces que el componen estan millor ara que el 2015?
Potser estem més cremats i més cansats. La primera línia crema molt i hi ha gent que porta molta càrrega de faena, molta pressió damunt als muscles i pot ser que això es note en la part personal. Però la iniciativa política està ací, hi ha moltes qüestions que cada any es posen damunt la taula, que són noves i s’adapten a la realitat. El Botànic continua molt viu.
Encara que ha dit que no vol marcar un successor en el grup parlamentari, el preocupa que l’elecció òbriga alguna bretxa o genere algun conflicte?
M’agradaria que l’elecció es fera com s’ha fet sempre en el grup. No hi ha hagut cap elecció que haja suposat una ruptura o una discrepància, sempre s’ha fet amb la signatura de tots els diputats, sense votació. S’ha fet després d’un procés de diàleg de tots i totes, de les parts que formem el grup, encara que no funcionem com a potes de Compromís sinó com a grup unit. Crec que s’ha de produir aquest diàleg, s’ha de parlar, i els 17 han d’asseure’s i decidir qui ha de ser el portaveu. És important que siga així, perquè eres el portaveu dels 17. Estic segur que els meus companys seran responsables.
Ha pensat en algú?
He pensat en molta gent. Crec que els 17, en més o menys mesura, i cadascú sabrà la seua predisposició personal, però cadascun està preparat o preparada per a poder exercir el càrrec de portaveu. No oblidem que hi ha gent que està exercint com a portaveu adjunt molt de temps i sap molt bé com funciona. Hi ha tres portaveus adjunts, algun haurà d’entrar a ser síndic o portaveu adjunt i ací aquestes persones que hi estan anys ajudaran la nova incorporació al quartet.
Es refereix al fet que un dels tres adjunts ha de ser portaveu?
Al fet que un ha d’entrar al quartet i el que hi entre, siga síndic o no, tindrà l’ajuda dels tres companys que coneixen molt bé com funciona la institució.
Seran bons escuders
Sí.
S’ha apuntat des de divendres, encara que era un nom que planejava des de la signatura del primer Acord del Botànic, el conseller d’Educació, Vicent Marzà, com a possible portaveu. En cas que el grup ho decidira, hi estaria d’acord?
Portaveus poden ser els 17 diputats. La vicepresidenta, el president de les Corts o el conseller d’Economia. Qualsevol d’ells ho faria meravellosament, no em pronunciaré sobre cap preferència, però és gent que té una vàlua demostrada i que és capaç d’exercir la sindicatura.
En cas que fora algun membre del Consell, qualsevol dels tres que és també diputat, hauria d’abandonar la conselleria?
El model Blasco no va amb Compromís gens. [Rafael Blasco va compatibilitzar el càrrec de conseller de Solidaritat i Ciutadania amb el càrrec de portaveu del PP en les Corts entre el 2009 i el 2011, abans de ser investigat en el cas Cooperació].
Seguirà en l’executiva de Més –la branca majoritària de Compromís–. Si bé encara no hi ha eleccions convocades, hi ha una sèrie de moviments que apunten a aliances per a unes generals i unes autonòmiques. Compromís hauria de confluir amb altres forces?
M’agrada molt el que diu Joan Baldoví: “Quan toque, regarem”. Com sempre hem fet en la coalició, ens asseurem, parlarem i mirarem els escenaris per veure què és el millor per als valencians i el valencianisme. No hem d’oblidar que representem un model polític de proximitat, que som una força que té la seu al País Valencià i hem de representar els interessos valencians, des d’un punt de vista de millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans. Mirant en retrospectiva, hem fet aliances de tots els colors i grandàries. No seria la primera vegada que anem en coalició, però tampoc la primera a presentar-nos en solitari. Tot està damunt la taula i buscarem el que siga millor per als valencians.
Caldria separar l’escenari de les generals i les autonòmiques?
Crec que sí, són dos escenaris diferents.
Aquesta setmana, la coordinadora d’Esquerra Unida, Rosa Pérez, advocava per una candidatura unitària d’esquerres davant del discurs d’extrema dreta.
Bé, hi ha forces que sumen més per separat que unides, però els escenaris polítics poden canviar molt. Segons els escenaris, buscarem el millor per a la ciutadania.
Algun consell per al pròxim portaveu?
Que es recolze en els seus companys del grup parlamentari, que saben fer molt bé la seua faena, i això l’ajudarà a tindre les mans lliures per a dedicar-se als temes que li toquen a un portaveu. Als meus companys: llarga vida al Botànic i que cuiden la democràcia.