Com en un recorregut per un escenari distòpic, les restes de la València megalòmana encara es poden veure descansant en un solar. A penes un mur de xapa separa el centre d’investigació Príncep Felip, l’últim edifici de la Ciutat de les Arts i les Ciències, d’un camp de matolls en què hi ha una sèrie de planxes d’acer de 20 metres de llarg. Les 160 planxes, que pesen en conjunt prop de 1.400 quilos, són les làmines dissenyades per a cobrir l’edifici denominat Àgora, de Santiago Calatrava, que ja estan deu anys rovellant-se en el descampat, malgrat el seu cost milionari.
A l’executiu autonòmic li ha costat quasi dues legislatures donar-li ús estable a l’edifici, que per la seua morfologia resulta complex d’ocupar. El 2017 el Consell de Ximo Puig va iniciar les converses amb la Fundació la Caixa per a dotar de contingut un esquelet ambigu que ara aspira a ser un referent en l’activitat cultural. L’Àgora, que des d’aquest juny acull el nou CaixaForum, ha sigut seu dels Open de Tenis durant cinc convocatòries, de la Valencia Fashion Week, de diverses festes de Cap d’any, del Campus Party i d’un míting del PP per a les eleccions europees, amb Mariano Rajoy com a protagonista, abans de subscriure el conveni amb la Fundació la Caixa per al seu ús cultural.
Ara que la infraestructura està cedida per als pròxims 50 anys, després d’una reforma que es va iniciar el 2020, el Govern valencià estudia la manera de desfer-se de l’ombra de l’edifici, que malgrat haver costat 11,4 milions d’euros, no té més valor que el del material mateix. Els responsables de la Ciutat de les Arts i les Ciències volen portar al consell d’administració de l’ens una proposta de subhasta de les planxes, que consten com a patrimoni del sector públic instrumental en cada balanç.
El procés, apunten, serà bastant complex i de moment estan en fase d’estudi. Les làmines estan entre els actius de l’empresa, cal donar-les de baixa de l’inventari i traure-les a un procediment de subhasta pública. La proposta ha de preveure un rang de preus de mercat del quilo d’acer, amb el qual els gestors saben que hi haurà pèrdua econòmica, però les làmines ja es van pagar i tenen un cert valor. És l’equivalent exagerat de vendre les rajoles que han sobrat d’una obra pública.
La instal·lació de les planxes resulta inviable pel cost de muntatge i de manteniment. En Cacsa estimen que col·locar-les en la coberta, el projecte inicial de l’arquitecte, costaria 12 milions d’euros més, pràcticament el mateix que les làmines en si. A més, apunten, l’obra implicaria paralitzar l’activitat del CaixaForum i no preveuen interrompre un dels projectes estrela del Govern del Pacte del Botànic.
Juntament amb les làmines, la cara B de l’Àgora està en els magatzems de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Hi estan els motors i altres materials que havien de compondre la coberta mòbil de l’edifici, en què s’inseririen les peces metàl·liques, com si fora una parpella amb pestanyes que s’obri i es tanca. Les planxes metàl·liques ocupen un solar d’uns 20.000 metres quadrats que la direcció de Cacsa estudia destinar a altres usos
L’edifici projectat en l’època de l’eufòria del PP arrossega un historial d’ombra i sobrecostos. Ja el 2011 el diputat d’Esquerra Unida Ignacio Blanco va denunciar el mal estat de les planxes d’acer i va presentar una bateria de preguntes parlamentàries per a instar l’executiu de Francisco Camps a aclarir-ne l’ús. El 2009, la Sindicatura de Comptes va advertir en un informe que l’edifici, llavors sense acabar, ja superava en un 86% els costos inicials. El projecte de l’Àgora de Santiago Calatrava, la “catedral”, com el va anomenar Rita Barberá, va acabar costant prop de 100 milions d’euros després de les modificacions del projecte.